El futur EspaiDer projectat per Cataqsis a partir del treball amb els estudiants
Fa temps que hem anat informant puntualment de les diverses presentacions que hem anat fent de projecte3* i en les quals el projecte ha estat rebut majoritàriament amb interès i, fins i tot, en algun cas, amb entusiasme. Posar això a col·lació no és ara un exercici d’autocomplaença; al contrari, volem oferir un contrapunt a les dificultats, pràcticament insalvables, amb què ens hem trobat durant la seva realització.
Molt resumidament, projecte3* és una proposta de LaFundició a l’IES Joanot Martorell a Esplugues de Llobregat per establir, juntament amb els estudiants i els docents, un procés d’investigació i anàlisi de les disposicions espacials, temporals i curriculars que organitzen la vida quotidiana en un institut, i que són, a efectes de realitat, les que reprodueixen les relacions de poder que es donen entre els individus i que els travessen i organitzen la manera en què es distribueix la legitimitat del coneixement, la possibilitat de produir-lo i, cosa que és igual d’important, la possibilitat de no reproduir-lo. projecte3* proposava, a més, materialitzar i fins i tot es podria dir cosificar, una proposta alternativa a aquestes disposicions, a partir de la reflexió prèvia i de la consideració realista sobre les possibilitats de transformar-les. A la pràctica, això es tradueix en moltes sessions de debat, lectura en grup, cartografiat de l’espai i anàlisi amb els estudiants, intentant aplicar una metodologia (o gairebé més aviat una actitud) que permetés la col·laboració i la construcció col·lectiva de coneixement. La nostra intenció va ser (i és) que aquesta proposta alternativa es realitzés íntegrament, és a dir, que inclogués la construcció física d’un espai nou, que ja no seria més una aula i que estaria agregat i associat a l’edifici principal de l’institut. En aquest apartat vam comptar amb la fantàstica col·laboració del col·lectiu d’arquitectes Catarqsis i de Santiago Cirugeda.
Pensàvem que aquest era un mode conseqüent d’actuar, una manera d’anar a l’arrel de l’assumpte. Ens resulta ara evident que, exceptuant Isabel Capdevila, Cap d’Estudis de l’Institut (sense la comprensió i el suport de la qual no hauria estat possible ni tan sols posar el projecte en marxa) la proposta no va ser entesa ni assumida com a pròpia per part de la direcció del centre. Ni tan sols tant de temps després com durant la seva presentació davant del Consell Escolar en el qual va ser aprovada la instal·lació de l’habitatge prefabricat de 42 metres quadrats que conformaria l’embrió del futur espai (que acabaria sent batejat com EspaiDer3*). Ja durant aquell consell, José María Primi, director de l’institut i principal responsable de la cancel·lació de projecte3*, va deixar molt clar que el que succeís en aquell espai hauria de ser gestionat, supervisat i autoritzat per l’equip docent, negant rotundament just el que s’acabava de proposar. Dies després la direcció del centre denegaria la instal·lació dels mòduls al pati de l’institut, tal com es va aprovar en aquell consell escolar. Els mòduls es van ubicar en un descampat adjacent, suposadament propietat de l’institut (punt que ningú enlloc ha estat capaç de confirmar) amb la condició de ser retirats en el menor termini de temps possible; dies després el director denegava l’entrada a l’institut a Santiago Cirugeda, al·legant que si l’arquitecte era una persona important “ell ho era més”.
Són molts els aprenentatges que, d’aquesta forma empírica, per no dir traumàtica, hem fet sobre el funcionament i l’organització de l’educació durant aquests mesos de treball, negociació i “resistència”. I també sobre la manera en què les polítiques educatives s’insereixen en la vida pública en general. Possiblement calgui destacar-ne dos: d’una banda, que l’organització democràtica dels centres educatius no passa de ser un exercici retòric i una posada en escena, com demostra el fet que la voluntat d’unes poques persones pot imposar-se contra la dels propis estudiants i fins i tot dels pares que donaven suport al projecte —malgrat els esforços de la direcció del centre per “ocultar” la situació de conflicte en què havia desembocat—; més encara hem pogut comprovar com l’administració pública, lluny d’intentar mediar i buscar solucions, d’una forma irreflexiva i automatitzada ha posat en marxa tota una sèrie de dispositius burocràtics que han reforçat la posició i la decisió oligàrquica d’una facció de la junta directiva del centre. D’altra banda, hem après que la ‘innovació’, tan sol·licitada i cacarejada des dels plans i les polítiques generals d’educació, és inaplicable als centres educatius quan suposa una autèntica transformació de les estructures que regeixen el seu funcionament, encara que aquesta es faci de manera experimental i com a experiència pilot.
Com diem, seria molt llarga d’explicar la successió de situacions delirants en què ens hem vist embolicats en el nostre esforç per replantejar el projecte al marge de l’institut com un espai cultural i educatiu gestionat per l’associació juvenil EspaiDer3*, fundada per un grup dels estudiants que van participar en projecte3*. Depenem ara de l’autorització de l’ajuntament de L’Hospitalet per instal·lar els mòduls en uns terrenys de propietat privada, punt que per ara no està gens clar.
Com ja vam anunciar fa uns dies, us pengem aquí la versió en castellà del text publicat originalment en anglès al número 15 del TkH Journal, una versió en castellà que apareixerà pròximament en una publicació monogràfica de l’associació Aulabierta dedicada a les pedagogies col·lectives. Aulabierta és un projecte del qual ja hem parlat extensament en aquest blog i l’existència del qual, pensem, reafirma la nostra convicció que projecte3* no és una iniciativa utòpica, absurda ni negligent.