18:00 h. Dels artistes encara falten Manolo i Piki. Hi ha tota la família i alguns curiosos que s’han “atrevit” a desplaçar-se fins a El Gornal. De les 98 persones que van dir que assistirien en una xarxa social que comença per f, amb prou feines n’apareixen 6. Alguna cosa haurem fet malament amb la comunicació, això, o la resposta a la pregunta que la Mercedes ens va llançar a l’entrevista que li vam fer és: res. La pregunta era: —I tot això què li importa als paios?—. La formulava en referència al lloc que articula la nostra indagació: Lachó Bají. Lachó Bají (La bona sort) va ser una Escola Pont per als nens gitanos d’unes barraques (després barracons) situades entre dos assentaments d’arquitectura igualment “vernacla”, La Bomba i Can Pi. Alguns es refereixen a aquest lloc intersticial com La Cadena, altres com el Polígon Pedrosa i uns tercers van traslladar el nom de l’escola al territori. L’escola va ser promoguda pel Secretariat Gitano i l’administració pública a finals dels 60, principis dels 70. La María Ventura va ser una de les primeres dues mestres que van aixecar juntament amb els veïns el primer barracó de l’escola Lachó Bají, mentre al matí seguia donant classe a l’escola Pomezia en el que ara són els blocs de la Florida a L’Hospitalet. Ella i el seu marit Lawrence, d’origen canadenc, ens han deixat escanejar algunes de les imatges del seu àlbum familiar. En una de les fotos apareix Larry estirat a terra abraçat per diversos nens, a la seva dreta una nena somriu i a la seva esquerra el que alguns han identificat com el tiet Raimundo saluda aixecant la mà, just al seu costat un nen ensenya a la càmera la seva postura flamenca, de mig costat amb el braç enlaire, l’últim protagonista d’aquesta imatge riu i sembla forcejar per sortir de la foto mentre el flamenc el reté agafant-lo pel jersei. Hem decidit anomenar aquest projecte de passeig + cant + memòria amb el nom d’aquesta escola. No som els primers, l’entitat amb la qual col·laborem també pren el seu nom d’allà; l’associació Lachó Bají Calí, afegeix aquesta última paraula calí, gitana: la bona sort gitana.
18:30 h. Apareixen finalment “El Negro” i Juan, amb les seves guitarres, hi ha nervis, és normal. És hora de començar: —Això no és una visita guiada—, diu Paco abans de donar pas al primer cant. El que hem preparat són algunes imatges, al revers de les quals hi ha sempre enfrontat un text. El seu origen és divers: àlbums familiars, premsa, llibres, entrevistes pròpies i alienes… Les parelles d’imatge/text no han d’estar relacionades de forma “simpàtica” diguem, potser la relació s’estableix amb la/les imatge/es o el/els text/os d’altres dels cartells, en conjunt formen una constel·lació discursiva i narrativa de les coses que hem anat trobant associades a aquest lloc. En un mateix pla hi ha retalls de premsa i fotografies personals, els panells prefabricats de les barraques i l’arquitectura escultòrica de Toyo Ito, Celestino Corbacho, alcalde de L’Hospitalet des de 1994 al 2008 i principal impulsor del denominat Districte Econòmic que avui s’imposa al que un dia va ser la ciutat informal, i Papa Mundo, un dels gitanos vells que explicava històries a la llar de foc de les barraques. No seran les mateixes relacions les que estableixi, Aroa amb 14 anys que Núria, amb alguns més. En qualsevol cas, el que és interessant és que ambdues visions es creuen, en passar-se alguns d’aquests papers Aroa descobreix que li fa gràcia l’accent de Núria, la nostra amiga “Asturialiana”(1) (1. australiana de pares asturians) i per aquí comença cert tipus d’intercanvi. L’inici és per buleries, cal baixar una mica la gravadora perquè satura, «No em fa por del teu voler» diu la lletra dels Barraconeros.
18:40 h. Arribem a l’altura de la Masia Can Gotlla. Aquesta construcció i la seva palmera són el nostre lloc de referència per moure’ns entre IKEAS i hotels signats per arquitectes de renom. Per a Manolo o Juan és l’única manera d’aconseguir situar la seva antiga casa, l’orientació els diu que el segon assentament de barracons (el construït per l’Ajuntament després que la riuada del 71 desmantellés el primer barri de barraques) coincideix amb la ubicació de l’Hotel Congress, de quatre estrelles. Però abans de dirigir-nos-hi hem de fer un cant en aquesta nostra segona parada. Hi ha discrepàncies sobre el lloc exacte, la idea original, més radical sens dubte i defensada per Lázaro amb vehemència és entrar al solar situat davant de la masia, que alguna vegada va ser l’hort i que ara és un dels pocs espais no construïts. El solar, que conserva alguns arbres i on la malesa creix silvestre, és propietat de Benetesa SA, un opac grup empresarial-immobiliari del qual participa Bankia amb un 20% de les accions i el Banc Financer i d’Estalvis (BFA) —del qual Bankia és la seva filial— amb el 10%; ens ha estat impossible contactar amb l’empresa de la qual apareixen a internet alguns números telefònics d’aquells als quals mai ningú contesta, ninuni, ninuni, ninuni. L’hort té per a ells més connotacions que la masia en si. Però som molts i accedir al solar encara que sigui només uns instants no és tasca fàcil. Logísticament hi ha alguns problemes: només tenim unes alicates, l’empalmament de la reixa està a ras de terra i no és massa gran. A més, si la policia apareix, per moltes explicacions que donem, estem ocupant una propietat privada i podria haver-hi complicacions. Finalment ens decidim per fer-ho al costat de la masia, el lloc posseeix a més una altra capa de significació no exempta d’ironia: actualment és la seu del Consorci per a la Renovació de la Gran Via; a la porta, el logotip i la imatge de la nova Gran Via que van ser dissenyats per Mariscal «per dotar d’identitat a un territori comanxe»(2) segons les seves declaracions que recollim en un dels cartells que repartim. Abans del cant dels Barraconeros, Lázaro treu a escena dos dels seus petits, així van aprenent. A aquesta parada, li correspon el color verd, la fotocòpia en paper de color és un petit luxe que ens hem permès.
19:15 h. La façana il·luminada de l’Hotel Congress està present durant tot el trajecte des de Can Gotlla. El trànsit és el moment d’intercanvi més ric, alguns dels gitanos que van habitar aquests llocs semblen realment commoguts per les imatges, reconeixen persones, apareixen records i anècdotes. Efectivament confirmem durant el camí que Lachó bají no és, una visita guiada, tothom té un record, un saber, una experiència de la ciutat que compartir amb els altres. No parla algú i els altres escolten, sinó que tots parlen uns amb altres en una conversa múltiple i descentrada. L’hotel és un dels punts més significatius del recorregut perquè la seva ubicació coincideix amb la dels barracons. Aquí també hi ha dubtes sobre el lloc exacte on realitzar l’acció de reconstruir el territori amb la memòria cantada: hi ha una font que crida l’atenció dels artistes, però també un altre petit solar just al costat on segons Manolo encara es poden veure algunes rajoles de les seves antigues cases al terra. L’altura del canyís i la tanca de xapa grecada dificulten una vegada més l’accés, els solars se’ns resisteixen, però la direcció de l’hotel va accedir que poguéssim ocupar per un moment les seves instal·lacions. Tampoc serà la font, finalment la terrassa de la cafeteria és el lloc triat. Hi ha un problema amb les piles de la gravadora, mentre els Barraconeros assagen i desvetllen la lletra que de forma més explícita té a veure amb el tema que avui ens ocupa. Sembla que donen certa preeminència al vídeo davant de l’acció en si. La Mercedes comenta amb el grup mentre fem temps “Al Luis li està entrant la seva infantesa i vol treure’s les sabates i caminar descalç, ja se les ha treta. Li ha nascut l’instint de la seva infantesa dels barracons, s’ha tret una sabata perquè ho vegeu”. Al seu costat el Luis frega els seus peus descalços al terra de la terrassa de l’Hotel Congress. La Mercedes afegeix: “D’aquí remanem tots”, una nena li contesta: “D’un hotel?”. Ja estan canviades les piles.
Franco les va anomenar barraques
I un altre jambo barracons
[…]
De nit
Els vells
Velles històries contaven
Sentat i a la jaqui
El manolo es quedava
De qui sinela aquest nen
Que s’ha quedat adormit
Vinga porta’l al llit
‘jaqui’ és ‘foc’ en caló, i ‘de qui sinela’ significa ‘de qui és’.
19:45 h. Des del principi les estimacions dels Barraconeros sobre la ubicació de l’escola Lachó Bají la fan coincidir amb la porta d’entrada als pavellons de la Fira 2 de Gran Via, extensió de la Fira Montjuïc. Seguint les seves indicacions a la postal que hem editat col·loquem el nom del col·legi sobre una construcció que es semblava en la vista aèria i que es correspon efectivament amb la porta de la Fira. La foto representa un moment estrany, principis dels 90, just el moment de transició, ja apareixen els carrers i el parcel·lat actuals però encara no hi ha rastre d’IKEA o de les formes orgàniques projectades per Toyo Ito. Algú comenta amb mala llet, que sembla un durum de pollastre, el durum va guanyar el premi d’arquitectura Emporis Skyscraper Award 2010 al millor gratacels del món segons va comentar Manel Domínguez del Centre d’Estudis de L’Hospitalet, que va compartir aquestes dades amb nosaltres mentre caminàvem. Afegeix també que l’altura de l’edifici va ser ampliada en dos metres precisament per poder ser considerat això, un gratacels. La suma de l’enorme escala dels edificis i l’absència de persones que transiten els carrers, conformen un escenari estrany i, en certa mesura, inhòspit, es pot percebre de forma a flor de pell els interessos que li han donat forma. Per acabar, de manera espontània —no estava previst en el nostre pla inicial— els membres de Lachó Bají Calí, grans i petits, canten a cor una cançó que van compondre per a la comparsa del passat carnaval, es titula Espanya està pelada i és una adaptació de l’I will survive de Gloria Gaynor.
04:40 h. Els Barraconeros han estat assajant de manera una mica compulsiva pels nervis. La veu d’un dels convidats a la nit creua des d’una cantonada el backstage, “President Arthur no, President Pepe” Arthur és Artur Mas i Pepe, un dels artistes de la nit. L’horari marcat pels responsables de la nit es va complint fix com el rellotge. El vídeo per a la projecció que secundarà els Barraconeros és el que ha estat a punt de quedar-se fora, arriba just a temps, anem desfilant cap avall.
La Mercedes sembla que té una mica de lache, no li convenç ara la presentació que havíem preparat per intentar compartir el procés de treball. Surten ella i Paco, ja a l’escenari sembla més tranquil·la i al principi se la juga una mica a Ortiz Nuevo, però finalment és ell qui aconsegueix deixar-la fora de joc en preguntar-li si “li pot mostrar què és la bona sort gitana”. És el torn dels Barraconeros, entren a l’escenari i les dues primeres files, ocupades per la família s’encarreguen d’animar-los i donar-los suport.