D’un temps ençà -deixem-ho en aquests termes vagues- s’han produït múltiples encreuaments entre les esferes cultural i educativa, fins al punt que alguns/es han arribat a parlar d'”un gir educacional en l’art“. Una part important d’aquest gir s’hauria produït des de les pràctiques curatorials i
e-flux Journal
publiquessin un article de la mateixa Irit Rogoff sobre l’assumpte en el seu primer número, llançat a finals de l’any passat.
L’article de Rogoff, titulat precisament
Turning
, acaba amb una defensa força apassionada de la paraula ‘parrhesia‘, un terme comú en la cultura grecoromana que Michel Foucault va rescatar en una de les seves lectures a Berkeley. D’acord amb Foucault, la parrhesia és ” una activitat verbal en la qual qui parla expressa la seva relació personal amb la veritat, i arrisca la seva vida perquè reconeix explicar la veritat com un deure per millorar o ajudar altra gent (així com a si mateix). En la parrhesia, qui parla fa servir la seva llibertat i tria la franquesa en lloc de la persuasió, la veritat en lloc de la falsedat o el silenci, el risc de morir en lloc de la vida i la seguretat, la crítica en lloc de l’adulació, i el deure moral en lloc de l’interès propi i l’apatia moral“. Per a Foucault, “la problematització de la veritat té dos vessants, dos aspectes principals… Un és aquell que concerneix a assegurar que els processos de raonament són correctes en assegurar que una proposició és vertadera. I un altre concerneix a la qüestió: quina és la importància per a l’individu i per a la societat de dir la veritat, de saber la veritat, de comptar amb persones que diuen la veritat, així com saber com reconèixer-los? “
En l’últim paràgraf del seu article Rogoff exposa: “Cada cop més, penso que “l’educació” i “el gir educacional” haurien de ser justament això: el moment en què atenem a la producció i articulació de veritats -no la veritat com allò correcte, com el probable, com un fet, sinó la veritat com allò que reuneix al seu voltant subjectivitats que no són recollides ni reflectides per altres actes de llenguatge.“
Es podria dir que, en veritat, l’article d’Irit Rogoff pretén ser en si mateix un acte de parrhesia, ja que el text qüestiona en primer lloc l’orientació d’aquest gir pedagògic. Diu Rogoff: “En donar un ‘gir’ ens allunyem, ens apropem o ens movem al voltant d’alguna cosa, i més aviat som nosaltres els qui estem en moviment en lloc d’això. Alguna cosa s’activa en nosaltres, potser fins i tot s’
De manera que Rogoff planteja una doble qüestió que concerneix per una banda a la capacitat de les pràctiques artístiques i curatorials per capturar les dinàmiques del gir, i per l’altra, al tipus d’impuls que es dóna en aquest procés:
”En primer lloc, això requereix que trenquem d’alguna manera amb la lògica segons la qual, dels treballs basats en el procés i l’experimentació en resulten la reflexió, la impredictibilitat, l’autoorganització i el pensament crític que caracteritzen la manera com s’entén l’educació dins del món de l’art. Molts/es de nosaltres hem treballat de manera força conseqüent amb aquesta concepció, i mentre que algunes de les seves premisses han estat considerablement productives en bona part del nostre treball, aquest no obstant, s’ha prestat de manera massa fàcil a l’emulació de les institucions de l’educació artística, amb els seus arxius, biblioteques i les seves pràctiques basades en la recerca com a principals estratègies representacionals. Per una banda, introduir aquests principis en els llocs d’exposició de l’art contemporani marcava un distanciament respecte a les estructures objectuals, els mercats i l’estètica dominant, i una insistència en la naturalesa processual i irreductible de qualsevol empresa creativa. Tot i que per l’altra banda, tot ha conduït d’una manera massa fàcil a l’emergència d’una mena d'”estètica pedagògica” segons la qual una taula situada al mig de la sala, unes quantes prestatgeries buides, un arxiu creixent de trossos i peces assemblats, una aula o un escenari de lectura, o la promesa d’una conversa ens han sostret de la responsabilitat de repensar i dislocar diàriament aquests llocs dominants. Havent generat jo mateixa diversos d’aquests modes, no estic segura de voler prescindir totalment d’ells, perquè l’impuls que van fer manifest -la necessitat de forçar aquests espais de l’art a ser més actius, més crítics, menys endogàmics i més estimulants- és un impuls en el qual desitjaria seguir creient. En particular, desitjaria no abandonar la noció de “conversa”, la que, al meu entendre, ha estat el canvi més significatiu en l’art de l’última dècada. ”
Conscient que aquestes iniciatives corren el perill de ser deslligades del seu ímpetu original i solidificades en un ‘estil’ recognoscible, Rogoff invoca al final de la discussió la noció foucaultiana de ‘parrhesia‘ “-el discurs públic, lliure i
flagrant
– potser com un model millor a través del qual entendre algun tipus de “gir educacional” en l’art”. Per a Rogoff sembla que “el ‘gir’ del qual parlem ha de resultar no només en nous formats, sinó també en noves maneres de reconèixer quan s’està dient quelcom important“.
La mateixa autora reconeix en un passatge del text que és difícilment imaginable una agenda més romàntica i idealista que aquesta de la parrhesia, tanmateix argumenta que en la seva anàlisi, Foucault no ens diu en cap moment quina veritat, ni a quines finalitats estaria orientada. “La veritat, sembla ser, no és una posició, sinó un impuls“, acaba Rogoff. Aquestes consideracions no ens impedeixen pensar que el discurs crític, sincer, públic i subjecte al deure moral de l’autora, funcioni a un altre nivell com un instrument per desmarcar-se d’una sèrie de pràctiques la proliferació i normalització de les quals les ha desvirtuat als ulls de l’esfera artística, i amb les quals ella és associada de manera gairebé automàtica.
Tot i així, com hem deixat entreveure, Rogoff no es queda en la mera denúncia d’aquests processos de ‘neutralització’ d’unes pràctiques que van poder tenir en algun moment un caràcter revulsiu o crític, i planteja algunes idees interessants per fonamentar “una educació que és més“, entenent aquest “arribar a ser més” que Rogoff parafraseja a Roger Buergel, com “la possibilitat de centrar les nostres energies en allò que pot ser imaginat i no només en allò al que ens hem d’oposar, o almenys que exerceixi algun tipus de negociació sobre aquest punt.“