Publicàvem fa uns dies la incisiva entrevista que li vam fer a Antonio Collados sobre la seva experiència a Aulabierta com a avançament del fanzine que estem preparant a propòsit de projecte3*. Avui us oferim un altre avançament amb aquest text de Javier Rodrigo entorn a les implicacions polítiques de les pràctiques pedagògiques col·laboratives, com és el cas de projecte3* (ho tenim tot molt ben lligat…).
Ve a tomb mencionar que hi ha qui opina que les nostres ‘classes’ són massa ‘ideològiques’. El cas és que sempre hem partit de la base fonamental que cap sistema educatiu o pràctica pedagògica és neutral; de fet, les pràctiques educatives que es declaren ‘neutrals’ exerceixen una acció extremadament política: la d’establir quin és el barem que permet diferenciar i separar aquells valors que es consideren ‘neutrals’ o ‘normals’ dels que no. Més encara, entenem que l’educació és un procés profundament polític d’una manera que treu a la superfície l’ús incorrecte, quan no malintencionat, de l’adjectiu ‘ideològiques’… però no ens encallem.
Javier Rodrigo assenyala en el seu text que el treball polític en general i en la pedagogia en particular, té a veure amb la manera en què articulem les estructures i els discursos dins de cada institució, de cada identitat i cada espai i de com una pedagogia crítica vindria a transgredir o subvertir les ‘maneres de fer’ normativitzades per a cada una d’elles. En aquest sentit podem entendre que el treball col·laboratiu està fortament impregnat de política per com implica creuar les fronteres entre diferents identitats, institucions, usos del llenguatge, pràctiques culturals, etc. És a dir, implica, en alguna mesura, una transgressió dels valors tinguts per ‘neutrals’ o ‘normals’ per cada un dels agents involucrats.
Un dels punts més interessants del text de Javier i amb el qual coincidim plenament, és aquell en què argumenta com la pedagogia crítica, entesa com a treball polític sota aquestes coordenades, es transforma en un procés continu de negociació en què l’objectiu ja no és “donar veu” o “apoderar” a determinats individus o col·lectius, sinó proporcionar mecanismes i eines mitjançant els quals cadascú pugui dissenyar i distribuir la seva autonomia i amb això negociar i discutir quina idea d’autonomia, de democràcia, de poder o de capacitat de canvi (agència), tenim cadascú en les nostres realitats. Aquest enfocament ens sembla molt proper al de Iris Marion Young quan defineix la justícia social no com una distribució equitativa dels béns que un ‘té’ (siguin materials, socials o de qualsevol tipus) sinó com un repartiment més igualitari de les possibilitats de ‘fer’, inclosa la possibilitat de modificar les institucions i els discursos que encarnem, que travessem i pels quals som travessats.
Però serà millor que cadascú faci la seva lectura del text que trobareu després de l’enllaç.
Javier Rodrigo és educador i investigador d’art, freenlance de l’Observatori dels Públics, i membre de les xarxes Artibarri i Bordergames
El treball de polítiques i pedagogies: articular les pràctiques col·laboratives
“No es torna sobre una teoria, se’n fan d’altres, n’hi ha d’altres a fer. És curiós que sigui un autor que passa per un pur intel·lectual, Proust qui ho hagi dit tan clarament: tracteu el meu llibre com un parell de lents dirigides cap a l’exterior, i bé, si no us serveixen agafeu-ne d’altres, trobeu vosaltres mateixos el vostre aparell que és necessàriament un aparell de combat. La teoria no es totalitza, es multiplica i multiplica” (G. Delueze)
La Pedagogia crítica…. (Treballar políticament).
Siguem directes: El treball de la pedagogia s’emmarca com una pràctica política, que inclou tot un conjunt de regles, discursos, estructures polítiques, i agendes on se situa l’educació dins del macro global de la democràcia. La pedagogia crítica no redueix l’educació com un camp restringit a la comunicació i el treball de cara a un grup, siguin aquests estudiants o com se sol dir els famosos” nens”. L’educació com a pràctica política deixa de centrar-se només en la mera transmissió de continguts, el seguiment d’un currículum donat per endavant i la finalització/consecució d’una determinada agenda per part de l’alumnat i professorat i formalització en un determinat material. Agenda i formats normalment imposats que (de)marquen com s’han de comportar, actuar, pensar i regular les identitats de cada agent de la comunitat escolar. No és el que explica el professor o el que aprèn l’alumne l’important, sinó quin tipus de ciutadans estem formant i, per tant, quines possibilitats d’acció política col·lectiva (agència, com es diu de vegades) estem creant a les escoles. I això és una qüestió de democràcia participativa
El que podem aprendre de la pedagogia crítica és que el camp de treball de l’educació no és tan sols la tasca de l’educador de cara a l’alumne o de cara a uns materials, és a dir el que fan les persones entre elles i una sèrie d’elements que treballen. També la tasca educativa és política en aquesta dimensió, ja que es treballa de cara als imaginaris i discursos dels alumnes, el tipus d’elements que intervinguin en el camp educatiu, i com tractem i treballem amb els altres. Aquest fet és fonamental. El treball polític per tant no es constitueix en treballar uns temes, continguts o materials com a “potencials” polítics (ja siguin aquests la multiculturalitat, o temes de ciutadania, la denominada cultural visual, o gravar vídeos al carrer amb joves, etc.). Més aviat considero que el treball polític és una qüestió de com articulem dins de cada institució les estructures i discursos que s’estableixen, i com apuntem a subvertir-los. El treball polític, i més en pedagogia, és una gestió del mètode, de com treballem les relacions de poder, i com les intentem subvertir dins de cada identitat, de cada institució, i de cada espai, tot això al mateix temps, de forma relacional.
Un treball que s’articula políticament és aquell que treballa una triple dimensió interrelacionada -i que moltes vegades fins i tot desdibuixa aquestes mateixes dimensions- . Aquestes dimensions serien, primer, la personal i interpersonal, és a dir el treball amb la gent amb les seves identitats i els seus processos de construcció de subjectivitat; segon, la discursiva i la posicional, diguem on se situen i des d’on parlen les persones i tercer, el pas més complicat al meu entendre, la dimensió articuladora o d’autonomia.
La qüestió política amb aquest tercer punt ja no és només de seguir “el mètode”, sinó de construir la nostra pròpia caixa d’eines, els nostres propis mètodes i teories, contextuals, però oberts a la seva apropiació. Donem una caixa d’eines, i que cadascú construeixi el seu mètode o la seva teoria, la seva forma d’intervenir, per contra, donem una recepta, i esperem que sempre els altres depenguin de nosaltres. Això és el que jo vaig aprendre de Deleuze i Guattari, a través dels mètodes d’altres, per cert. Aquest punt pot ser clau en el treball polític –pedagògic.
Les pràctiques col·laboratives en la seva articulació… (Educar políticament).
Com a pràctiques col·laboratives podríem definir tota aquella pràctica cultural on en un mateix camp entren a treballar conjuntament, artistes, diversos col·lectius, estudiants, educadors, treballadors culturals o artistes (moltes vegades aquestes etiquetes es desdibuixen). Com en cada context i cas, la multitud d’agendes i discursos es densifiquen en un lloc i temps determinats, amb objectius molt diferents i fins i tot contraris, el que provoca situacions incontrolades, efectes col·laterals, i dimensions polítiques que s’obren en molts escenaris. Per poder construir un trabo polític en aquestes practiques col·laboratives penso que és necessari poder situar-los respecte a l’articulació dels projectes: és a dir en com poder afectes múltiples dimensions de treball a llarg termini, a diferents agents, i com transformar-nos dins d’aquestes practiques amb noves coalicions. I això es produeix en les situacions en què es creen aquestes caixes d’eines. …
En aquest punt és necessari assenyalar quin és l’objectiu múltiple d’aquesta caixa d’eines que suposa el treball col·laboratiu: transgredir i modificar les pròpies identitats, discursos i les polítiques implícites al nostre treball a través de les pràctiques culturals. No és tenir un únic objectiu, sinó múltiples, ser una màquina de guerra, que obre fronts d’actuació, aquest és el punt d’arrencada en una pedagogia cultural. Hem de recordar que col·laborar és negociar, el que implica posicionar-se i acceptar el canvi. Per això les practiques col·laboratives comporten sempre una pedagogia transfronterera, una que implica treballar des de i amb les diverses fronteres i cultures (simbòliques, físiques, professionals, de discurs, identitàries, de gènere, etc.) i, sobretot, amb la cultura de col·laboració que portem amb nosaltres. El treball polític de la col·laboració llavors rau en com ens articulem i canviem els nostres posicionaments, com podem finalment qüestionar-nos a nosaltres mateixos, i deixar que altres ens qüestionin, com canviar d’agendes i en aquest camí, promoure altres agències. El treball polític-pedagògic no versa només ja sobre el tipus de ciutadà i democràcia que volem, sinó sobre les negociacions múltiples de quins tipus de mecanisme polític- pedagògics que pot portar això a terme.
Aquí per tant la tasca de la pedagogia com a eina política es pot identificar amb la constant negociació de les tres dimensions abans citades, i sobretot en com podem construir espais d’autonomia contagiosa o relacional: educar no només és donar autonomia, sinó proveir espais col·lectius d’autonomia, de tal manera que cada persona pugui crear en el futur aquesta autonomia amb altres. Educar no és “donar veu” o “apoderar”, sinó proveir mecanismes on cadascú dissenyi i distribueixi la seva autonomia, i amb això negociar i discutir quina idea d’autonomia, de democràcia, de poder , o de capacitat de canvi (agència), tenim cadascú en les nostres realitats(educadors, estudiants, famílies, i com no, els mateixos investigadors/pedagogs).
Aquesta perspectiva suposa replantejar-nos l’última de les transgressions possibles: fer que aquesta negociació sigui dispersada, que sigui disseminada un número infinit de vegades, que pugui ser parasitzada, relacionada, reapropiada…que es multipliqui, vaja. Per això l’aplicació de la pedagogia crítica en una pràctica col·laborativa se centra en produir els mecanisme per transgredir i distribuir la cultura amb l’objectiu que aquests mecanismes deixin circular altres cultures, i amb això altres formes de viure, imaginar, pensar, i -per què no- canviar o transgredir la nostra societat. L’escola és una escola pública alternativa, un mecanisme per a la democràcia directa i participativa, amb les seves regulacions i les seves formes de resistència, i és en les seves fronteres mateixes on comença aquest treball articulador, no fora d’elles, sinó dins de, des de les seves mateixes relacions de poder.
En el cas d’aquest text la transgressió no existeix per la seva voluntat política, els seus continguts aquí escrits per part meva com “un gran educador crític”, tampoc per la meva vinculació personal i política amb el camp i el treball de les persones que coordinen aquestes línies, sinó sobretot per com sigui distribuït, rearticulat i reapropiat per altres persones.
És en el seu ús, en la seva traducció al nivell pràctic i el que li serveix a cadascú on estaria la seva veritat funcionalitat política- per això aquest text hauria de ser acompanyat de discussions, de més tallers, o de feedback- (aquí la limitació i les possibilitat del text com a pràctica col·laborativa en la seva circulació com a fanzine i text d’accés gratuït).
En el cas de projectes col·laboratius en escoles, les dimensions de la col·laboració i la capacitat de treball comporten una múltiple dimensió que acompanya el dia a dia dels escolars, dels educadors, de les famílies, del claustre escolar i les estructures polítiques del centre educatiu, i del grup d’arquitectes, artistes o treballadors culturals amb el qual han treballat. El risc i les conseqüències són directament proporcionals, perquè el treball polític se centra en investigar i transgredir les fronteres dels espais discursius dins del sistema escola (o sigui les lleis, imaginaris i normes que conformen aquesta institució). L’interessant per a mi és si aquest treball s’ha pogut articular a través de les persones, les seves posicions, i , sobretot, com finalment es qüestiona, com tot treball de pedagogia crítica, la mateixa concepció del mateix centre educatiu .Això és com treballa articulant-se dins d’un sistema amb els conceptes de col·laboració i cultura que es treballaven en el dia a dia d’una aula qualsevol. Aquí l’articulació es posaria en moviment, conscient o inconscientment, i el fet de poder re-articular-se comporta la seva multiplicació.
Aquesta pedagogia col·lectiva suposa un nou concepte d’acció política, ja que obre múltiples fronts d’actuació en la mateixa col·laboració. Aquest és el risc de l’articulació en pràctiques col·laboratives: col·laborar suposa treballar amb les diferències, treballar a partir de petits intersticis on aquesta resistència aflora com una intervenció dins de casa sistema. És llavors quan la col·laboració emergeix com a espai de transgressió, com a mecanisme d’intervencions crítiques, més que com a mer mirall celebratori de la institució. Aquest és el repte d’una articulació, proveir de noves formes de re-pensar i de re-actuar dins dels sistemes, i usar la intervenció cultural (ja sigui representativa, o física, simbòlica o material), com aquest motor de canvi per seguir transgredint o reprenent la introducció d’aquest text, per multiplicar-se.
Javier Rodrigo
Aquesta obra està sota una
llicència de Creative Commons.