Showbar Manchester vs. Mess Hall

27.3.08

Al post anterior esmentàvem de passada, com qui no vol la cosa, un projecte de
Funky Projects
(Asier Pérez) anomenat “

Showbar Manchester

”. Si no vam entendre malament al mateix Asier Pérez durant la seva xerrada al taller sobre disseny i comunicació de projectes culturals “ Identitat més Diversió més Innovació”, al qual casualment vam assistir fa alguns mesos a Aulabierta, “Showbar Manchester” pretén ser una mena de “revista de tendències en tres dimensions”, és a dir, un espai físic de relació social per a la creative class que el govern local vol atraure al suposadament degradat
Northern Quarter
de Manchester, un espai temporal en què usuaris i empreses anunciants es retroalimentarien mútuament en la producció de tendències de consum cultural, de moda, oci, etc. La col·locació de publicitat al Showbar asseguraria, segons Asier Pérez, una ràpida injecció de capital que permetria la posada en marxa d’altres projectes culturals a més llarg termini, inclòs un espai cultural i de trobada permanent.

Sens dubte, qui avui dia, després de dècades de minuciós desvetllament de les relacions entre la cultura i l’economia, defensi la possibilitat d’un art autònom és un hippy o un cínic, o ambdues coses alhora. El plantejament artístic de Funky Projects persegueix fugir del cinisme desempallegant-se de qualsevol pretensió d’autonomia i abraçant sense embuts el paper de la cultura en l’actual sistema de producció post-fordista. Asier Pérez reforça aquesta postura recordant-nos la tesi dels professors Joseph Heath i Andrew Potter segons la qual la contracultura s’ha convertit en un negoci i, en general, “
rebel·lar-se ven
”.

De fet, Funky Projects ja no es defineixen com un col·lectiu artístic, sinó com una “empresa d’ideació”. Parlàvem fa unes setmanes, a propòsit d’aquest text d’Andrea Fraser, de les conseqüències que ha tingut per al camp artístic el fet que els artistes hagin deixat de ser productors d’objectes a proveïdors de serveis artístics. Andrea Fraser reclamava la necessitat d’obrir espais i protocols de negociació amb les institucions que permetessin als artistes continuar embarcats en “activitats controvertides”. Per a Funky Projects aquesta possibilitat no existeix, i la seva activitat es plega a les necessitats i requeriments de les institucions públiques, estretament imbricats amb els interessos de l’empresa privada.

La idea inicial d’aquest post era posar en relació (que no contraposar, el títol és de broma) el Showbar Manchester de Funky Projects amb un altre projecte amb el qual té molts punts en comú, tot i que des d’una lògica radicalment oposada: ens referim al
Mess Hall
de Chicago. Es tracta també d’un espai cultural i de relació social, d’una iniciativa d’un col·lectiu artístic (
Temporary Services
-entre d’altres-) i l’economia del qual es regeix també per unes pautes molt clares predeterminades pels seus organitzadors.

Ava Bromberg explica en aquesta entrevista (que val la pena ser llegida íntegrament) alguns dels plantejaments de base del Mess Hall i el seu funcionament. Durant l’entrevista, Ava Bromberg reflexiona sobre unes quantes qüestions que podrien relacionar-se directament amb el que hem estat parlant, però, en termes globals, volem pensar que el que distingeix essencialment l’activitat del Mess Hall respecte al Showbar Manchester és la voluntat de generar un espai el significat del qual pugui ser transformat pels mateixos usuaris. En aquest sentit, Ava Bromberg entén que l’espai públic és quelcom produït i reproduït constantment mitjançant interaccions socials i que no està mai donat d’antuvi. La producció cultural, entesa com el resultat d’interaccions socials, pot ser, seguint els raonaments d’Ava Bromberg, un instrument per contestar les “estructures” (espacials, epistemològiques, institucionals…) heretades i obrir l’espectre del que considerem com a ‘possible’. Quelcom que ens sembla destacable d’aquest posicionament és que, igual que el d’Asier Pérez, fa que la possibilitat d’un art autònom no sigui ja només impensable, sinó ni tan sols desitjable.

No obstant això, hem de pensar que les estructures mitjançant les quals la producció cultural i social és “posada a treballar” al servei de determinats interessos privats són cada vegada menys rígides, més esmunyedisses i invisibles. El Showbar Manchester és en realitat un dispositiu que imita, d’una manera una mica grollera tot sigui dit, els mecanismes mitjançant els quals la cultura i els estils de vida “contraculturals” són utilitzats pels poders públics en coalició amb l’empresa privada per atraure inversions i capital humà a les ciutats. En el seu article sobre el procés de regeneració i brandització de la ciutat d’Amsterdam com a “Ciutat Creativa”, «Back to the Future of the Creative City» (article que tampoc té desperdici) Merijn Oudenampsen cita Bart van Ratingen, promotor immobiliari, qui diu: «It’s about creating space! The thing not to do is to publicly announce you’re going to haul in artists; instead, give them the feeling they’ve thought of it themselves. If it arises organically, levels will rise organically». Uf! a això ens referíem amb estructures ‘esmunyedisses’ i ‘invisibles’. Merijn Oudenampsen assenyala com les promotores immobiliàries han arribat a la conclusió que per produir amb èxit el “hardware” urbà és necessari un “software” que el faci funcionar i en aquest sentit les institucions culturals i els projectes artístics més o menys temporals (per molt contraculturals que siguin) generen un “tràfic” que permet als promotors “posar a punt” la propietat.

El projecte de Funky Projects es fonamenta en el convenciment que aquests processos de regeneració urbana a través de la cultura, que també coneixem molt bé aquí a Barcelona, són beneficiosos, a llarg termini, per al conjunt de la societat, quelcom que se’ns antulla força dubtós, tot i que això donaria per a un altre post igual d’inacabable que aquest. No obstant això, què ens fa pensar que el Mess Hall està exempt de participar involuntàriament, atrapat en les dinàmiques ocultes assenyalades per Merij Oudenampsen, en un procés de regeneració urbana com el que vol catalitzar de manera explícita el Showbar Manchester? El cert és que, d’entrada, el Mess Hall és un espai que, per ara, es troba als afores de Chicago (50 minuts en metro) lluny dels objectius “regeneradors” dels planificadors urbans i les promotores (també és cert que les ciutats americanes s’organitzen d’una manera diferent de les europees i caldria reflexionar sobre aquest fet) però, el que és més important, i al contrari que la gran majoria d’espais culturals “underground” o no que s’instal·len en barris com el Northern Quarter de Manchester o el Raval de Barcelona, el Mess Hall és un espai obert a la comunitat local del barri i no només a la comunitat artística i activista. Seguint l’analogia de Merij Oudenampsen al final del seu article, el Mess Hall és un espai de “codi obert” que ofereix als seus usuaris el dret a intervenir en la xarxa i en els circuits de comunicació, informació i intercanvi que el travessen, i expandeix les possibilitats d’imaginar com seria una ciutat realment creativa.