Les memòries, sempre plurals, són l’indret del present continu. Recordem el passat des de l’avui, posant en marxa allò que hem estat per orientar-nos cap al futur d’allò que volem esdevenir. Recordem en col·lectiu, habitant les tensions que el passat ha anat construint al nostre present, creant en comú nous imaginaris en perpetua construcció.
La memòria és un espai de conflicte, travessat i estriat per les controvèrsies entorn els fets del passat i com aquests expliquen el nostre pressent. Contràriament, les polítiques de la memòria han tendit sovint a anul·lar el conflicte imposant per la força una memòria única i incontestable que sutura les controvèrsies o invocant una neutralitat que aborta el debat.
Recordem generant espais de diàleg, participació i restitució a l’entorn de memòries diverses, més enllà del paradigma custodialista. No existeixen espais de conversa perfectament horitzontals i democràtics, si més no, d’entrada, perquè les posicions de poder dels diferents participants no són simètriques. Així doncs, cal promoure espais de diàleg que compensin aquestes desigualtats i fomentin les veus, les maneres de narrar i els sabers d’aquells subjectes subalternitzats.
Recordem per activar la memòria en el present, és a dir, per vincular les pràctiques i els discursos memorials a les necessitats actuals d’autorepresentació i reconeixement dels moviments socials i la ciutadania; per servir com a eina de pensament sobre les condicions d’existència presents i com a punt d’articulació dels vincles socials (fent servir la memòria no com a punt fixe de referència identitària, sinó com a pre-text susceptible de catalitzar les converses i els encontres entre individus i grups diversos).
