Olé, olé i olé! motivació que no falti
Llegíem ahir aquesta entrada al blogzine ptqk on reflexiona sobre la introducció de l'”ètica hacker” en l’àmbit laboral; com explica ptqk: “A les empreses ara ja no volen treballadors com els d’abans, obedients i grisos, d’aquells que diuen ‘jo treballo per diners, la meva vida de veritat és fora de l’oficina’. El model antagònic a això és el del hacker: una persona que adora el que fa, no té horaris, és autodidacta i imaginatiu i aprecia més la llibertat i la independència que els diners .” Així que podem dir que les empreses volen, efectivament, “treballadors amb esperit hacker“. Ens sembla molt cert a més, com diu ptqk, que “el model del treballador hacker ve calcat del sector de la cultura” (al respecte resulten molt interessants les reflexions d’
Andrew Ross
que cita a l’entrada).
Casualment participàvem dies enrere en el fil d’entusiastes comentaris que es van succeir arran d’una altra entrada, aquesta vegada al blog de Juan Freire, sobre “la motivació com a clau de l’èxit de l’educació” i que venia a compte de la gestió de John Maeda al capdavant de la Rhode Island School of Design (RISD). Resulta molt senzill establir una relació directa entre aquest model de treballador amb esperit hacker i el de l’estudiant motivat, de fet
Alfredo Romeo
(fundador i director de l’empresa
Blobject
) escrivia en un dels comentaris: ” Canvia estudiants per treballadors i aplica el mateix discurs. D’alguna manera, això és el que intentem fer a Blobject. Que els treballadors que treballin amb nosaltres sigui perquè realment ells volen fer-ho, no perquè no hi ha res més al mercat “. Si hi ha un tret que caracteritzi el “treballador amb esperit hacker” és la passió i la motivació en el seu treball, que constitueixen el principal estímul per acceptar “llargues jornades de treball a canvi de gratificació i que està disposat a lliurar el seu temps lliure i els seus pensaments a canvi de mobilitat i autonomia“.
Ens sembla que el més significatiu de tot aquest assumpte és que el model, eficaçment provat en el sector cultural durant dècades, està sent traspassat no ja només al sector de les indústries creatives o del treball cognitiu, sinó al mercat laboral en el seu conjunt; n’hi ha prou per adonar-se’n amb assistir a una reunió-arenga de “motivació” per a venedors porta a porta de serveis de telefonia mòbil.
El que un aprenia a l’escola no eren realment les matemàtiques, la llengua, la història i aquestes coses, sinó l’hàbit de l’obediència, del treball individual i en silenci, el compliment d’uns horaris i unes tasques assignades i el respecte d’una jerarquia. Aquestes coses constituïen l’habitus i el pathos requerits als treballadors sota el règim del capitalisme industrial. De la mateixa manera el capitalisme cognitiu requereix treballadors creatius, autònoms i motivats i l’escola postdisciplinària haurà d’assumir la tasca de forjar aquest hàbit en el caràcter dels seus estudiants.
Així doncs, és l’estudiant desmotivat una figura contrahegemònica? És clar que no, però llavors com resoldre aquesta paradoxa? Ens sembla que el necessari és dir: motivació sí però per a què? I no es tractaria d’establir un mecanisme vertical que decidís des de dalt quin és el bon ús de la creativitat, l’autonomia i la motivació, sinó de crear dispositius i generar processos de diàleg i negociació amb els propis estudiants sobre quin ha de ser l’objecte d’aquestes capacitats.