Projecte d’intervenció a l’espai social i arquitectònic de l’escola fonamentat en un procés col·laboratiu de construcció de coneixement on puguin participar estudiants i docents.
projecte3* va ser abans que res la voluntat d’entendre l’educació com un procés obert d’aprenentatge horitzontal entre tots els agents implicats.
Dit això, projecte3* es va presentar com un projecte de col·laboració entre institucions públiques -el CEIP Prat de la Manta i el IES Joanot Martorell-, una entitat privada -LaFundició- i un col·lectiu d’arquitectes –Catarqsis + Santiago Cirugeda-; i com una col·laboració a llarg termini, que es pretenia durés com a mínim un curs escolar. És important ressenyar aquests aspectes organitzatius ja que marcaven el tarannà dels processos de treball que es volien establir i del seu “producte”. Podem entendre com un dels objectius de projecte3*, iniciar una metodologia on cadascuna d’aquestes entitats o col·lectius aportés els seus sabers en un procés conjunt de construcció de coneixement. Enteníem aquesta aportació no només en termes de “coneixement expert” sinó també com la possibilitat de revisar, des de perspectives diferents, els propis hàbits de pensament i acció.
Amb projecte3* proposàvem als alumnes i mestres de l’escola Prat de la Manta i l’Institut Joanot Martorell una anàlisi de la institució escola que es volia desenvolupar en tres nivells que, al seu torn, s’articulaven al voltant de tres preguntes concretes:
1. Quins són els hàbits i els sabers que reprodueix l’escola?
2. Per què són aquests i no altres?
3. Quines són les rutines i els usos del llenguatge que operen la reproducció daquests hàbits i sabers?
Les preguntes 1 i 3 tenen un matís cadascuna que també ens sembla essencial per analitzar:
1.1. Quins són els hàbits i els sabers que hi ha fora de l’escola? I quins són els canals de transmissió?
3.1. Concretament, quines són les rutines, els usos i les disposicions de l’espai que contribueixen a la reproducció dels hàbits i sabers normativitzats per l’escola i mitjançant l’escola, com a institució?
Durant tota aquesta fase, proposàvem entendre l’escola com a eina: si veiem l’escolarització com a tecnologia de la subjectivitat, podem entendre l’escola, els seus horaris, assignatures, jerarquies, espais… com a eines amb un ús determinat.
Aquesta concepció de l’escola com a eina (i de l’educació com a tecnologia) té diversos avantatges:
1. Pensar l’escola com una eina permet pensar diferents usos que poden ser múltiples segons qui és l’usuari i quines són les seves intencions.
2. Podem pensar nous usuaris d’aquesta eina, l’escola. Si entenem que habitualment, en certa mesura, els alumnes són el “material” que l’escola, com a màquina o com a eina, processa, modela, manipula, etc. podem invertir aquesta concepció i veure els alumnes com a possibles usuaris de l’escola, com a subjectes agents i no com a objectes pacients. Anant més enllà, podem incentivar la invenció de nous usos per part d’aquests.
L’escola Prat de la Manta estava ubicada al barri de Santa Eulàlia (l’Hospitalet de Llobregat). Veient-se afectada pel pla urbanístic que obre l’Hospitalet a la ciutat de Barcelona a través de la Gran Via, ha estat enderrocada per sotmetre’s en un nou projecte arquitectònic. Durant el període d’edificació de la nova escola es van habilitar per als xiquets i les xiquetes del Prat de la Manta uns mòduls provisionals.
L’escola sempre ha tingut molt present la voluntat de construir una educació comuna des del barri i treballant de manera estreta amb altres institucions de l’Hospitalet, entenent que l’escola no és exclusivament qui ha de legitimar l’aprenentatge. La integració del centre educatiu al teixit social: la família, les entitats, les empreses, la ciutadania són claus en l’èxit del procés socioeducatiu.
Finalment, la col·laboració amb l’escola va haver de suspendre’s i el projecte es va desenvolupar únicament amb la participació de l’Institut Joanot Martorell.
L’institut Joanot Martorell es troba ubicat a Esplugues de Llobregat, molt proper al pla urbanístic que obre la ciutat a Barcelona a través de la Diagonal i, el 2006, a l’espectativa de com afectaria això en el futur del centre. El centre, que va ser projectat com a edifici prefabricat per a l’ensenyament de primària es va inaugurar l’any 1970-71 com a “Institut experimental pilot”. Durant els anys 1983-1984, pateix una ampliació necessària per complir les condicions de centre ordinari que el va portar a un procés d’obres durant els anys següents.
Aquest, que va ser durant molts anys l’únic institut d’ensenyament secundari a Esplugues, llavors s’enfrontava a una situació peculiar pel baix índex de matriculació, a causa del seu emplaçament allunyat de les zones residencials.
Un dels punts en comú entre Catarqsis i LaFundició és el fet que comprenen l’arquitectura en termes molt semblants als que nosaltres fem servir per descriure l’educació: Per a Catarqsis, col·lectiu ara ja dissolt, l’arquitectura també era una tecnologia, que consisteix en la conjunció d’espais i activitats d’una banda, i d’espais de l’altra, és a dir: espais als edificis oa la ciutat. Per a Catarqsis, l’arquitectura pertany al mateix estrat que l’etologia, el conductisme o l’ergonomia, ciències molt properes a la pedagogia. Tant Catarqsis com LaFundició, enteníem que totes aquestes ciències són instruments, però que cap rendeix comptes dels seus objectius i finalitats socials, cap es planteja el tema del poder de forma explícita.
Santiago Cirugeda és un arquitecte i activista cultural que intenta modificar l’entorn urbà mitjançant intervencions innovadores i econòmiques amb l’objectiu de generar canvis socials i millores en la qualitat de vida. Els seus projectes s’insereixen als buits legals que aprofita per poder actuar, qüestionant les ordenances urbanístiques que tracten de preservar uns determinats criteris estètics sense afavorir les condicions de vida de les comunitats.
Als seus treballs són comuns els conceptes d’arquitectura efímera, reciclatge, estratègies d’ocupació, pròtesis i participació ciutadana en la presa de decisions.
L’escola Prat de la Manta estava el 2007 marcada pel seu propi estat transitori, en construcció, i per la radical transformació que pujaria el context més proper: el barri de Santa Eulàlia de l’Hospitalet i el Districte Econòmic Gran Via (DEGV) a l’epicentre del qual acabaria emplaçant-se. Com tot allò que es troba en procés, aquestes circumstàncies estaven carregades de potències. Això no vol dir, de cap manera, que idealitzéssim aquesta situació precària i reconeixíem perfectament les incomoditats i els inconvenients, però ens sembla molt interessant afrontar la manera com aquestes potències es poden dur a terme o no.
L’operació urbanística del DEGV ve donada per la necessitat de connectar el port i l’aeroport de Barcelona, integrant alhora la Fira i garantint la intermodalitat dels transports. Així, ha esdevingut la tercera operació més rellevant de Catalunya amb 1.500.000 m2 de sostre edificable. La presència d´estrelles internacionals de l´arquitectura com Toyo Ito, Jean Nouvel, David Chipperfield o Richard Rogers permetrà identificar-la com a peça d´una de les capitals globals: Barcelona.
Un dels objectius de projecte3* era pensar entre tots quina és la relació de lescola amb totes aquestes grans transformacions urbanístiques i les seves possibles repercussions.
Per part seva, la situació geogràfica de l’IES Joanot Martorell estava marcada el 2006 per l’absència d’un context pròpiament urbà. Se situava en una de les poques borses de sòl edificable encara no urbanitzat adjacent al terme municipal de Barcelona; amagat entre un nus d´entrades i sortides que comuniquen Esplugues amb l´Avinguda Diagonal i la Ronda de Dalt, envoltat per descampats i per la zona molt poc densament edificada del barri de Finestrelles. Justament en aquest barri es durà a terme el conegut popularment com a ‘Pla Caufec’.
El futur pla tindrà 234.000 m 2 de sostre edificable i preveia la construcció d’habitatges, un gran centre comercial i de lleure, un hotel i una extensa zona d’oficines i locals comercials entre els quals destacaven dues torres de 23 plantes dissenyades per l’arquitecte Ricardo Bofill. També estava previst crear una gran zona verda que ha estat la reivindicació principal dels veïns. Així doncs, l’IES Joanot Martorell passaria de trobar-se al mig d’un terrain vague a veure’s envoltat d’una multiplicitat de programes més o menys solapats pròpia de la metròpoli.
Aquest marc danàlisi, en tots els seus apartats, podia patir canvis, retallades o ampliacions en funció de linterès o el desig de tots aquells que intervindrien. Dit això, proposàvem aquest marc d’anàlisi com a punt de partida per recaptar tota una sèrie d’inputs que poguessin ser útils per dur a terme la fase pròpiament creativa del projecte.
Proposàvem als alumnes, en col·laboració amb els seus mestres, l’equip de LaFundició i el col·lectiu Catarqsis+Santiago Cirugeda elaborar un programa d’activitats, una relació de continguts i una metodologia per ser emprats en un nou espai annex a l’escola, així com disseny arquitectònic daquest nou espai on es duran a terme.
Us suggerim que aquest programa tingués una durada d’un curs escolar sencer (2006-2007) i que fos considerada una àrea de coneixement afegida al temari escolar estàndard.
Vam plantejar un diàleg al voltant de la pròpia educació i la institució escolar i proposàvem crear un arxiu audiovisual on es recollissin representacions de l’escola, tant als mitjans de comunicació o les produccions culturals com a l’entorn quotidià.
Fem servir l’horari escolar per veure com s’articulen les disciplines que componen el currículum escolar, i preguntar-nos per què estudiem aquestes i no altres, per què la fragmentació de les àrees de coneixement, per què dediquem més hores a unes que a altres…
Es convidaria els i les estudiants a exposar davant de la classe com gestionaven el seu temps de lleure i es plantejava la possibilitat de fer grups de treball segons l’afinitat dels interessos per fer públics els aprenentatges extraescolars així com l’anàlisi de què i com aprenem fora de lescola.
Proposàvem fer un dossier sobre els edificis que ocupàvem i el seu entorn urbà, mitjançant la realització de fotografies, dibuixos, prenent mides, etc. Així com els fluxos de persones, subministraments o informació i la seva circulació per lespai. Durant tota aquesta fase es van habilitar espais i mitjans per poder exposar de manera pública la informació, els processos i les resolucions del treball.
En col·laboració amb Catarqsis, es volia proposar als alumnes dissenyar i produir una sèrie d’intervencions a l’espai arquitectònic que amb un mínim de recursos tècnics que suposessin una alteració màxima dels usos de l’espai. Finalment, es proposava iniciar el disseny del nou espai en funció de les necessitats i les característiques que s’haurien requerit i amb l’estreta col·laboració de Santiago Cirugeda i Catarqsis.
Un cop l’espai estigués construït seria el moment d’inaugurar-lo i obrir-lo al públic i iniciar la tasca de gestió.
