El passat mes de maig un col·legi de Leganés (Madrid) saltava a la palestra mediàtica en no presentar-se els seus alumnes a l’examen obligatori convocat per la Conselleria d’Educació de la Comunitat de Madrid (anomenat oficialment Prova de Destreses i Coneixements Indispensables) amb l’objecte de “conèixer el nivell dels escolars madrilenys abans de començar la secundària”. De fet, segons Amaia Urriz, directora del centre, els professors no van rebutjar la prova, sinó que van ser pares i mares qui van decidir que aquell dia cap alumne de sisè acudís a classe.
Aquest fet no passaria de l’anècdota si el Col·legi Trabenco (TRAbajadores EN COmunidad) no fos un centre escolar amb un projecte de centre veritablement inusual en el panorama educatiu reglat a Espanya. Val la pena que curiosegeu el web del col·legi, però com a mostra de la seva orientació pedagògica us enganxem un fragment de la seva presentació: “el col·legi és una comunitat, on els protagonistes, alumn@s, professor@s i famílies, participen de forma activa. L’objectiu del col·legi s’orienta a aconseguir una formació integral dels escolars, un constant desenvolupament professional dels mestres, i una elevació cultural i humana del barri on s’estableix el Centre”. També podeu llegir ràpidament aquest article aparegut ahir a l’edició madrilenya d’El País.
El que més ens ha cridat l’atenció d’aquest assumpte, deixant de banda les afinitats pedagògiques, polítiques i alguna estètica (aquest refrany de ‘The Wall’!), és que demostra com és possible dissidir dels dispositius burocràtics -i de determinades dinàmiques socials i polítiques- que són assumits amb major o menor coalescència com donats d’antuvi, provocant així la seva naturalització. Quina millor prova d’això que l’examen?
Atès que realitzem bona part dels nostres projectes en col·laboració amb centres escolars, solem arribar durant els processos de treball a un punt en què determinats agents esgrimeixen contra alguna de les nostres propostes, com un escut, una o altra normativa respecte als horaris, els usos de l’espai, el currículum, els plans d’estudi… que sota la forma de decisions i requisits ‘tècnics’ amaguen concepcions polítiques concretes sobre l’educació. En aquell moment s’inicia un ardu procés de negociació que, depenent del grau en què els diferents agents, inclosos els propis estudiants, encarnen o resisteixen aquestes concepcions, arribarà a millor o pitjor fi. Un procés antagònic que hem viscut intensament les últimes setmanes a l’IES Joanot Martorell, on vam iniciar a principis d’any projecte3* i que algun dia explicarem amb tot deteniment.