Fa cosa d’un any i mig vam organitzar a
La Virreina Centre de la Imatge
, juntament amb l’associació Lacho Baji Cali del Gornal, el tercer dels
Rromano kidipen
(que podríem traduir del romaní com a Trobada cultural gitana), una sèrie d’actes públics on convidàvem participants i col·laboradors a aprendre la pràctica de la cistelleria (molt lligada a la cultura gitana) alhora que socialitzàvem i ampliàvem els relats sobre la comunitat gitana del Gornal i del ja desaparegut barri de la Cadena, al sud de la Gran Via.
Compartim aquí públicament la memòria completa d’aquella acció, que vam elaborar per a La Virreina Centre de la Imatge, per a qui hi estigui interessat:
[ngg_images source=”galleries” container_ids=”5″ display_type=”photocrati-nextgen_basic_thumbnails” override_thumbnail_settings=”0″ thumbnail_width=”100″ thumbnail_height=”75″ thumbnail_crop=”1″ images_per_page=”20″ number_of_columns=”0″ ajax_pagination=”0″ show_all_in_lightbox=”0″ use_imagebrowser_effect=”0″ show_slideshow_link=”1″ slideshow_link_text=”[Show as slideshow]” order_by=”sortorder” order_direction=”ASC” returns=”included” maximum_entity_count=”500″]
D’on venim
Fa quatre anys vam decidir assentar-nos i vam obrir un espai físic al semisoterrani d’un dels edificis de Bellvitge. L’edifici en concret estava gestionat pels serveis de Benestar Social de l’Ajuntament de l’Hospitalet i anteriorment havia estat habitatge de la Guàrdia Civil.
Habitar un espai físic ens ha obligat a repensar les nostres maneres de fer, posant-les en relació amb un ecosistema situat en un territori específic; un ecosistema al qual ens sumem establint vincles que desborden la lògica productivista del “projecte” pròpia de la institució. Romaner al territori ens permet sostenir temps i obre possibilitats que resulten inviables des d’aquesta lògica.
L’espai físic de LaFundició ens ha ajudat a obrir i explorar altres imaginaris del camp de l’art pensant les pràctiques artístiques contemporànies des i als barris de la perifèria de Barcelona.[1]
Els números 11 i 13 del carrer Prado estan travessats per una forta violència sistèmica, una violència que és present a gairebé tota la perifèria urbana, una violència que ens és pròxima i que en alguns llocs de la ciutat, en determinats moments, pren cos amb una cruesa més gran.
Entre els nostres veïns i veïnes del Prado hi ha comunitat gitana. Habitar Prado 11 ens ha fet trobar-nos i desencontrar-nos, reconèixer-nos i estranyar-nos, transitar codis i maneres que constantment estan en crisi. Els nens i nenes van ser els primers a traspassar el llindar de l’espai i interpel·lar-nos.
Una de les primeres pràctiques que vam compartir amb ells va ser caminar: ens convidaven a recórrer la distància entre el nostre bloc i la seva escola, l’Escola Gornal, a l’altra banda de les vies del tren. Així vam començar a travessar plegades aquesta cicatriu urbana que separa els dos barris del Districte VI de l’Hospitalet, Bellvitge i el Gornal
Els nens i nenes de Prado 11 fan resistència al sistema d’alfabetització i a la lectura i escriptura, fan resistència a les formes de saber que associen amb la cultura paya i reprodueixen estereotips en què momentàniament guanyen un espai de poder. Juguen a fer por per guanyar respecte, accentuen les seves maneres de parlar per construir una distinció amb allò payo, reverteixen l’estigmatització demonitzant l’altre tal com ells i elles són demonitzats per ell. [3]
Davant d’aquest paisatge hem intentat generar espais amb la comunitat on rastrejar i entendre com hem construït aquesta realitat, com l’hem naturalitzada i com la volem performar i encarnar.[4]
Implicacions i aliances, estratègies i dispositius
Lacho Baji Cali és l’associació gitana del Gornal, va ser creada als 90 per dones gitanes del barri; Lacho baji cali vol dir en caló “bona sort gitana”. Aquest nom és l’única traça dels assentaments gitanos al sud de la Gran Via ja que Lacho Baji va ser el nom de l’escola que es va autoconstruir al barri de la Cadena, als terrenys on avui s’aixeca el Districte econòmic de l’Hospitalet. Vam començar a preguntar-nos per aquella escola, per aquells assentaments i per les formes de vida que representaven.
El
CICdB
(Centre d’Interpretació de la Ciutat des de la Barraca) ha estat l’instrument que hem impulsat per posar en joc una mirada sobre la ciutat informal que no es limiti a la restitució i reconeixement de l’existència del “barraquisme” a la ciutat. Una mirada que entengui i posi de relleu que en aquesta desaparició hi ha la voluntat d’esborrar les lògiques i les pràctiques de les barriades de barraques, uns models i pràctiques que posen en crisi els de la ciutat formal.
La restitució no passa per un reconeixement celebratori i nostàlgic d’un passat, sinó per problematitzar l’amnèsia i la desaparició, amb una mirada que interpel·li el present des del conflicte.
El taller d’història
El 2016 s’inicia el Taller d’història. El taller intenta construir un espai i un temps als barris de Bellvitge i el Gornal per pensar sobre la seva història, per poder qüestionar alguns dels relats que sobre aquests barris es reprodueixen i circulen i que, en definitiva, responen a un objectiu pacificador. [5]
Ja en les pròpies formes de fer història hem naturalitzat pràctiques extractivistes: davant la figura de l’expert, les classes populars ens creiem incapaces de construir els nostres propis relats, de desafiar el llenguatge i les normes que usurpen la nostra autonomia; incapaces de restituir la capacitat de construir imaginaris que desafien els discursos dominants.
L’arxiu informal del CICdB
Al llarg d’aquest camí ens hem proposat pensar un arxiu de la ciutat informal,[6] una empresa a la qual s’hi ha afegit
Jorge Blasco
aportant la seva mirada de l’arxiu amateur. La idea d’un arxiu de la ciutat informal se’ns apareix sovint com l’oxímoron del “cafè descafeïnat”, en tant que l’arxiu és un dispositiu intrínsecament formal, una part estructural de la ciutat formal. Així doncs ens preguntem: Quins són els modes informals de preservar i custodiar? Per a què necessitem un quadre de classificacions, fitxes o categories que limiten l’accés de la comunitat a les fonts de coneixement? Quina és la forma de l’informal?
Amb el Taller d’història es desenvolupa un procés lent de deconstrucció i exploració; algunes persones s’acostaven al taller per entregar-nos materials o històries, col·locant-nos en la posició de custodis; es tracta, en general, d’històries convencionals que es repeteixen invariablement: “Vam arribar d’aquí o d’allà, vam passar moltes penúries però també vam ser molt feliços, vam lluitar i vam aconseguir els nostres pisos”, però que amaguen desitjos i dubtes que no trobaven el seu lloc en aquell relat “oficial”. Les sessions del Taller d’història s’organitzen setmanalment, cada dijous, al centre cultural del barri. Amb el transcurs de les sessions aquestes històries estereotipades s’han anat deformant setmana a setmana, i s’han anat desbrossant altres senders, altres relats, que romanien ocults sota el lloc comú. El Taller d’història s’ha anat configurant com un lloc al barri on pensar sobre tot això i posar en joc altres bastides amb què sostenir un altre tipus de relats.
Rutes i passejos
Una d’aquestes formes han estat els passejos a la recerca de rastres, restes sedimentades i estratificades al territori, traces que permeten diferents lectures del paisatge. Hem caminat assíduament pel paisatge que configura avui el Districte econòmic, en ocasions aquests passejos adquireixen una dimensió més pública i convidem persones perquè ens acompanyin i afegeixin noves capes de lectura, com a la Ruta de bombolles i comissions amb
Rafa Burgos
[7]. Aquest passeig s’ha realitzat el 2016 i 2017 cap al gener/febrer, convertint-se a poc a poc, a partir d’aquesta periodicitat, en una mena de ritual.
Els butlletins del CICdB
Amb l’edició dels butlletins, els veïns i veïnes s’han convertit en investigadors i investigadores de les seves pròpies històries de vida, rescatant partides de naixement, cartilles de maternitat, ordres d’afusellament… indagant en els documents de les esglésies i ajuntaments dels pobles d’origen dels seus pares, mares, avis o àvies. Al mateix temps han escrit les seves històries fora del cànon, performejant tot aquest procés en un fer comunitari, i no com una activitat individual i solitària. Aquestes investigacions s’han socialitzat a les presentacions dels butlletins o en trobades com
La Sardinada
.[8]
El poble gitano, Lacho Baji Cali, el CICdB i LaFundició
La comunitat gitana només puntualment s’ha acostat a aquest espai del Taller d’història. Que aquest espai resultés incòmode per a algunes persones ens va fer preguntar-nos per què i quines altres formes de fer història, d’interpel·lar el nostre present, de construir pensament contemporani des dels nostres barris, havíem de posar en joc.
Rromano kidipen (Trobada gitana) ha anat prenent forma a partir d’un primer moment de converses per consensuar el marc comú de treball. Ens proposàvem resseguir el de la comunitat gitana als assentaments informals de Gran Via Sud. Explorar aquelles formes de resistència pretèrites i veure de quina manera es donen encara en el present com una mena de petjada impresa als cossos. Tot plegat per construir nous marcs d’aprenentatge, relats i possibilitats, i reactivar maneres de fer que respectin la cosmovisió de la comunitat.
Lachó Bají, acció-passeig realitzada el 2014 en el marc de
El sol cuando es de noche. La noche flamenca del MACBA
[9] va ser una primera experiència que ens va permetre explorar les possibilitats i friccions que es donen en la trobada amb la institució. Ja abans, dins de la nostra proposta per al cicle d’exposicions
Arqueologia preventiva
comissariat per
Oriol Fontdevila
a l’Espai 13 de la Fundació Miró. Vam organitzar aleshores (2013) un cicle de projeccions de pel·lícules i debats a l’Institut Bellvitge, titulat La ciutat guanyada, la ciutat perduda,[10] on es va projectar, entre d’altres, la pel·lícula
Gitano sin romancero
, de Llorenç Soler (1976) i es van establir debats entorn a la construcció dels nostres hàbitats.
Rromano kidipen
En aquesta ocasió Lacho Baji Cali i LaFundició hem sostingut al territori el procés d’investigació i creació. Creiem que aquests processos tendeixen a desbordar els temps i els recursos de la institució, així com les formes de visibilitat que un centre d’art acostuma a reconèixer.
El procés Rromano kidipen ni comença ni acaba amb els recursos de La Virreina, ni sabem si l’acte del proper dimecres 29 de novembre al centre té sentit o simplement escenifica i banalitza una manera de fer situada que, de sobte, traiem de context i reproduïm fora de camp, i al mateix temps, paradoxalment, dins de l’enquadrament de la institució. Però sí que sabem que ens preocupa una possible exotització i que la visibilitat de l’esdeveniment pugui enterbolir el procés; no tenim respostes, només dubtes que ens acompanyen. Al territori no hi ha públic ni creadors, existeix un fer que s’ha inserit en la quotidianitat; la investigació i la seva socialització en un espai públic (el Rromano kidipen) són un continu, només des de fora de la situació, des de la institució artística, es perceben com una cosa diferenciada.
Una de les estratègies de resistència emprades per la comunitat gitana de Bellvitge i el Gornal davant la colonització de les seves maneres de pensar, sentir i estar al món, ha estat alimentar i remarcar la distinció entre payos i gitanos. Aquest binomi payo/gitano ha tensat tot el procés en el moment de donar una forma als seus resultats materials (l’edició d’un fanzín que finalment ha pres la forma d’una sèrie de pòsters). A vegades hem marcat el límit des de LaFundició, a vegades des de Lachó Bají Calí. Aquest treball des de dues posicions diferents ha anat alternant els actes de resistència i reproducció.
Lacho Baji Cali qüestionava el fanzín i l’autoritat de Marcos Prior per representar-los alhora que des de LaFundició intentàvem obrir constantment la capsa negra que naturalitza els llocs comuns des d’on parlem. Lachó Bají Calí plantejava la possibilitat d’escriure la història del poble gitano a l’Hospitalet ocupant les formes hegemòniques, és a dir: escriure un llibre en un llenguatge expert, construir un relat verídic sostingut per fonts i documents. Nosaltres, per la nostra banda, intentàvem problematitzar aquesta opció i preguntar-nos on quedaven les històries quotidianes, l’oralitat i els fer quotidians que preserven alguna cosa d’una cosmovisió, la romaní, que confronta l’univers de sentit neoliberal.
En un moment va resultar que el format pòster podia conciliar posicions: a una cara, els dibuixos de Marcos Prior en relació amb quatre idees (Paisatge, Escola, Lluites i Cistelles); al revers, invocar l’oralitat que allotja i conserva altres formes epistèmiques i mostrar les empremtes dels materials que ens havíem anat trobant.
Hi ha un joc constant entre el que els gitanos comparteixen o amaguen als payos. La por de perdre la seva idiosincràsia en mostrar-la és molt present al poble gitano, així com el poder que atorga un saber que només posseeix la comunitat. En el llenguatge es dona aquest doble moviment quan s’activen codis compartits i normes reconeixibles només per a la comunitat gitana.
El romaní es mostra com la llengua en què conflueixen i s’estandarditzen les diferents parles del poble rom. La seva variant espanyola, el caló, es mou a les ombres. El castellà o el català prenen, sense que ho sapiguem, paraules del caló: paripé, xaval, molar, camelar, xaxi… El caló apareix en castellà i català com a argot col·loquial, formant part del llenguatge anomenat “vulgar”. (Potser perquè fos una llengua perseguida[11] des que se’n coneix l’origen (cap al segle XV), els gitanos i les gitanes han tancat l’accés d’altres comunitats al caló. A finals del XVIII i durant el XIX apareix la fascinació dels romàntics pel flamenc i una atenció diferent a la llengua; comencen a aparèixer tractats i diccionaris de caló, en tots ells es recull l’ocultisme i la desconfiança de la comunitat gitana envers l’interès dels payos, tots estan plens d’errors i enganys. Avui una minoria de la comunitat conserva el caló; paraules i frases s’usen sovint per reconèixer-se, a la presó es torna a activar el caló per ocultar.
Els textos dels quatre pòsters editats han estat traduïts al romaní. La llengua se situa així com un dels llocs als quals cal prestar atenció.
Gitanos cistellers. Corniches, és una paraula caló.
Cisteller és un atribut que, afegit a gitano o gitana, confereix prestigi a la comunitat, perquè el gitano o la gitana cistellera preserva un fer vinculat al nomadisme, al riu, a la transacció basada en el valor d’ús. El o la cistellera desafia els temps productivistes, reconeix un gaudi en la feina que qüestiona la cultura de l’esforç i el sacrifici que justifica i perpetua les desigualtats. Les famílies que van habitar la Cadena eren famílies cistelleres; avui només la Rafi Fernández Santiago, una de les dones que van impulsar Lachó Bají Calí, coneix l’ofici.
La trobada era la forma que anava prenent sentit; que aquestes trobades s’articulessin al voltant d’un fer com la cistelleria ens ajudava a problematitzar qüestions com la feina, l’art, l’artesania…
Rromano kidipen es va activar en dos territoris concrets: l’Avinguda Carmen Amaya del Gornal i la plaça dels blocs de la Florida. Durant les trobades es van compartir materials (fotografies, plànols, informes…) com a detonants de les converses; s’activava el set de ràdio com un recurs per recollir testimonis orals, alhora que s’ocupava el carrer amb un fer i uns sabers víctimes de la mateixa amnèsia que travessa tot el territori de Gran Via Sud.
La Florida i el Gornal mantenen un vincle invisible, els dos conjunts d’habitatges es construeixen en diferents moments i en ells es reubiquen habitants de la ciutat informal.
Els blocs de la Florida i el Gornal
El complex Onésimo Redondo, a la Florida, s’aixeca el 1955 i acull barraquistes del Somorrostro, Montjuïc i La Bomba. La “informalitat” dels assentaments encara avui està present en “els blocs” de la Florida. Hi ha una ruptura constant amb la regulació de la ciutat formal que fa que planegi constantment sobre els blocs el fantasma de l’enderroc com l’única via que l’administració troba per poder regular-los.
Als anys 60 s’instal·la un barracó que es convertirà en l’escola Pomezia dels blocs. Maria Ventura serà la mestra d’aquest centre i la persona a la qual acudeix l’ajuntament per muntar l’escola Lachó Bají a La Cadena. La Cadena era l’assentament gitano situat entre La Bomba i Can Pi. A partir de 1929, quan l’Exposició Universal expulsa de la muntanya de Montjuïc la gestió dels residus que produeix la ciutat de Barcelona, proliferen a l’entorn de la Gran Via (Can Pi, La Bomba, Santa Eulàlia…) els llocs on es realitzava tot el procés de separació i classificació de les escombraries.
Cap al 1966 es constitueix la Cooperativa d’Habitatges de La Bomba, un grup de veïns i veïnes abandona la barriada per instal·lar-se als blocs Zeus i Neptú del barri de Bellvitge.
El 1975 es construeix el Polígon Gornal, i el 76 comencen les manifestacions davant la possibilitat que els habitatges no siguin per a les famílies de La Bomba. Algunes persones entren “de puntada” als pisos, a altres se’ls assigna i gestiona la hipoteca; comença la demolició de la Bomba. Els assentaments de Can Pi i La Cadena seguiran en peu fins als 90, quan el projecte olímpic va accelerar el deteriorament de la zona i va augmentar la pressió per executar les expropiacions. Els llocs i els gitanos que van tornar als barracons als 70 en no poder accedir als pisos dels polígons d’habitatge, van ser els últims a resistir al projecte urbanístic del Districte econòmic. Aquest moment clau per entendre la història de la ciutat des d’una perspectiva subalterna, es converteix des de llavors en l’oblit de l’oblit: no hi ha imatges, no hi ha documents, només el testimoni dels qui van viure aquells moments i, ara, la il·lustració de Marcos Prior que publiquem en un dels pòsters editats.
La fase d’investigació i restitució de materials ens ha obligat a entendre el protocol d’accés als arxius institucionals i els domèstics, en ambdós casos establint marcs de confiança per poder compartir els materials i evitant caure en l’extraccionisme, sent una prioritat l’activació de mecanismes de restitució dels materials a la comunitat.
Treballar amb documents que no havien estat produïts per la comunitat, sinó que la representaven (com les imatges dels arxius preses per l’administració local o per l’Església, o les fotografies dels àlbums personals de les mestres); intentar respectar relats en la seva forma de transmissió oral però fixar-los en un text escrit; o fins i tot el fet que les il·lustracions fossin produïdes per algú afectivament desapegat de la comunitat, són sorolls que estan presents en aquest moment del procés. Pensem que crear noves imatges oferia un camp a explorar, però el fet que Marcos Prior hagi produït aquests materials no deixa de tornar a posar sobre la taula els rols i els mecanismes pels quals s’atorga a certs col·lectius la capacitat de representar i s’usurpa a altres.[12]
En aquest sentit els textos i investigacions de l’escriptor i antropòleg peruà José María Arguedas ens obren horitzons de pensament. en el seu treball ressegueix i indaga sobre les formes de creació dels pobles originaris del Perú i sobre els paradigmes i estructures que els ignoren i menyspreen portant-los a la desaparició.
Per què aquesta vergonya? El wayno és art, com música i com poesia. Només falta que es faci veure bé això. El indígena no és inferior. I el dia en què la mateixa gent de la serra que s’avergonyeix encara del que és indi, descobreixi en si mateixa les grans possibilitats de creació del seu esperit indígena, aquell dia, segur dels seus propis valors, el poble mestís i indi podrà demostrar definitivament l’equivalència de la seva capacitat creadora en relació amb l’europeu, que avui el desplaça i avergonyeix.”[13]
Part dels estudis d’Arguedas estableixen vincles entre les formes comunitàries d’organització andines i les de la Castella rural, desaparegudes amb el procés de modernització impulsat pel franquisme a finals dels 50. Hi ha un eco d’aquest procés que ressona la ciutat. Una ciutat que fagocita i anul·la les manifestacions culturals, les formes diverses de veure i entendre el món, les estructures i universos de sentit, els imaginaris i la capacitat de generar les seves representacions de les migracions del camp a la ciutat, les que van construir i habitar la ciutat informal, les que van ser demonitzades primer i domesticades després a través del projecte urbanístic del desenvolupisme que va dibuixar la topografia dels polígons d’habitatge com Bellvitge, el Gornal, La Mina, Ciutat Badia, Sant Cosme…
Creiem que és necessari entendre la distància que existeix entre les institucions del camp de l’art que ocupen la centralitat i les manifestacions culturals d’aquestes perifèries, així com la tensió que travessa aquesta distància.
Aquest aspecte és quelcom sobre el que continuarem treballant. La qüestió en tot cas no és situar “pràctiques populars” ocupant els espais de “les pràctiques artístiques del sector” sinó veure fins a quin punt les institucions poden permeabilitzar manifestacions culturals produïdes des d’economies populars, feministes, socials i solidàries.
________________________
[1] Fa 11 anys ens vam constituir com a cooperativa, en aquell moment aquesta decisió tenia una dimensió política i responia a la tensió existent entre la nostra formació acadèmica en art i els sabers i pràctiques que vam aprendre creixent en barris obrers de l’àrea metropolitana de Barcelona (amb una identitat xarnega, pròpia dels fills i filles dels cicles migratoris del camp a la ciutat, del sud al nord).
[2] Els hereus. Els estudiants i la cultura . Pierre Bourdieu i Jean Claude Passeron. Editorial: Siglo XXI. 1a Edició: 1964 – 2a Edició: 2009.
[3] Sovint hem escoltat a Prado 11, quan els nens més grans cuiden dels petits: “No surtis fora, que ve un payo i et porta”, reflex especular perfectament simètric de les advertències que ens feien els adults quan nosaltres érem nenes: “No surtis fora que ve un gitano i et porta”.
[4] Un referent per a nosaltres són els textos d’Iris Marion Young. En el seu llibre La Justícia i la política de la diferència defineix la justícia com la capacitat que tenim les persones de decidir sobre les estructures que encarnem posant en crisi el concepte de justícia construït des d’una perspectiva exclusivament materialista i quantitativa. En aquesta línia també tenim molt presents el pensament de Judith Butler.
[5] El Taller d’Història Oral Andina/Qhip nayra uñtasa nayraqatar saraña (THOA), creat a Bolívia el 1983, ha estat una de les experiències que ens ha servit de referència. El THOA el conforma un grup de treball indígena que reuneix investigadors aymara-qhichwas i urus amb l’objectiu d’investigar, difondre i revitalitzar la cultura, la història i la identitat dels pobles indígenes dels Andes.
[6] El 2011 Oriol Fontdevila i l’equip de l’arxiu de la Fundació Tàpies ens van convidar a participar en el projecte Prototips en codi obert. L’interès de la Fundació Tapies per establir nous vincles amb “els públics” a partir d’obrir l’accés a l’arxiu de les exposicions. Això ens va fer preguntar-nos per l’estructura de l’arxiu i la seva capacitat per legitimar el poder. El 2015, com a part de les activitats del Taller d’història, es va proposar el seminari Fer coses amb documents amb els recursos de Performing The museum (performingthemuseum.net/site/spip.php?article59). Encara avui seguim donant voltes a l’arxiu informal.
[7] Periodista i autor de llibres com Crema Catalana i La Casta. Qui són i com actuen .
[8] El diumenge 2 de juliol, al camp de futbol de la Unió Esportiva Gornal (L’Hospitalet) va tenir lloc “La Sardinada”, una activitat organitzada col·lectivament pels i les participants en el Taller d’història del CICdB i LaFundició, en la qual es va convidar a tots els antics veïns i veïnes de La Bomba, Can Pi i La Cadena a retrobar-se.
Des del Taller d’història es convidava a menjar i beure en un acte de celebració, però també a aportar testimonis, records, fotos i altres documents per al futur arxiu del CICdB. També es va socialitzar el mapa dels barris (en el qual s’ha vingut treballant des de l’inici del Taller), un set de vídeo i un altre de ràdio en els quals es van realitzar entrevistes.
Tant La Sardinada com el propi Taller d’història no es poden entendre com a “conques d’informació” per al nostre ús, sinó com a espais d’autoorganització veïnal i creació col·lectiva.
[9] Lachó Bají (https://lafundicio.net/blog/2014/11/26/lacho-baji/) va ser el títol de l’acció-passeig desenvolupada en col·laboració amb l’associació Lachó Bají Calí en el marc de El sol quan és de nit, esdeveniment a mig camí entre el festival, l’exposició i el seminari, organitzat per Pedro G. Romero al MACBA (http://www.macba.cat/es/nit-flamenca/1/actividades/activ)
[10] Veure https://lafundicio.net/blog/2014/04/24/algunas-reflexiones-sobre-el-ciclo-la-ciudad-ganada-la-ciudad-perdida/ i https://lafundicio.net/blog/2014/03/26/la-ciudad-ganada-la-ciudad-perdida/
[11] Existeixen diferents bans on queda constància de la persecució de la llengua:
“Vagin a residir als llocs d’on són veïns… I que cap dels que anomenen gitanos parli llengua particular sinó la comuna i ordinària amb advertiment que pel mateix cas encara que estiguin avecindats i tinguin tractes i oficis seran castigats com a vagabunds… amb assots i desterrament” (juny de 1592, ban contra els pobres i pidolaires de la Sala d’Alcaldes de Madrid, citat per Gómez Alfaro 2009: 84).
… i que no tornin a ell, sota pena de mort, i els que vulguin quedar, sigui avecindant-se en llocs, viles, i ciutats d’aquests regnes de mil veïns amunt, i que no puguin usar del vestit, llengua i nom de gitanos, i gitanes, sinó que ja que no ho són de nació, quedi perpetuament aquest nom i ús confós i oblidat. I que per cap cas puguin tractar en compres ni en vendes de bestiar major ni menor, el qual hagin de guardar, sota pena de mort” (Pragmàtiques i cèdules reials publicades a Madrid el 1619 per Felip III, citat per Gómez Alfaro 2009: 102-103).
“Declaro que els que anomenen i es diuen gitanos no ho són ni per origen ni per naturalesa, ni provenen d’arrel infecta alguna… Per tant mano que ells i qualsevol d’ells no usin de la llengua, vestit i mètode de vida vagant de què hagin usat fins al present, sota les penes a baix contingudes…” (Reial Pragmàtica en força de llei, setembre de 1783, article V per Carles III. Citat per Gómez Alfaro 2009: 280).
[12] Per aproximar-nos a aquests materials hem tingut molt present el treball de Silvia Rivera Cusicanqui, Sociologia de la imatge i el seu concepte de “colonialisme intern”. Davant dels modes retòrics de comunicar-nos, la imatge ens ajuda a albirar interpretacions crítiques de la realitat.
[13] “ José María Argueda, Canto Keckwa. Editorial Horizonte. Lima, 1938. p. 19.