A propòsit de
Perros callejeros
, l’escena de
Bellvitge rol en viu
, i en relació amb la darrera entrada d’aquest mateix blog, escrivíem això en una altra part:
«És precisament a finals dels 70 i començaments dels 80 quan es van crear espais socioculturals dirigits als joves —com centres oberts, casals i esplais— que ben aviat van establir acords i convenis amb les administracions públiques i es van coordinar per realitzar tasques d’assistència a poblacions considerades en risc d’exclusió social. És en aquest moment quan comença a implementar-se i estendre’s la idea que el carrer, que fins aleshores havia estat el principal espai de joc i socialització de nens i joves, era un lloc perillós. Calia doncs establir espais regulats i normativitzats on el temps de lleure dels nens i joves fos gestionat i controlat pels adults, tasques de les quals s’encarregarà tota una sèrie de tècnics i professionals: educadors i treballadors socials, educadors de temps lliure, educadors de carrer, monitors d’esplai, etc. Des d’un altre punt de vista podem entendre que tots aquests dispositius i coneixements van reduir notablement l’autonomia i les capacitats dels nens i joves per autoorganitzar el seu lleure i la seva manera d’habitar el territori. Cal destacar també que el barri de
Article publicat a La Vanguardia el 19 de novembre de 1982. En els destacats s’adverteix del ‘perill del lleure’. Per descomptat, el lleure és l’enemic de la productivitat.
Entre aquest cos tècnic i de coneixements socials que van desembarcar en barris com Bellvitge durant aquells primers anys de la democràcia, en què es van posar en funcionament les primeres polítiques socials tal com avui les coneixem, també es va comptar la sociologia: el 1979 Pilar Ferran, aleshores Tinent d’Alcalde de Serveis Socials de l’Ajuntament de L’Hospitalet, va encarregar al grup Obinso un estudi sobre delinqüència juvenil a la ciutat entre els anys 1976 i 1981. L’informe va ser realitzat pels sociòlegs
Perros callejeros
vam poder entrevistar Lluís Recolons:
Podem dir que les ciències socials no només descriuen de forma objectiva els fenòmens que estudien —per al cas que ens ocupa els joves de Bellvitge— sinó que, de manera performativa, els produeixen i modulen. Així doncs, podem dir que textos com el que mencionem construeixen una representació i un relat sobre els joves del barri que produeixen al seu torn aquelles formes de subjectivitat que examinen.
Un cas anàleg podria ser el de
Els joves del barri
, un documental realitzat pel col·lectiu Video-Nou el 1982 que retrata els joves el barri de Canyelles —que comptava en aquells anys amb unes característiques molt similars a les de Bellvitge—. Durant el debat posterior a la projecció d’aquest mateix vídeo que vam projectar l’any passat durant el cicle
La ciutat guanyada, la ciutat perduda
a l’Institut Bellvitge, Jorge Larrosa observava que els joves apareixien representats únicament com una llista de problemes que requerien la intervenció de l’administració pública. No hem d’oblidar que, encara que Els joves del barri s’ha vist en gran mesura dins dels circuits de l’art, va ser encarregat per l’Institut de Reinserció Social, l’Àrea de Joventut i l’Àrea de Serveis Socials de l’Ajuntament de Barcelona. Així doncs, durant els anys 80, no només els mitjans de comunicació i el cinema van contribuir a produir un cert tipus de relats i imaginaris sobre els barris de les perifèries, i caldria preguntar-se a quines formes de control i governamentalitat van resultar útils aquestes representacions.
Un exemple aquest tipus de significants performatius emprats per educadors i treballadors socials als 80 ens el va proporcionar Antonio Rosa, educador social, membre del
Grup de Recerca en Educació Social
(GRES) de la UB i veí de Bellvitge, quan en aquell mateix debat sobre Els joves de barri ens va parlar del terme predelinqüent, que s’aplicava aleshores als joves que complien una sèrie d’indicadors establerts —Antonio Rosa comentava amb hilaritat, que ell mateix podria haver estat considerat un predelinqüent atenent-se a aquests indicadors—. Aquí podeu veure part de la conversa que vam mantenir en el nostre espai com a part de la investigació per a Bellvitge rol en viu:
Al llarg d’aquests mesos d’investigació ens ha semblat percebre a Bellvitge —i de nou Bellvitge ens serveix com a exemple d’altres molts barris de classe treballadora de les perifèries urbanes— una bretxa generacional; d’una banda tenim el relat individual i col·lectiu dels veïns i veïnes més grans —el dels primers habitants que van arribar al barri fa 50 anys— que es pot llegir com un relat èpic i de “èxit”: es tracta gairebé d’un relat propi del pioner, del self-made man, que narra la partida dels seus pobles d’origen —deixant enrere les dures condicions de vida a les zones rurals després de la postguerra— l’arribada a un lloc nou en què tot estava per fer i en què tot va ser conquerit mitjançant la lluita —drets socials, serveis, equipaments, infraestructures… fins i tot es va conquerir la pròpia democràcia—. A aquests factors hem de sumar la propietat de l’habitatge —que va suposar per a moltes famílies el seu primer patrimoni— i una identitat forta, fonamentada en la conservació dels usos lingüístics i culturals dels llocs d’origen.
Aquest era el model d’èxit, clarament masculí, heteropatriarcal i masclista, amb què s’anunciaven el 1968 els pisos ‘en propietat’ de Bellvitge. L’estètica dels protagonistes de l’anunci assenyala la promesa de ‘devenir classe mitjana’ per a les classes treballadores.
En canvi, per l’altra banda, la identitat dels fills i filles d’aquells pioners, en tant que grup social, és una identitat molt menys monolítica, més diversa, una identitat charnega, transfronterera, desclassada en alguns casos —la primera generació, en moltes famílies, que va aprendre el català a l’escola i que després va cursar estudis superiors—; alguns d’aquells joves es van aferrar al barri com a principal senyal d’identitat, i d’entre aquests, alguns ho van pagar car.
En ocasions sembla que la memòria i la identitat de Bellvitge —i dels barris de classe treballadora de les perifèries urbanes com Bellvitge— són únicament la memòria i la identitat d’aquells pioners que els van aixecar. Si, en major o menor mesura, això és així, ens sembla pertinent preguntar-nos sobre els efectes que això hagi pogut tenir sobre les generacions posteriors i la seva vinculació amb aquests territoris, sobre la relació de els joves del barri amb el seu barri.
Un grup de jugadors interpreta, durant la primera partida de ‘Perros callejeros’, el rol de joves del barri que es reuneixen durant el seu temps de lleure a La Llar, el bar de l’antiga Aula de Cultura de Bellvitge. El joc de rol permet adoptar identitats completament diferents a la pròpia; en el joc conflueixen i s’entrellacen, en ocasions de forma indistinguible, el bagatge, els coneixements, les opinions i creences dels propis jugadors amb els dels seus personatges, creant “interferències” entre l’univers ficcional —encara que historicista— del joc i el seu marc ‘real’ de representació. Aquestes interferències es veuen reforçades pel fet que part dels escenaris de joc es corresponen amb els llocs en què efectivament van tenir lloc els fets històrics que es rememoren a la partida —així és en el cas del Cine Lumiere, actualment un restaurant i un aparcament o de l’Aula de Cultura, seu de diverses entitats en l’actualitat—.