L’autèntic Michael Jackson de Les Rambles a la inauguració de
Un Van Gogh al teu saló al Centre Cultural de Bellvitge
I després del post anterior tornem a la terra, a les galeres de la cultura: i és que aquest proper dimarts 16 d’octubre a les 20:00 h s’inaugura l’exposició
Un Van Gogh al teu saló
al Centre Cívic Cotxeres Borrell, que ja es va poder veure al Centre de Cultura de Bellvitge a principis d’aquest mateix any (aquí la crònica). S’exposen còpies de pintures de ‘grans mestres’ realitzades per les alumnes i alumnes de pintura del CC Bellvitge, cosa que ens ha donat peu a una petita reflexió sobre les maneres de legitimació i valoració dels productes culturals, sobre com es construeix la imatge del ‘geni’ o les nocions d”autoria’ i ‘gust’ a un nivell popular.
Diem que a l’exposició hi prenen part les usuàries i usuaris del CC Bellvitge i tanmateix això no és del tot cert. Des de fa prop de deu anys el centre ha comptat entre la seva escassa oferta formativa amb classes de pintura, un servei que s’havia anat mantenint gràcies al desig de les usuàries i usuaris més que a la voluntat de la pròpia direcció del centre. En aquesta permanència hi ha tingut també molt a veure la tenacitat de la Mariló, qui impartia, en condicions laborals absolutament irregulars i precaritzades les classes. El que ha passat és que l’Ajuntament de L’Hospitalet ha obert un nou, enorme i flamant centre cultural a Bellvitge en el qual segons el seu Director i el Regidor de Districte, no hi té cabuda aquesta activitat pintoresca.
Al nou centre cultural només s’oferiran tallers especialitzats i amb una durada determinada d’unes poques setmanes o mesos. Per descomptat, la programació d’aquests tallers serà decidida unipersonalment pel director del centre. Segons l’administració, aquesta política pretén combatre l’apropiació d’espais i equipaments públics per part de determinats col·lectius (sic). La mesura es publicita llavors com una mesura democràtica, ja que impediria que certs usuaris monopolitzessin els recursos públics, per la qual cosa ha trobat el suport i la legitimació dels representants oficials dels veïns. Aquest argument és molt fàcilment rebatible ja que les alumnes i alumnes del taller de pintura no formen un col·lectiu, sinó que fluctuen d’un curs a l’altre, com en qualsevol altra oferta d’aquest tipus. L’alternativa que ofereix l’Ajuntament de L’Hospitalet a aquestes persones és constituir-se com a associació i aspirar a una seu física on desenvolupar la seva activitat.
El que veiem aquí és una doble perversió: d’una banda la cultura s’ofereix com un bé de consum ràpid d’una manera que impedeix la creació de qualsevol tipus de teixit social i d’altra banda l’associacionisme, que durant els 70 va ser la punta de llança de les reivindicacions veïnals, es transforma en un instrument per atomitzar el cos social, atrapant cadascú en el seu reduït cercle d’afins.
