La identitat de Bellvitge està ineludiblement lligada al treball d’una manera o altra. La pròxima partida de
Bellvitge rol en vivo
, que jugarem el pròxim dissabte 13 de juny, tracta sobre això, sobre el treball i els dies. El mateix origen de Bellvitge —i de tants altres polígons d’habitatge de les perifèries urbanes a tot l’estat espanyol— està vinculat als milers de persones que van emigrar als 60 i 70 cap als nuclis urbans per treballar a les fàbriques. En aquell moment històric, al cinturó industrial de Barcelona, ressorgeix un moviment obrer ofegat durant dècades pel franquisme. Tanmateix, existeix una altra esfera del treball, principalment feminitzat, que no figura a les cròniques i que no es reconeix prou com un element essencial en la constitució històrica de Bellvitge: tota la ingent quantitat de feina que les dones van realitzar en l’àmbit domèstic —tant el treball reproductiu i de cures com el treball productiu submergit i externalitzat per les empreses—.
A
Trabajos y días
volem construir col·lectivament un relat sobre aquesta qüestió i us convidem a acompanyar-nos el dissabte 13 de juny a les 11:30h al
Mercado Viejo de Bellvitge
i jugar amb nosaltres. De nou comptarem amb la col·laboració del grup de dones de la Parròquia Mare de Déu de Bellvitge, a les quals en aquesta ocasió s’unirà el grup de teatre de l’Akelharre Jove i l’Associació de Venedors del Mercat Municipal de Bellvitge. Com sempre, comptarem amb la col·laboració del
Club de rol Necronomicon’s
i a més, en aquesta ocasió, la partida coincidirà amb la ja tradicional
Festa del Sol
organitzada per diverses entitats del barri:
AVV de Bellvitge
,
Tallers Bellvitge
, Comissió de Festes de Bellvitge – La Marina, Kampi ki pugui i
la Saboga
. A continuació us deixem una introducció més extensa de l’escena en què desenvolupem alguns punts assenyalats més amunt:
Avui és 1 d’agost de 1979. Manuel López Lozano, primer alcalde democràtic d’Abrera, una petita població del Baix Llobregat, es troba en aquests mateixos instants hospitalitzat. Pateix danys probablement irreparables a la medul·la espinal causats per un tret, diuen que accidental, efectuat per un agent de la Guàrdia Civil. El desafortunat fet es va produir dos dies abans, quan Manuel intercedia entre els treballadors de l’empresa K-Mobel i la Guàrdia Civil: En arribar a la fàbrica troba les naus envoltades per uns 30 efectius del cos. A l’interior, els treballadors retenen dos administratius i el gerent de l’empresa com a mesura de pressió perquè els sigui abonat el sou de tres setmanes i la paga de juliol. Manuel aconsegueix que els treballadors alliberin els ostatges i que el gerent es quedi voluntàriament per solucionar el problema. Es comunica també, per telèfon, amb el Comandant de la Guàrdia Civil, qui li assegura que ha donat ordre als seus efectius que abandonin el lloc. Mentre transcorre aquesta conversa telefònica un agent dispara accidentalment el seu fusell mentre intenta forçar una porta d’entrada i fereix greument l’alcalde.
L’endemà es van produir a tot el Baix Llobregat diverses accions de repulsa pels fets. La incertesa sobre l’estat de Manuel López Lozano, membre del Partit Comunista i de CCOO, així com les informacions imprecises sobre els motius de l’aldarull han tensionat l’ambient a tot el cinturó industrial de Barcelona. A Abrera hi va haver una autèntica vaga general i a tota la comarca es van produir aturades i assemblees. A la factoria de SEAT, amb 30.000 treballadors, molts d’ells veïns de Bellvitge, es va organitzar una assemblea informativa en la qual va participar un regidor d’Abrera.
La massiva i contundent resposta social a l’incident d’Abrera constitueix una prova del compromís polític i el paper rellevant dels moviments obrers, en solidaritat i simbiosi amb l’associacionisme veïnal, durant el període de transició democràtica. Aquest paper és sovint relegat a un segon pla en els discursos preponderants sobre la transició democràtica i potser encara no s’ha aprofundit prou en el seu estudi.
Barris, veïns i democràcia
(L’Avenç, 2014), escrit pel periodista i historiador Marc Andreu, constitueix, per exemple, un dels esforços recents per recuperar aquesta memòria a la ciutat de Barcelona.
El dia anterior, CCOO, UGT i CSUT han convocat per avui, a tota Catalunya, una aturada de quatre hores amb assemblea que en diversos casos acabarà amb concentracions davant dels ajuntaments. Els treballadors de SEAT i altres importants empreses de la Zona Franca travessen Bellvitge camí del d’Hospitalet. Un grup de treballadors, veïns de Bellvitge, comenta l’incident quan adverteixen, al seu pas pel mercat, que una dona discuteix acaloradament amb un jove. S’acosten per veure què succeeix: pel que sembla el jove treballa per a una empresa tèxtil, cada setmana arriba al barri amb la seva furgoneta per lliurar peces de roba que la dona cosirà a casa i recollir les peces ja acabades. El jove li ha comunicat una rebaixa en el preu que l’empresa pagarà per cada peça cosida, cosa que ha suscitat les protestes de la dona. Com acabarà la discussió?
Als 70, els baixos salaris van obligar molts treballadors a fer una gran quantitat d’hores extra, en molts casos per poder pagar les hipoteques dels pisos adquirits en barris i polígons d’habitatge com Bellvitge. Les dones, majoritàriament dedicades al treball domèstic, reproductiu i de cures, es van integrar també en la producció com a força de treball externalitzada, gairebé sempre en condicions d’extrema precarietat, sense garanties socials i sense possibilitat d’organitzar-se col·lectivament. Coser o rematar roba, pells o pedreria, ensobrar cromos, muntar sivelles de cinturons, bolígrafs, pintar Airgam Boys, soldar circuits electrònics… les tasques més variades que podien realitzar-se a casa, fora de les fàbriques i tallers. Podríem entendre aquesta fragmentació del procés productiu, així com la precarització i l’aïllament de les treballadores, com una expressió post-fordista del sistema capitalista, que ja avançava als anys 70 un model i unes formes de subjectivitat àmpliament esteses en l’actualitat. No obstant això, aquestes formes de treball i explotació van ser omeses pels corrents principals del moviment obrer i no es va fer cap esforç per analitzar el fenomen i lluitar per la millora de les condicions laborals d’aquestes dones.
D’altra banda, s’ha estudiat extensament la història dels moviments obrers i el sindicalisme a Catalunya. El mateix moviment obrer, associat al treball fabril realitzat majoritàriament per homes, disposa d’instruments per preservar la seva memòria. Tanmateix, el treball necessari per a la pròpia reproducció social realitzat per les dones, que inclou l’atenció i les cures, l’educació i el suport afectiu, el manteniment dels espais i els béns domèstics, no només manca d’un reconeixement econòmic, sinó que també manca d’una memòria i un relat socialment compartit. En les ocasions en què es visibilitza el paper de les dones al barri —amb motiu del 8 de març, per exemple— es valora la seva abnegació i sacrifici, sense entrar a denunciar els mecanismes de dominació que van condicionar —i condicionen— la vida de les dones i pels quals es van veure forçades a ‘sacrificar-se abnegadament’ pels seus marits i fills.
Al seu torn, la memòria del moviment obrer té les seves pròpies llacunes: un dels fenòmens potser menys reconeguts d’aquella època a la qual fa referència l’escena Trabajos y días, en què es van consolidar les formacions sindicals tal com les coneixem avui dia, és el de l’autonomisme obrer. El Baix Llobregat va ser un dels punts de tot l’estat espanyol en què més rellevància va assolir aquest moviment a través dels GOA (Grups Obrers Autònoms). En el llibre
Luchas autónomas en los años setenta
publicat per l’editorial Traficantes de Sueños el 2008, Felipe Pasajes signava un extens article titulat Arqueología de la autonomía obrera en Barcelona (1964-1973) en el qual relata els orígens i l’evolució del moviment. L’autonomisme seria definitivament liquidat el 1980 —menys d’un any després dels esdeveniments que es reconstrueixen a Trabajos y días— amb la signatura de l’Estatuto de los trabajadores per part dels sindicats majoritaris i que va ratificar la mort legal de les assemblees autònomes.