Fa ja un mes que vam tornar de Sevilla, on vam participar en el simposi
Educació Expandida
, que va constituir el gruix de l’11a edició del
Festival Internacional ZEMOS98
. Durant aquestes setmanes no hem tingut precisament gaires moments de tranquil·litat, necessària per pensar a fons sobre el viscut; tanmateix, i potser com a primer assalt d’un procés més extens i col·lectiu, que vagin per davant aquestes reflexions escrites a corre-cuita.
El simposi, coordinat pel mateix col·lectiu ZEMOS98 en col·laboració amb
Juan Freire
, plantejava «reflexionar al voltant de la idea de resignificar l’educació de manera que no estigui només circumscrita a l’àmbit acadèmic-institucional», centrant-se en «la cerca de noves formes d’educació que incorporin i s’adaptin als processos socials i comunicacionals que ha provocat Internet.»
La nostra aportació va consistir en la presentació del projecte
Open-roulotte
d’una banda (presentació que podeu escoltar íntegra aquí) i, d’altra banda, en una xerrada informal a propòsit de
projecte3*
en el marc del taller
La Fàbrica Expandida
, coordinat per
FAAQ
.
La Fàbrica Expandida es va presentar com un espai de reflexió i debat amb la intenció de crear enllaços amb agents socials i culturals del context sevillà i amb la intenció última d’imaginar i proposar espais, eines i protocols educatius que es poguessin sumar a les dinàmiques alternatives ja existents en espais no institucionals de Sevilla com
La Fábrica de Sombreros
.
A causa de la trajectòria del festival ZEMOS98, tant com de la de Juan Freire, bona part de les conferències i presentacions de projectes incidien en l’ús i aplicació d’eines digitals al context educatiu. Tot i que Open-roulotte, així com altres projectes nostres, fan ús d’eines web col·laboratives obertes com són les wikis, la nostra dissertació sobre aquesta qüestió no va passar de pocs segons. Pensem, de fet, que sobre aquesta qüestió sobrevola un cert malentès: ens sembla que la introducció de tecnologies digitals, fins i tot si són de codi obert, no ens assegura la creació de pràctiques educatives més democràtiques i en què el coneixement es construeixi de manera col·laborativa. Com va dir Jesús Martín-Barbero durant la seva conferència, no es tracta en absolut de «omplir l’escola d’aparells» (i per ‘aparells’ entenem nosaltres tant el hardware com el software), es tracta, a grans trets i a risc de sonar grandiloqüents, d’examinar quines són les relacions i els fluxos de poder que travessen l’espai de l’educació (tant a l’escala micro i quotidiana de l’activitat a l’aula, com a l’escala macro de l’escola en relació amb estructures i processos socials, culturals i econòmics, tant locals com globals) amb la finalitat de pensar i posar en pràctica formes educatives que suposin una distribució més equitativa i justa d’aquest poder (una paraula, ‘poder’, a la qual, per cert, i si no recordem malament, només va fer referència explícita el mateix Jesús Martín-Barbero.
Pel que fa a aquesta relació entre educació i tecnologia, ens sembla molt important tenir present que l’educació, en si mateixa, és una tecnologia (de la subjectivitat). Com tota tecnologia, l’educació apareix en un moment històric concret perquè es donen les condicions que la possibiliten i al mateix temps la requereixen. Allò que ens sembla necessari és examinar quins són avui els requeriments i les condicions de possibilitat per a la tecnologia ‘educació’, i entendre a quins models de producció i govern corresponen i a quins podria arribar a respondre.
De fet, ens sembla que fins ara, allò que el moviment open-source tenia per oferir a l’esfera educativa era precisament un model obert i desjerarquitzat de producció de discurs, en què l’aprenentatge s’autoorganitza entre iguals, etc., etc. Resulta evident que cal mantenir en el domini públic el coneixement que es genera des de l’esfera educativa, especialment el que es produeix a l’Educació Superior (acceptem-ho, actualment i per desgràcia, des de l’educació primària i secundària no es produeix cap coneixement) i més encara en aquests moments en què l’empresa privada està irrompent a les universitats, on ha trobat una valuosa conca d’innovació que es tradueix, en la seva forma menys sofisticada, en el registre de patents.
Però insistim, no n’hi ha prou a rebutjar una visió privativa del coneixement:
Ronaldo Lemos
, un dels conferenciants convidats per l’organització del festival ZEMOS98, va venir a parlar de certes formacions culturals de base al Brasil que simplement ignoren, per pur pragmatisme, la legislació que regula el dret de còpia i la propietat intel·lectual. Tot i que Lemos ho va esmentar només de passada, un dels més destacats entre aquests moviments és, potser, el de la Tecnobrega. Fonamentada en la cultura del remix, la música Tecnobrega ha assolit una gran popularitat al Brasil; els artistes que practiquen aquest estil no només utilitzen alegremente i sense permís materials subjectes a drets d’autor, sinó que distribueixen gratuïtament còpies dels seus propis temes. Els autors de Tecnobrega distribueixen aquestes còpies únicament amb finalitats promocionals en aquelles zones on actuaran properament.
Els músics obtenen els seus beneficis dineraris d’aquestes actuacions, que es converteixen en autèntics esdeveniments i en què són tan importants la posada en escena i la participació del públic com la música. A més, la distribució de les còpies es realitza mitjançant un subtil sistema en el qual treballa una sèrie d’influentials (per utilitzar l’argot de màrqueting), és a dir, persones el criteri de les quals en matèria de Tecnobrega és reconegut per la comunitat i que, per tant, es troben en una posició que els permet prestigiar la música que «promocionen».
Més enllà de la seva inqüestionable rellevància cultural i que fins i tot puguin ser considerats com a eines d’«empoderament», moviments com la Tecnobrega ofereixen nous models econòmics que no necessiten els drets d’autor per ser viables. En realitat podríem dir que a la concepció propietària del coneixement (regulada pel copyright) correspon un model econòmic obsolet que tractava i mercadejava amb béns tangibles, materials, que podien ser quantificats, dividits, emmagatzemats i custodiats. Per contra, sota les actuals condicions de «reproductibilitat digital», el coneixement difícilment pot ser ‘acumulat’ en sentit estricte, ja que s’assembla més a un flux turbulent que només podem esperar encauçar o retenir momentàniament mitjançant dics i preses per després drenar-lo i deixar que continuï la seva circulació.
És precisament des de llocs «perifèrics» com el Brasil que sorgeixen pràctiques culturals els modes de producció i distribució de les quals s’inscriuen en una autèntica economia del coneixement, en tant que entenen de manera espontània el seu caràcter fluid i inestable. Resulta palès en aquest cas que els esforços per fer valer la propietat intel·lectual i el dret de còpia provenen de corporacions i grups de pressió el model de negoci dels quals es fonamenta encara en la producció i distribució d’objectes materials (per difícil que ens resulti entendre avui dia un llibre o una pel·lícula com un objecte material).
En realitat, aquestes mateixes corporacions podrien veure aquests llocs «als marges» com a conques d’innovació que ofereixen models per a una nova economia del coneixement, fonamentada això sí, en els mateixos principis del guany màxim i del benefici propi. Amb això volem dir que no n’hi ha prou a fer que el coneixement sigui comú, cal instituir i mantenir dispositius que permetin una distribució igualitària de la capacitat d’agència. Pensem ara que la pregunta que
Totes aquestes reflexions semblen massa allunyades del context educatiu, però si pensem que l’educació és un dels camps on s’estableix la lluita per fer prevaler i fixar els modes de producció i govern dels quals parlem, potser resultarà més senzill establir-ne els vincles. Ja en tindrem temps.