Estem treballant simultàniament en les dues properes escenes de
Bellvitge rol en viu
: Gossos de carrer i
Treballs i dies
. Aquí us deixem una breu reflexió sobre com plantegem la primera de les dues:
En moltes ocasions, escoltant parlar als seus propis protagonistes, veïns i veïnes que han viscut al barri des de la seva construcció, sembla que el relat històric de Bellvitge finalitza als anys 80 —igual que el de molts barris obrers de l’estat espanyol similars—. Entre altres motius, la irrupció de fortes problemàtiques socials com la delinqüència juvenil o la droga, fa que es passi de puntetes sobre tota aquella dècada. En part, pel·lícules com Gossos de carrer van contribuir a construir i instal·lar en l’imaginari col·lectiu representacions de les perifèries urbanes en què aquestes apareixien com a territoris perillosos i els seus habitants com a salvatges i delinqüents. La demonització dels grups subalterns —ja sigui per qüestions de classe, raça, gènere o altres—, dels seus estils de vida i dels territoris que habiten no era res nou a finals dels 70 ni tampoc ha desaparegut en l’actualitat; encara avui es reprodueixen i circulen prejudicis i estereotips negatius sobre els barris de les perifèries urbanes.
Podríem dir que els 80 comencen realment a finals de la dècada anterior amb les primeres eleccions democràtiques de 1979. Aquest esdeveniment marca la fi d’un intens cicle de lluites durant el qual es va forjar la idiosincràsia de barris com Bellvitge. És en aquest moment quan els líders veïnals s’incorporen als òrgans de govern i a l’administració pública i s’estableix, de forma més o menys tàcita, un pacte de no agressió a les incipients institucions democràtiques. No deixa de ser significatiu que la darrera gran mobilització veïnal a Bellvitge acabés cap a 1977 quan es va aconseguir aturar els plans de les constructores per edificar més blocs de pisos al barri —un moment històric que reflectim en l’escena
Boicot a les obres del nostre joc de rol—.
Amb la institució dels ajuntaments democràtics —i especialment en els ajuntaments d’esquerra progressista, que eren majoria a les perifèries urbanes— es van posar en marxa una sèrie de polítiques socials que pretenien abordar problemes com els esmentats i que fins aleshores havien estat reprimits o tractats com a objecte de la beneficència. Aquestes polítiques van tenir resultats contradictoris o, si més no, paradoxals, ja que si bé van mitigar en part les conseqüències de la desigualtat social, d’altra banda van instaurar tota una sèrie de mecanismes que assenyalaven i categoritzaven els joves dels barris de la perifèria principalment com a subjectes passius i víctimes de les seves circumstàncies sense capacitat d’agència i de transformar la seva realitat.
En el
debat posterior al passi del vídeo documental Els joves de barri, filmat pel col·lectiu
Video-Nou al barri de
Canyelles (
Barcelona) el 1982, que vam projectar a l’
Institut Bellvitge el passat mes d’abril, el filòsof
Jorge Larrosa assenyalava com la pel·lícula retratava els joves i el seu context com una llista de problemes: delinqüència, atur, absentisme escolar… en el vídeo no es fa referència a cap de les formes d’autoorganització, apoderament col·lectiu i autonomia que caracteritzava la vida als barris de la perifèria. Resulta significatiu que el documental fos un encàrrec del propi
Ajuntament de Barcelona. En aquest mateix debat
Antonio Rosa, educador social i membre de diverses entitats de Bellvitge des dels anys 70, portava a col·lació el terme
predelinqüent que s’aplicava des dels programes d’assistència social a determinats joves en base a una sèrie d’
indicadors. En certa manera podem dir que les categoritzacions i l’argot emprats per educadors, assistents i treballadors socials també van contribuir de forma retroactiva a fixar un determinat imaginari sobre els joves dels barris.
Així doncs, l’administració pública va desplegar tota una sèrie de recursos, coneixements i tecnologies que van suplir l’acció autoorganitzada dels veïns i veïnes, alhora que funcionaven com a dispositius de control i disciplinament. D’aquesta manera a L’Hospitalet, el 1979, s’elimina el Padró de Beneficència heretat del règim franquista i es descentralitzen els Serveis Socials assignant un treballador social a cada districte. Així mateix el Departament de Serveis Socials encarrega al grup Obinso una investigació sobre delinqüència juvenil a la ciutat, realitzada pels sociòlegs Lluís Ventosa i Lluís Recolons.
No és d’estranyar doncs, que els veïns i veïnes de Bellvitge, la identitat dels quals es va construir en la lluita per dignificar les seves condicions de vida, rebutgin parlar sobre un moment de la seva història que s’associa de forma simplista i excloent amb la delinqüència i la droga i en què la mobilització veïnal va deixar de tenir un paper rellevant en l’esfera pública —és significatiu, per exemple, el debat obert aleshores sobre les associacions de veïns i veïnes que algunes persones consideraven innecessàries un cop els partits havien assumit el poder polític—. En certa manera podem entendre aquests fets com a traumes reprimits dels quals no es parla i que es releguen a un estrat inferior de la memòria col·lectiva dels barris.
Amb aquesta nova escena de Bellvitge rol en viu ens proposem abordar la memòria del barri en aquells anys i ens preguntem com fer-ho: en primer lloc ens sembla necessari posar de relleu la complexitat política, social i cultural del moment i oposar-la a qualsevol relat simplista. La mera crònica de successos més o menys sòrdids resulta tan inexacta com ho seria un retrat edulcorat en què només s’enfoquessin aspectes positius; això no treu que sigui necessari fer una feina “arqueològica” que “rescat del oblit” iniciatives i persones que van tenir un paper destacat en la configuració del barri en aquella època.
L’inici de la democràcia a principis dels 80 va portar amb si una eclosió cultural que a L’Hospitalet va tenir les seves expressions més vives a les Aules de Cultura dels districtes. A Bellvitge, per exemple, l’Aula de Cultura viu moments d’efervescència en què veïns i veïnes, en col·laboració amb Nelly Peydró, qui va ser directora de l’Aula entre els anys 1979 i 1984, prenen l’esfera pública i el carrer a través de les pràctiques culturals després de dècades de repressió i censura.
El macguffin de Gossos de carrer (l’escena de Bellvitge rol en viu) és precisament una de les escenes finals de la pel·lícula Gossos de carrer dirigida per José Antonio de la Loma el 1977. El desenvolupament de la trama, que no avançarem encara, ens servirà per establir una conversa (rizomàtica, descentrada…) sobre tots aquests aspectes polítics, socials i culturals. L’escena (de la pel·lícula) va ser rodada precisament a Bellvitge, per ser exactes davant del cinema Lumière, sala en la qual es projectarà anys més tard amb gran solaz del públic. La nostra escena (la del joc de rol) arrencarà just en aquest moment i lloc, amb el públic del cinema Lumière veient el final de la pel·lícula Gossos de carrer a principis dels anys 80. A la sortida del cinema es desencadenaran una sèrie imprevisible d’esdeveniments… ¡permanegueu atentxs a les vostres pantalles!
Si vols col·laborar en Gossos de carrer aportant el teu testimoni personal, documentació, imatges, participant en la creació dels personatges, de la trama argumental o en la producció de l’attrezzo i els elements de decorat o simplement jugant posa’t en contacte amb nosaltres. ¡Qualsevol aportació serà benvinguda :D!
La primera partida d’aquesta escena està prevista per a mitjans del mes de febrer de 2015 coincidint amb el Carnaval. ¡T’esperem!
