Els barris de perifèria, tal com els coneixem, sovint han nascut de manera accelerada, sobreposant a territoris agrícoles una concepció urbana lligada a l’imaginari de la modernitat i el progrés industrial.
No obstant això, una gran part de les persones que hi viuen provenen del món rural i hi porten cosmovisions i sabers vinculats a la cura i cultiu de la terra. Més encara, la pròpia ciutat de l’Hospitalet es troba molt propera al Parc Agrari del Baix Llobregat.
El desenvolupament de les societats modernes i l’economia de mercat va exigir l’anihilament de la cultura camperola i, en definitiva, de tots aquells mons de vida on l’activitat dels éssers humans encara estava vinculada a uns territoris específics i als seus ritmes naturals. L’escissió entre societat i naturalesa, inexistent a les cultures i les economies camperoles, constitueix el fonament epistemològic de la depredació sense límit dels recursos.
L’aniquilació del món camperol passa per col·locar els seus sabers, formes de vida i cosmovisions fora del que es pot pensar. En part aquesta operació s’efectua integrant qualsevol diferència en la il·lusió d’una societat liberal formada per una classe mitjana universal (masculina, blanca, burgesa i amb capacitats, gènere i sexualitat normatives) feta d’individus que es pensen autònoms en lloc de reconèixer les relacions d’interdependència entre ells i amb el seu medi físic.
L’Hospitalet i l’àrea metropolitana de Barcelona, com totes les conurbacions, és resultat de grans moviments de població del camp a la ciutat. Els habitants d’entorns rurals, camperols i camperoles, s’han vist obligats a abandonar les terres per vendre la seva força de treball a les ciutats industrialitzades. A l’Hospitalet els fluxos migratoris van procedir inicialment de la resta de l’Estat espanyol, als anys 60 i 70, i d’Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia a partir dels 90. Aquestes poblacions comparteixen el fet d’haver estat objecte de dos processos interrelacionats: la precarització i l’estigmatització. Així, l’infrahabitatge, l’amuntegament o l’explotació laboral, mostres palpables d’aquesta precarització, es tradueixen alhora en l’estigmatització de les perifèries i dels seus habitants, representats com a perill social i focus de degeneració cívica. Davant aquesta estigmatització es donen multitud de reaccions: per una banda, l’aculturació, és a dir, la negació del propi origen social i cultural i l’assimilació als valors d’una classe mitjana urbanita idealitzada; de l’altra, les formes d’oposició i dissidència que han imaginat, organitzat i posat en pràctica els qui, d’entrada, estaven destinats a ocupar un lloc subaltern a la història.
Barcelona, la seva àrea metropolitana i el Parc Agrari del Baix Llobregat constitueixen un únic sociecosistema el metabolisme del qual és actualment insostenible. Entenem que les esferes social, econòmica i biològica són interdependents i que, per tant, cal crear imaginaris i pràctiques culturals, i posar en pràctica maneres de viure i economies que resultin desitjables, però requereixin un menor flux de recursos i generin menys residus.
A LaFundició cultivem la terra de les perifèries cuidant que les vides les habiten, construint el bon viure en comú.
