A finals de l’any passat ens arribava la notícia: la gent de
Esta es una Plaça
havia aconseguit la cessió temporal del solar al número 24 del carrer Doctor Fourquet per part de l’Ajuntament de Madrid. Des del seu inici, ja fa més d’un any, aquest projecte de creació d’un espai públic autogestionat ha passat per moments crítics, especialment quan després de la seva primera inauguració al desembre de 2008 va ser arrasat per les excavadores -podeu llegir la història completa al seu blog-.
Caldria dir que, d’alguna manera, la història de Esta es una Plaça escenifica la relació, antagònica en ocasions, i simbiòtica en altres (parasitari, diran alguns), entre les institucions de l’administració pública i aquells col·lectius que entenen la ciutat com un espai comú. És evident la desconfiança que genera en els representants polítics la idea d’un espai gestionat, no per la ciutadania -aquest ens abstracte i transcendent- sinó per grups d’acció units per motivacions diverses; i tanmateix el cas de Esta es una Plaça, sense deixar de ser inusual, no és únic. Es tracta d’un model que ha funcionat en altres ocasions, almenys temporalment, com en el cas de
Eco-Urban Network / ECObox
, una iniciativa
del col·lectiu francès
atelier d’architecture autogérée
, al barri de La Chapelle de París, o de
Park Fiction
a Hamburg, per citar dos dels projectes més coneguts. Tanmateix el model està sent progressivament regularitzat en ciutats com Saragossa, on també l’any passat es va posar en marxa el programa estonoesunsolar, gestionat per l’empresa municipal privada Saragossa Habitatge, i que proposa la recuperació d’espais urbans en desús dins del nucli històric de la ciutat, a través de la participació ciutadana en la seva gestió, i molt especialment de les escoles.
Pensem que resultarà interessant observar com es resolen al llarg del temps les tensions entre la idea i la pràctica de la ciutat com un espai comú i les de la ciutat com un espai governamental; especialment des del moment en què la negociació i l’acord entre els que es situen a un i altre extrem d’aquest espectre ideològic sembla possible. Entre altres coses caldrà veure fins a quin punt la tolerància o l’interès de les administracions públiques cap a aquest tipus d’iniciatives no encobreix una estratègia més o menys conscient de cooptació i neutralització.
Però bé, mentre aquest tipus de mogudes arriba o no arriba, ens alegrem per l’èxit aconseguit per la gent que participa del projecte i ens fem ressò de la seva invitació oberta a qualsevol que desitgi col·laborar d’alguna manera en Esta es una plaça.