Practiquem les cures com a responsabilitat col·lectiva, com a forma de relació, com a forma d’organització de la vida i de l’economia.
Les tasques de sosteniment de la vida han estat tradicionalment a càrrec de les dones i de les comunitats migrants, relegades a la invisibilitat i el menysteniment. Els barris de perifèria són la llar de la mà d’obra que s’ha encarregat de cuidar dels cossos i les vides de les classes dominants. Els barris de perifèria són la llar de la mà d’obra que s’ha encarregat de cuidar dels cossos i les vides de les classes dominants.
El treball de les cures es dona a través de tot un seguit de pràctiques estètiques i culturals que, al seu torn, s’imbriquen en una estructura de relacions socials d’ordre polític. És per això que existeix també una ètica reaccionaria de les cures que ha servit de pal de paller del patriarcat i de l’explotació. Per això, imaginar formes de cura des d’una posició ecofeminista és també una manera d’imaginar alternatives socials.
