En poc menys d’un mes han corregut per les internets i ens han arribat per diversos canals (a través del web de
Aulabierta
, per exemple) les controvèrsies lligades als centres d’art
José Guerrero
a Granada i
Sala Rekalde
a Bilbao. Aquestes se sumen a la que es va embolicar a Barcelona a propòsit del
Centre d’Art Santa Mònica
i a la polèmica suscitada per la gestió de Manuel Olveira al capdavant del
CGAC
.
Gairebé ens atreviríem a dir que l’intrusisme en la cultura és endèmic en la classe política, ja que per bé i per mal la cultura no és i no pot ser un camp neutral (com recentment afirmava Ángeles González-Sinde, Ministra de Cultura, en aquesta entrevista de El País). La cultura és entre altres coses el lloc on uns i altres lluitem per capitalitzar els beneficis específics que aquest camp proveeix i això resulta més que evident quan es coneixen les particularitats locals d’aquest tipus de batusses. Potser una superació radical d’aquest paradigma acumulatiu i propietari passi per entendre i “performar” la cultura com un espai realment comú.
Això últim no té res a veure amb el nombre de visitants als centres d’art, argument populista i demagògic esgrimit freqüentment en aquest tipus de controvèrsies i que condueix a una situació més despòtica si cap com és l’espectacularització de la cultura. Però sembla que en aquests temps de crisi econòmica part de la classe política s’ha posat a pensar que el
A Granada s’ha muntat ja una plataforma per defensar la continuïtat del Centre José Guerrero i recollir adhesions i a Bilbao s’ha fet pública una carta de suport signada per “professionals que representen diferents àmbits i sensibilitats del sector de l’art“, sobre la qual podeu informar-vos aquí al ptqk_blogzine, així com sobre tota la polèmica a propòsit del cessament de la seva directora, Pilar Mur.