Twitter la coneguda xarxa social i servei de microblogging que permet als usuaris enviar i llegir entrades de text d’una longitud màxima de 140 caràcters anomenats ‘tweets’, ha estat adoptat per un gran nombre d’institucions museístiques com un canal més de comunicació amb les seves usuaris (ie publicitat). En lloc de donar-li aquest ús, des de LaFundició proposem emprar aquest canal com a lloc de producció de discurs i debat públic (una ‘sorra’) durant el temps que duri l’exposició. Concretament proporcionem a diversos estudiants d’educació secundària un dispositiu mòbil des del qual poder publicar tweets al Twitter del Museu Abelló. La proposta llançada als estudiants és la de realitzar, a través d’aquest canal i en temps real, una crònica de la seva experiència quotidiana al centre educatiu. El caràcter obert de la xarxa Twitter permet que aquesta crònica pugui ser debatuda (igualment en temps real) tant per l’equip de LaFundició com per qualsevol altre usuari de Twitter. La col·laboració amb els estudiants s’establirà sense la mediació del centre educatiu a què assisteixin.
L’activitat de LaFundició s’ha centrat en el treball amb l’esfera educativa i en l’esfera educativa i especialment amb i en el context de l’educació formal. Això és així perquè entenem l’educació i les seves institucions com a elements essencials en la construcció i la reproducció de les formacions culturals i socials. Així, doncs, entenem l’educació com una esfera eminentment política, un camp en què s’estableix la lluita per valorar i legitimar uns determinats discursos i estructures de referència, alhora que s’eludeixen i n’invisibilitzen d’altres. L’elecció de quins seran els sabers que formaran les consciències i els hàbits dels estudiants no és innocent, i tendeix a reproduir les relacions de poder dominants, alhora que s’estableix com un mecanisme de control sobre allò que es pot dir, fer-se o ser pensat.
Aquest procés de reproducció social no es fa de manera explícita, sinó que s’articula mitjançant la imposició de determinats principis i valors de classificació i selecció, regles de reconeixement i pautes de comportament. Perquè els estudiants assumeixin i interioritzin aquesta sèrie de principis, valors, regles i pautes, s’utilitzen subtils formes de coerció: els horaris i rutines, la divisió dels grups per edats, la distribució dels espais i de la paraula, el mobiliari , els exàmens, informes i notes… El que ens interessa és la crònica que els estudiants puguin fer d’aquests petits dispositius quotidians, gairebé perceptibles, a través del canal del Museu Abelló a Twitter, i el debat que pugui suscitar. És important per a nosaltres que aquest treball dels estudiants no s’inclogui al currículum oficial dels instituts, i per tant que la seva crònica no es no sigui supervisada ni avaluada pels docents; per això es contactarà directament amb els estudiants, fora de l’horari i els espais escolars. Volem evitar així que els mateixos estudiants s’autocensurin i ofereixin aquella crònica que entenen, s’ajusta al discurs vàlid dins del context educatiu i que esperen, sigui aprovada pels seus professors (en aquest cas ens trobaríem amb un exemple perfecte del funcionament habitual d’una aula ).
Aquest escenari posa en relleu (metafòricament i literal) algunes de les tensions que viu avui la institució educativa: en primer lloc el seu habitual desencontre amb les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) i en especial amb els usos socials i culturals que els joves en fan (l’ús de telèfons mòbils està prohibit a la majoria de centres); i en segon lloc apunta a la manera com la institució educativa talla els fluxos d’informació i el transvasament de coneixement entre l’interior i l’exterior –l’institut es defineix com un lloc regit per uns codis diferents i aïllats dels del seu context i dins del qual queden desactivades qualsevol controvèrsies públiques sobre com s’hauria de produir l’aprenentatge al seu interior-.
L’Aparador del Museu Abelló, encara que sui generis, és un espai expositiu; el projecte pretén ometre tant la lògica expositiva de la producció i la recepció de l’objecte artístic pròpia del museu, com la de la reproducció d’hàbits i discursos pròpia de la institució educativa, i afectar en algun grau i encara que de manera temporal, les estructures i els procediments que les institucions esmentades s’encarreguen de perpetuar, amb l’esperança d’establir un altre tipus de processos (comunicatius, de producció i circulació del coneixement) més justos. Pensem que el projecte respon a aquestes intencions en alguna mesura, generant i apropiant-se d’una banda, d’un dels canals de comunicació possibles d’un museu, i d’altra banda, connectant-lo amb els sabers i l’experiència d’un grup d’estudiants; ens sembla que aquest dispositiu pot possibilitar un desbordament dels límits que imposen les diferents institucions entre el seu interior i el seu exterior, en permetre que els sabers i la veu dels estudiants circulin per canals que no els han estat designats per endavant (ni pel ni per l’escola). El que ens sembla clar, en qualsevol cas, és que el paper dels i les estudiants que col·laboren a http://twitter.com/museuabello difereix del que habitualment estableixen des de l’escola amb el museu, que els relega a la funció de mers dipositaris del coneixement conservat pel propi museu.