Quan el 2013 ens van proposar de fer-nos càrrec del projecte de mediació amb públics del cicle d’exposicions Arqueologia preventiva a l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró, vam pensar que era una bona oportunitat per posar en pràctica algunes de les idees que teníem sobre els processos de construcció coneixement i relacionalitat en el marc de les institucions artístiques.
En realitat, aquestes idees podrien reduir-se a una única idea-vector que consistiria a descentrar i dislocar els espais, els discursos i els rols establerts al camp de l’art, amb l’objectiu de -en la mesura del possible- instituir processos i relacions més horitzontals i justes entre els diversos agents que intervenen en la producció de sentit, dins i mitjançant aquest camp.
Una de les operacions fonamentals del projecte era la de desplaçar aquests processos de construcció de coneixement i relació fora de l’espai de la Fundació Joan Miró, i situar-los en un nou espai, dins un context geogràfic, social i cultural específic1 com és el barri de Bellvitge.
Aquesta elecció no va ser aleatòria: des del febrer d’aquell any, LaFundició disposava d’un petit local al número 11 del carrer Prat en aquest barri de L’Hospitalet. Allí havíem començat a intentar obrir espais i temps en què individus i grups diversos poguessin arribar a trobar a la cultura una esfera de diàleg i negociació (no exempta de conflicte). Així mateix, havíem anat tramant xarxes de col·laboració potencialment perdurables.
Del setembre del 2013 al setembre del 2014, aquest espai es va desdoblar com l’Espai 14-15 de la Fundació Miró, un espai que posia considerar-se, alhora, com un doble del mateix Espai 13. I en diem un doble perquè l’Espai 14 -15 no pretenia ser una còpia o una extensió a Bellvitge de l?espai institucional de la Fundació Joan Miró. D’altra manera, preteníem situar els diferents actors que intervenien en el cicle Arqueologia preventiva, en una trama de relacions diferent de l’habitual a la institució artística. No ens referim tan sols als artistes que van participar en el cicle –Oriol Vilanova, Lúa Coderch, Lola Lasurt i Antonio Gagliano– i al seu comissari, Oriol Fontdevila, sinó també a les pròpies obres i els seus processos de creació, al personal de la Fundació Joan Miró i aquest ens amorf i massa abstracte que són els seus públics.
En aquest sentit, l’Espai 14-15 no volia tenir un programa d’activitats, sinó una sèrie de moments en què es feien visibles processos de treball ja actius al territori i que es relacionaren amb la programació de l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró.
No es tractava tampoc de produir una lectura en clau local dels continguts del cicle o, encara pitjor, oferir una lectura adaptada al context social i cultural de Bellvitge. D’una manera molt diferent, la nostra intenció era assajar nous agenciaments per tal de generar maneres de fer i sabers híbrids —monstruosos— que facilitessin a cadascun dels involucrats (entre els que ens comptàvem) repensar la seva posició en el camp cultural i el rang de possibilitats que aquesta posició implica.
El cicle d’exposicions Arqueologia preventiva es va presentar com una sèrie de recorreguts per algunes maneres de fer associats a l’escriptura de la història (entenent ‘escriptura’ en un sentit ampli) i al que podríem anomenar ‘producció de memòria’ (i també a la producció del seu revers: l’oblit).
Cada un dels i les artistes que van participar va prendre com a pretext alguna d’aquestes maneres de fer o algun dels dispositius que operen en aquestes maneres de fer; les obres resultants van donar peu a pensar els règims de debò que aquells institueixen.
Entenem que el nostre paper no era afegir al treball dels artistes una nova capa de sentit o una lectura crítica; altrament, enteníem que podia ser el de disposar una sèrie de temps i espais que facilitessin processos col·lectius de producció de sentit. Entenem també que, amb l’objectiu de desjerarquitzar els sabers, aquests processos no havien de tenir com a centre el treball i el discurs dels artistes i el comissari del cicle, sinó que havien de posar aquests en relació amb processos socials i culturals ja existents que també tenen a veure amb la producció historiogràfica i de memòria col·lectiva. Processos que es donaven ja de manera autònoma, en un context social i cultural diferent del de la Fundació Miró, com és el barri de Bellvitge. Processos en què LaFundició, com a ‘habitants’ d’aquest territori, ja estàvem involucrats d’entrada —i continuem estant involucrats molt després que finalitzés Arqueologia preventiva—.
Entenem que posar en relació amb els agents, el treball, els sabers i els discursos provinents del camp de l’art contemporani amb els presents en el context de Bellvitge, passa per crear “zones de contacte”2; és a dir, temps i espais en què poder abordar col·lectivament els punts en comú i les controvèrsies que hi poguessin haver entre les dues esferes. No tractàvem doncs, amb l’Espai 14-15, crear un espai dialògic neutral3 ni tampoc, per descomptat, coadjuvar en un procés de colonització cultural. Per contra, aspiràvem a generar, en col·laboració amb tots els implicats, un espai on es pogués demarcar la posició des de la qual parlava cada un, les seves estructures de referència i els hàbits que cada un encarnava; amb l’objectiu de construir col·lectivament un coneixement comú sobre la producció de memòria.
Podem dir que la memòria es construeix (i destrueix) contínuament: en una conversa casual pel carrer, als mitjans de comunicació, en llegir un llibre de text, en fer una foto, en erigir o enderrocar un monument… infinitat d’actes amb molt diferents escales que produeixen memòria i oblit. A Bellvitge, molts d’aquests actes es relacionaven llavors amb la commemoració el 2015 del 50è aniversari de la construcció del barri, i la commemoració el 2014 del 300è aniversari del setge de Barcelona.
Les commemoracions respectives d’aquests dos fets aparentment tan dispars compartien, en realitat, maneres de fer molt similars. Els fets són els fets i això és inqüestionable, ens diuen —alguns historiadors, entre d’altres persones—; tanmateix, el que sí que és qüestionable és la manera com els fets s’ordenen, categoritzen i relaten, així com el context en què se situen els relats i l’ordre del discurs en què s’insereixen. I una mica d’això anaven Arqueologia preventiva i l’Espai 14-15.
1 Evidentment l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró també es troba situat en un context geogràfic, social i cultural específic, però això és una cosa que les institucions artístiques intenten eludir presentant les seves maneres de fer com a estàndards culturals, políticament neutrals i assimilables als de qualsevol altre museu d’art contemporani del món.
2 ‘Zones de contacte’ és el terme encunyat per Mary Louise Pratt amb què es refereix als espais intermedis de negociació entre dues cultures. El coneixement d’aquest terme li devem al projecte així titulat que Aída Sánchez de Serdio, Daniel García i Javier Rodrigo van posar en marxa el 2010 des de La Virreina, Centre de la Imatge.
3 Entre altres motius perquè això és impossible ja que tota conversa, per innocent que sembli, està travessada per relacions de poder.
