Fa unes setmanes l+s noies i nois de
ZEMOS98
ens van convidar a escriure un text breu per al blog Educación Expandida, que van obrir amb motiu de l’
11 Festival Internacional ZEMOS98
celebrat a Sevilla l’any passat; i del qual vam parlar aquí arran de la nostra participació presentant el projecte
Open-roulotte
. El text, que porta per títol
Una escola-monstre
, ja està publicat i el podeu llegir aquí.
El text parteix d’una observació que sovint ens sorprèn: ens sembla que el debat sobre l’educació sol obviar quina és la funció de les institucions educatives en el marc general de la societat. Els rituals escolars, les propostes pedagògiques d’un signe o d’un altre es presenten aleshores com a dispositius ideològicament neutres el valor dels quals pot mesurar-se de manera objectiva.
Dir que no sempre hi ha hagut escoles és una obvietat, però moltes vegades aquell debat al qual fèiem referència s’estableix al marge d’aquesta evidència. Quin és l’origen de l’escola? amb quina finalitat va ser instituïda? avui es donen les mateixes condicions que en el moment de la seva institució? Si acceptéssim que l’escola responia, entre altres coses, a les demandes del projecte il·lustrat i del capitalisme industrial com a instrument de reproducció social, quina funció li correspon actualment a l’escola? ha modificat el seu funcionament en funció dels modes de producció, les formes de governamentalitat i els règims de veritat contemporanis? fins a quin punt unes i altres propostes pedagògiques s’adeqüen a aquestes condicions? és possible pensar una pedagogia que no sigui cooptada per un sistema de producció fonamentat en la flexibilització del treball i en l’economització extrema de la vida, una pedagogia emancipadora davant les condicions de vida en el capitalisme cognitiu?
L’escola és un exemple arquetípic del funcionament de la modernitat: parcel·lar el coneixement en disciplines, classificar els individus, determinar quins són “vàlids” i quins no, assignar posicions fixes a cadascun d’ells… són tots ells procediments propis de la modernitat. Cada cosa al seu lloc, ajustant-se a la categoria que li toca: la criatura separada dels adults, l’aprenentatge separat de la vida i de la producció, les matemàtiques separades de les ciències naturals, l’aula d’informàtica absurdament separada de la resta d’aules (també separades entre si)… L’escola continua funcionant així per més que les formacions socials, culturals i econòmiques contemporànies adoptin formes híbrides i s’organitzin en xarxes descentralitzades.
De tot això ja n’hem parlat en altres ocasions (aquí, en aquest mateix blog) i un té la sensació de repetir-se més que uns ous amb matança, però en realitat no és res comparat amb la tossuda insistència de titulars a tota pàgina com aquest que ens assaltava diumenge passat des de la portada d’El Periódico de Catalunya.
D’altra banda, al text assenyalem que una acció educativa no pot ser veritablement transformadora si no apunta cap a una transformació de la mateixa escola i del seu paper en el conjunt de les relacions socials, culturals i de producció. Sempre hem pensat que l’escola ha de ser un lloc de producció de discurs i que qui l’“habita” ha de jugar un paper actiu en la construcció del seu entorn. És possible pensar una escola-monstre amb tota mena de recombinacions mutants del tipus alumnes-urbanistes-hackers, professors-sastres-activistes o veïns-ciclistes-professors? Prenem en préstec l’expressió ‘institució-monstre’ (de la qual també parlem aquí en aquest blog fa un temps) de la gent de la
Universidad Nómada
, que l’empren per referir-se a formacions institucionals híbrides entre projectes autònoms integrats en els moviments socials (p. ex. Centres Socials Ocupats Autogestionats) i institucions públiques (la Universitat, el Museu…).
En fi, que per presentar el text al blog de l+s ZEMOS98 n’ha sortit un de gairebé tan extens, així que millor deixar-ho aquí i que salteu al seu blog per llegir Una escola-monstre.