D’una banda, Canal Canatun proposava als nens i nenes de l’escola El Martinet (Ripollet, Catalunya) i als nens i nenes participants a les activitats del centre artístic Artellewa al barri d’Ard El Lewa (Giza, Egipte), dins del àrea metropolitana del Caire, establir processos creatius que els permetin analitzar els seus paradigmes culturals en relació amb altres i participar de manera més activa a la vida social i cultural del seu barri. 2010-2011.
Com en altres projectes, proposem utilitzar l’aprenentatge cooperatiu, el treball en equip, el coneixement compartit i la construcció col·lectiva d’aquest coneixement com a eines per a l’autoorganització de la identitat i la cultura pròpies.
Canal Canatun no vol limitar-se a la celebració de la diferència ni al coneixement d’altres cultures, sinó que vol fomentar l’aparició del que Peter McLaren va anomenar «identitats transfrontereres» 1 .
Canal Canatun s’estructura com una investigació col·laborativa entorn de les identitats culturals, partint de la representació i la investigació entorn de l’ús quotidià dels espais públics i dels espais domèstics. Part d’aquestes representacions i aquest procés de recerca es fan mitjançant un treball gràfic i textual sobre un llibre en blanc editat per LaFundició i que s’acompanya d’unes instruccions d’ús que l’estructuren en diverses seccions. Dins el marc conceptual que es proposa mitjançant aquestes instruccions i divisions del llibre en blanc, els participants tenen llibertat per tractar de manera creativa els àmbits de recerca proposats.
El resultat d‟aquest treball analític realitzat amb mitjans gràfics ha de servir per pensar, definir i realitzar els continguts d‟un canal televisiu que s‟allotja a www.canalcanatun.net. Aquest canal recollirà i posarà en relació els vídeos realitzats pels nens i nenes del centre d’art Artellewa a Egipte amb què gravin a Ripollet els alumnes del Martinet.
Mitjançant aquest canal es vol establir un diàleg transcultural entre dos barris a dos països situats en riberes gairebé oposades de la Mediterrània i emmarcats en la polaritat Orient/Occident.
Des de LaFundició trobàvem necessari abordar de manera interrelacionada, mitjançant una pràctica artística col·laborativa i integrada en dinàmiques educatives preexistents al territori, dos fenòmens: la construcció de la identitat cultural de comunitats estigmatitzades per motius socials i culturals i l’ús dels mitjans audiovisuals . A més, entenem que aquests processos han de servir perquè nens i nenes en edat escolar proposin altres representacions de la realitat, més properes als seus desitjos i en aquest sentit, que puguin ser agents actius en la creació del seu entorn.
Com dèiem, proposem com a centre d’interès de Canal Canatun una anàlisi de les realitats culturals respectives entenent, en línia amb el pensament de Michel de Certau, que la reflexió sobre les nostres pràctiques quotidianes ens dóna un poder i un marge d’acció per actuar i subvertir construccions que ens vénen imposades.
La investigació participativa es realitza amb la col·laboració dels centres educatius i els mateixos estudiants. En el cas d‟Egipte el pes i el marge d‟acció de l‟educació informal és molt més ampli que el de l‟educació formal, que pateix unes condicions molt precàries; així, en aquest cas és al centre d’art Artellewa on hi trobem un grup de nens i nenes que participen regularment de les activitats culturals i educatives que hi tenen lloc.
La metodologia emprada en el disseny dels continguts de Canal Canatun vol propiciar la presa de consciència sobre les formes en què es construeixen les representacions sobre la pròpia identitat cultural. Per estructurar els continguts cadascun dels participants disposarà d’un llibre en blanc acompanyat d’una sèrie d’indicacions i suggeriments per organitzar la informació que s’hi bolcarà; aquests llibres es posaran en comú periòdicament per establir els interessos i debatre els continguts que més tard formaran la programació de Canal Canatun.
El llibre es divideix en dos grans blocs: un que tractarà sobre allò públic i un altre que tractarà sobre allò domèstic.
A cadascun d’aquests blocs correspon una meitat del llibre, però aquestes dues parts no estan situades linealment, és a dir, una darrere l’altra, sinó que ocupen dos blocs de pàgines situats l’un al costat de l’altre. Aquesta disposició de les pàgines vol fomentar que es puguin donar associacions i comparacions entre un bloc i un altre conceptual.
Així mateix cadascun dels dos blocs (superior i inferior), es divideixen, ara sí, seqüencialment, en quatre parts, una darrere l’altra, marcades per una pàgina de color vermell, verd, groc i blau: Com es pot veure a les instruccions del llibre, cadascun dels colors correspon a un subapartat dins dels blocs principals (els quatre subapartats són iguals per a cada bloc): blau per a l’apartat ‘Gent’, rosa per a ‘Rutinas’, groc per a ‘Espais’ i verd per a l’apartat ‘Somnis’. A les instruccions s’explica quin tipus d’observacions es poden fer a cadascun d’aquests subapartats aplicats a cadascun dels blocs. Un cop més, la divisió del llibre en dos blocs permet combinar i trobar relacions entre elements diversos que aparentment no tenien i veure així quin tipus d’accions fa un mateix personatge o col·lectiu en àmbits diferents.
La primera exposició del projecte Canal Canatun es va inaugurar el 24 de desembre de 2009 a l’espai Artellewa (Giza, Egipte). A la mostra es van poder veure els treballs realitzats pels nens i nenes d’Ard El Lewa durant els dos mesos anteriors: els llibres, una sèrie de cartografies del barri i dels espais domèstics que es van exposar dibuixats sobre peces de roba que simulaven petites estovalles , els vídeos que es poden veure al lloc web de Canal Canatun i fotografies preses durant la investigació pel barri.
La exposición se organizaba como un pequeño apartamento, un espacio doméstico, aunque en el límite del espacio público. Més imatges de l’exposició aquí .
Ard El Lewa és una de les àrees informals més representatives de l’àrea metropolitana del Caire. A la capital egípcia es coneixen com a «àrees informals» aquells districtes que van ser construïts de manera il·legal sobre terrenys anteriorment dedicats a l’agricultura als afores de la ciutat. Aquestes barriades van ser aixecades durant els anys 70 i acullen des de llavors immigrants procedents de molt diverses àrees d’Egipte. En aquest context, l’artista egipci Hamdy Reda, resident ell mateix a Ard El Lewa, va obrir el 2007, amb el suport de diversos agents culturals, l’espai d’art Artellewa on s’organitzen exposicions, residències i activitats culturals.
Can Mas és un dels barris als afores de la petita població de Ripollet, a la comarca del Vallès Occidental, i per tant, a un dels extrems de l’àrea metropolitana de Barcelona. Igual que Ard El Lewa, Can Mas es va formar durant els anys 60 i 70 per rebre el gran nombre d’immigrants que van anar a treballar a les indústries de la zona des de diverses zones d’Espanya. Actualment una segona onada d’immigrants, en aquesta ocasió procedents de fora de les de l’estat espanyol, s’està instal·lant al barri, que afronta el desmantellament gradual de la producció industrial. L’escola pública El Martinet s’estableix en aquest barri com a projecte pedagògic singular, especialment obert a la interacció amb el context social.
________________________
1 La proposta no intenta situar-se al lloc de l’altre per conèixer o tractar d’experiènciar la seva identitat -ja sigui la seva cultura, els seus modes de vida o fins i tot per obtenir una vivència dels conflictes racials i/o culturals que l’afecten-. Per contra, ens volem acostar al que Peter McLaren va anomenar ‘identitats transfrontereres’. Ens referim a la possibilitat de ‘posar-se en la situació de l’altre’ entesa no com un simulacre de les seves condicions d’existència, sinó com un exercici real de descentralització de la pròpia identitat, que llavors s’entendria com una identitat ‘una altra’ per a l’altre . Se trataría de dejar de ver la identidad propia como la «normal», es decir, dejar de entender los patrones culturales propios como el medio establecido que regula y valora las demás identidades. Esto no implica una renuncia a cualquier ejercicio crítico respecto a los mecanismos de opresión y las desigualdades sociales que las prácticas culturales del otro puedan generar, aunque se ha de evitar establecer esta crítica desde una posición que asuma como norma las propias desigualdades.