Un grup d’investigador+s de l’
EIPCP
(Institut Europeu per a Polítiques Culturals Progressives) format per tota aquesta gent, ha posat en marxa el projecte
Crear Mundos
. Com es pot llegir a la pàgina del projecte esmentat, el títol prové d’una cita de Maurizio Lazzarato en què diu: ” En les societats de control, l’objectiu ja no és l'”apropiació” —com ho era en les societats sobiranes—, ni tampoc “combinar i incrementar” el poder, com ho era en les societats disciplinàries. L’objectiu és ara “crear mons”” .
El projecte, que es desenvoluparà al llarg de diversos anys, fins al 2012, té com a finalitat “explorar la relació entre la producció artística i la producció de coneixement, en el context de les transformacions i les crisis del capitalisme contemporani” i s’estructura al voltant de tres àrees temàtiques: la crítica del capital cognitiu, la fàbrica del coneixement i els seus descontents i els solapaments de l’art i la producció de coneixement.
D’aquests tres punts ens ha interessat especialment el segon, en el qual es traça una línia de pensament directa entre les actuals transformacions del sistema productiu i l’educació. Concretament els responsables de Crear Mundos s’interroguen sobre què succeeix amb la vella fàbrica del coneixement en un moment en què el coneixement mateix es converteix en la matèria primera del capitalisme, assenyalant com les universitats esdevenen objectes de desig de les transformacions neoliberals, elements de competició entre regions i continents; també subjectes de les lluites contra aquestes transformacions i aquestes noves formes de competència.
Hem parlat sobre aquestes qüestions en aquest mateix blog i en diverses ocasions i sembla que la relació entre els sistemes econòmics i educatius resulta cada vegada més rellevant des de certs àmbits d’estudi de les polítiques culturals. Justament per això no deixen de sorprendre’ns un parell de qüestions:
En primer lloc sembla que, en una mena d’enroc disciplinari, el discurs sobre l’educació ignora aquesta relació constrenyint la seva anàlisi, en el pitjor dels casos i de manera més o menys explícita, a qüestions estrictament metodològiques.
La segona qüestió tingui potser una mica més de substància, i és que ens sembla que l’enfocament d’aquesta investigació i d’altres de similars manca, dit sigui amb humilitat, de la suficient amplitud de mires. Diem això perquè l’anàlisi que guia tals estudis es redueix sempre a l’educació superior i passa per alt el paper de l’educació primària i secundària en tot aquest assumpte. Anem per parts: escrivia el mateix Maurizio Lazzarato en aquest article publicat fa un parell d’anys el següent: ” El treballador és un emprenedor i un empresari de si mateix, sent per a ell mateix el seu propi capital, sent per a ell mateix el seu propi productor, sent per a ell mateix la font dels seus propis ingressos. El que s’exigeix als individus no és assegurar la productivitat del treball sinó la rendibilitat d’un capital (del seu propi capital, d’un capital inseparable de la seva pròpia persona). L’individu ha de considerar-se ell mateix com un fragment del capital, una fracció molecular del capital. El treballador ja no és un simple factor de producció, l’individu no és, parlant amb propietat, una «força de treball», sinó un «capital-competitiu», una «màquina-competent» “. Com assenyala Lazzarato en aquest mateix article, l'”emprenedor” s’ofereix com el nou model de subjectivació del capitalisme cognitiu, el model d’homo oeconomicus que el neoliberalisme necessita reconstruir. Intuïm que la construcció d’aquest model té més a veure amb la formació d’un habitus, d’una certa predisposició del cos i dels afectes, i amb la formació d’hàbits de pensament, que no amb una sèrie de continguts curriculars escrits en un paper, i per això mateix la seva implementació dependria més del model educatiu seguit durant les etapes inicials de la formació que no dels estudis cursats a la universitat. Com sempre diem, l’escola no va ser ja abans la institució encarregada d’inscriure en el cos del proletari els hàbits requerits per a la producció industrial: l’obediència, el treball individual i en silenci, el compliment d’uns horaris i rutines, etc., etc.? Per què no hauria de ser ara l’encarregada de fomentar això que anomenen “l’esperit emprenedor”? En realitat poc té això a veure amb l’esperit; com diu Lazzarato, es tracta d’insuflar en el treballador una idea de si mateix com a capital humà, una nova manera de subjectivar-se.
Som propensos a recalcar que aquestes reflexions aparentment abstractes tenen, al contrari del que es pugui pensar, un correlat efectiu en les situacions més quotidianes i les polítiques més concretes. Un exemple de “claredat meridiana”: a Catalunya, els serveis locals d’ocupació, desbordats en gran mesura per l’allau de persones que en aquests moments acudeixen a les seves oficines, recomanen, per indicació del govern autonòmic, l'”autoempresa” com una possible sortida laboral; la majoria d’aquestes persones rebutgen aquesta possibilitat, segurament perquè manquen d'”esperit emprenedor”, és a dir, perquè es consideren posseïdors d’una “força de treball” i no com un “capital humà”. Un altre gall cantaria si la seva vida escolar hagués transcorregut en un entorn com el que proposa el Círculo de Empresarios en un informe recent titulat
El espíritu emprendedor: elemento esencial para afrontar la crisis económica española
(pdf), en el qual assenyalen, dins de l’apartat “Marc educatiu” de la seva bateria de propostes el següent: “L’àmbit educatiu està cridat a ocupar un lloc destacat en la promoció de l’esperit emprenedor” i: “L’educació a Espanya ha d’assentar-se i organitzar-se sobre una sèrie de valors fonamentals per al desenvolupament personal, social i econòmic. L’esforç, l’aprenentatge continu, l’afany de superació, l’assumpció de riscos, la capacitat de pensament i aprenentatge autònoms o el reconeixement dels mèrits són valors i capacitats imprescindibles per emprendre en qualsevol faceta de la vida; l’organització i els mètodes docents haurien de plantejar-se com a objectiu últim la seva transmissió a les generacions més joves” (a les generacions més joves!) o per últim: “L’educació en qualsevol lloc i moment ha d’aspirar, per definició, a fomentar qualitats personals com la creativitat, la iniciativa, la responsabilitat, o la independència, que són precisament les que estan en el cor de l’esperit emprenedor“. No és poca cosa…
Per tot això ens sembla que a la voluntat expressa del projecte Crear Mundos de “actualitzar processos micropolítics d’educació autoorganitzada i d’ auto-formazione que van més enllà de les universitats” caldria sumar-hi la d’actualitzar aquells processos que, en la mateixa direcció, van més enllà de les escoles.