El passat mes d’abril l’
OCDE
(Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) publicava el seu “
Thematic Review of Tertiary Education
” sota el títol “
Educació Terciària per a la Societat del Coneixement
“. Al contrari que altres estudis d’aquesta organització, com l’infame
No obstant això, llegint aquesta versió reduïda podem fer-nos una idea força clara dels objectius de l’informe. L’OCDE proposa, basant-se en un estudi preliminar realitzat principalment a
En primer lloc, la connexió directa de l’educació terciària amb el sistema productiu, sobretot pel que fa a recerca i desenvolupament, arribant a suggerir la inclusió de representants empresarials en els òrgans de planificació de les institucions educatives, i especialment a l’hora de dissenyar els currículums.
I en segon lloc, la internacionalització del sistema educatiu terciari, fent especial èmfasi de nou en l’R+D, i assenyalant el paper preponderant de les empreses multinacionals en aquest apartat. Aquesta internacionalització hauria d’anar acompanyada de la mobilitat tant de docents com d’estudiants.
Sense tenir més dades que les que aporta el mateix informe, deduïm que les reformes a les quals al·ludeix van encaminades a una certa liberalització del sector. En aquest procés l’estat no deixa de jugar un paper important; com respecte d’altres sectors econòmics, s’espera dels estats nacionals que, per dir-ho així, “modulin” i “lubrifiquin” el procés de pseudo-liberalització mitjançant l’aplicació de determinades polítiques.
Un indicador força cridaner d’aquesta proposta encoberta de mercantilització de l’educació superior que creiem trobar en l’informe de l’OCDE, el trobem ja en el títol del mateix document. Es fa aquí esment a l'”Educació Terciària” i les seves “institucions” en lloc de l'”Educació Superior” i la “Institució” que fins ara l’ha gestionada: la Universitat. Amb “Institucions d’Educació Terciària” l’OCDE es refereix (i ho fa de manera explícita) a un tipus d’institucions que s’han creat “per desenvolupar una relació més propera entre l’educació terciària i el món exterior, incloent una major sensibilitat i capacitat de resposta a les necessitats del mercat laboral“. En aquesta tipologia l’OCDE inclou “institucions com ara politècnics, col·legis universitaris o instituts tecnològics.
Una de les línies d’actuació que segons l’OCDE podrien seguir els estats és el foment de la competitivitat entre les institucions, i arriba a proposar que els governs incentivin econòmicament aquelles institucions amb millors resultats. Tot i que aquesta mesura tan dràstica es deixa caure com de passada, l’informe dedica un extens apartat al control de la qualitat, tant intra-institucional com externa mitjançant auditories. Així doncs resulta fàcil veure que el control i la inspecció burocràtica per part de l’Estat són substituïts per la competència entre les mateixes institucions d’educació terciària com a forma d’assegurar i millorar la qualitat de l’educació, un mecanisme en què la lliure elecció dels estudiants també juga un paper decisiu.
En aquest escenari de pseudo-mercantilització de l’educació superior, o terciària, encaixa a la perfecció l’aposta decidida de l’OCDE per un sistema educatiu terciari cofinançat per l’Estat i els mateixos estudiants. Una de les principals raons que l’OCDE esgrimeix en defensa del cofinançament és que aquest sistema permet redistribuir la riquesa individual que els estudiants obtindrien gràcies a un títol finançat en part amb diners públics. És cert que l’informe ofereix mesures per corregir les desigualtats que, ben segur, aquest sistema accentua i també produeix, però comencen a ser força conegudes les desastroses conseqüències que el deute estudiantil està tenint en països com el Regne Unit (un fenomen del qual parlàvem aquí mateix).
Veient els plantejaments i el desenvolupament del
Procés de Bolonya
es veu clarament com les polítiques per a la creació d’un
Espai Europeu d’Educació Superior
s’alineen perfectament amb les propostes de l’OCDE i condueixen a la completa integració en el mercat del sistema educatiu. Fins ara les veus crítiques contra aquest procés han centrat el seu discurs en la defensa de la universitat pública. Aquesta defensa és a totes llums necessària i peremptòria; està clar que l’educació superior hauria de revertir efectivament en benefici de tothom (i que no ens vingui ningú a dir que el benefici del sector empresarial traspassa, per “degoteig”, al conjunt de la societat i aquest tipus de sofismes), tanmateix ens sembla necessari exercir una crítica radical i pensar quina diferència substancial existeix entre un sistema educatiu controlat pel Mercat i un controlat per l’Estat, i si cal pensar en formes d’organització autònomes i col·lectives de construcció de coneixement, que és del que hauríem de parlar, en definitiva, quan parlem de l’educació.