Que consti que el títol hiperbòlic d’aquesta entrada es deu més a la nostra afició pels jocs de paraules poc o gens sofisticats que a una reflexió pausada i transcendent. Però anem a pams: la rotunda -alhora que poètica- expressió ve al cas del manifest pedagògic publicat per la
Xarxa Investigació i Renovació Escolar
(IRES) sota el títol
No és veritat
.
En uns moments en què el debat sobre l’educació a
I encara més: […] la cultura escolar dominant a Espanya continua basant-se en la transmissió directa de continguts inconnexos i, no poques vegades, desfasats i irrellevants, en l’aprenentatge mecànic i repetitiu, en l’avaluació selectiva i sancionadora i en la prolongació de la jornada escolar dels menors amb abundants deures i tasques.
Diem que el document té especial valor perquè estem molt acostumats que molts dels nostres posicionaments, compartits d’altra banda amb molta gent, siguin desqualificats perquè nosaltres “no vivim el dia a dia d’una aula” o parlem “des de la teoria”. Doncs bé, vet aquí un grup de mestres, professors i professores que creuen necessària una renovació de la cultura escolar en una direcció oposada al “back to basics” i que, com elles mateixes diuen, intenten desenvolupar en els seus centres dinàmiques de treball alternatives a les hegemòniques. I saben molt bé de què parlen: Per experiència sabem que el més probable, si no ens organitzem, és que ens adaptem, reproduint les pràctiques que, sedimentades per la inèrcia, són habituals als centres.
A qui no estigui familiaritzat amb la vida i el treball quotidians en un centre educatiu pot ser que això li resulti xocant o exagerat, però no ho és. Ve al cas el testimoni d’un professor d’institut que explica el següent en els comentaris al manifest: Estic completament d’acord amb el que s’exposa al manifest, és més, són idees que alguns components del Claustre de l’Institut on treballo venim defensant fa temps i aquesta defensa ha fet que alguns companys ens retirin fins i tot la salutació. Així estan les coses!
Per cert, si teniu inclinacions mòrbides no trobareu cap pèrdua en els comentaris al manifest; bona part són un autèntic deliri, una mica a l’estil “debat a degoll” que caracteritza portals com e-barcelona.org i així, on moltes vegades els arguments brillen per la seva absència o per la seva excentricitat bizarra -com la del professor que, després de llegir el text, es dedica a desqualificar-lo apel·lant a les seves faltes ortogràfiques (sic)-. Insistim que aquests són només una part, considerable això sí, dels comentaris, i que també hi ha qui opina amb lucidesa; no obstant això, la tirallonga de llocs comuns i paral·logismes ens ofereix també un retrat bastant fidel de la realitat de l’educació al nostre país.
El debat entaulat en els comentaris arran de la publicació del manifest escenifica a la perfecció la cruenta alhora que soterrada guerra que es (re)produeix diàriament a les nostres escoles i instituts: la que sostenen ‘professors’ i ‘pedagogs’, és a dir, la guerra entre els qui defensen una educació fonamentada en la transmissió de continguts i els qui defensen una educació basada en l’alumne (per dir-ho d’una manera molt sintètica). El cert és que ambdues posicions incorren reiteradament en el que ens sembla un error: en primer lloc es parla de ‘la’ pedagogia, (mal)entenent que ‘pedagogia’ és exclusivament el conjunt de directrius pedagògiques marcades pels plans educatius oficials, quan hauríem de parlar de ‘les’ pedagogies; en segon lloc s’omet el fet que l’educació tradicional, basada en la transmissió oral de continguts, implica també un tipus concret de metodologia en l’ensenyament, ‘una’ pedagogia.
Però la llacuna més important d’aquesta contesa, i del manifest en si, és l’omissió de la manera en què les circumstàncies socials, històriques, condicionen les pràctiques pedagògiques i l’orientació general del projecte educatiu. Tornar a dir això resulta bastant repetitiu i ens fa semblar uns pesats, no obstant això en la discussió que ens ocupa no es té en compte en cap moment. Excepte per una excepció, algú que signa Dr. Antonio Sánchez diu: El “Manifest” incorre repetidament en el que podríem anomenar la “fal·làcia pedagògica”. Això és, pretén solucionar problemes que de cap manera tenen el seu origen ni res a veure amb mètodes didàctics, sinó amb situacions polítiques i socials, […] L’ensenyament no fracassa en els seus objectius; tot el contrari, compleix fidelment la comesa per a la qual la van dissenyar els nostres admirats demagogs i educa ximples impunes, cretins irresponsables, a la perfecció.
Caldria passar per alt les altes dosis d’atrabilis i reacció que destil·la l’opinió d’aquest senyor per estar completament d’acord amb ell, però en el fons ve a exposar el que ja vam comentar en aquest blog a propòsit de l’article de Nora Catelli
El fracàs de l’ESO és un triomf
, i que podria complementar-se, d’una manera més extensa i reflexiva a aquest altre article de Nico Hirtt, que també vam comentar aquí. No obstant això pensem que és un error de pes pensar que la pedagogia no té res a veure amb tot això, precisament les pedagogies no són mai eines neutrals, sinó tecnologies (de la subjectivitat) que responen a agendes (bio)polítiques concretes, és a dir, entre altres coses, a les necessitats d’un determinat règim de la producció material i de sentit.
