Tercera crònica des de Cluj-Napoca: Què fer?

6.8.16

Què fer? Aquesta pregunta ens confronta amb la possibilitat i la pertinència de no fer, ens obliga a pensar en allò que no desitjaríem o no hauríem de fer. Com solem dir, el nostre treball es fonamenta en impulsar i sostenir a llarg termini espais i processos de creació col·lectiva amb organitzacions, grups i individus amb la intenció d’imbricar les pràctiques culturals i les representacions del territori en processos socials més amplis i amb una incidència en les formes de relació i organització col·lectiva. D’entrada, la nostra participació a Artizen s’articula com una residència d’unes poques setmanes en la qual se’ns proposa realitzar una intervenció artística al parc Feroviarilor durant els dies 12, 13 i 14 d’agost. Aquest esdeveniment s’inscriu en un moviment molt més ampli impulsat per diversos col·lectius socials i culturals de la ciutat de Cluj-Napoca amb l’objectiu de recuperar el parc. En aquest sentit, serà a ells a qui tocarà sostenir la seva presència al parc, cuidar el procés i implicar-hi els veïns i veïnes. Pensem que intentar implicar en el nostre projecte les persones que habiten (literal o figuradament) el parc o altres grups d’acció, podia no ser més que un simulacre i una forma d’instrumentalització gens desitjable. D’altra banda ens va semblar apropiat que allò que féssim tingués algun tipus de circulació més enllà dels tres dies de l’esdeveniment; quelcom que potser pogués contribuir en alguna mesura al debat entorn de l’espai públic i la construcció de ciutat, en general, i al parc Feroviarilor, en particular.

És així com va sorgir la idea de fer un herbari. Una petita publicació inspirada en els llibres il·lustrats de botànica que, des de finals del segle XVII, van construir el discurs científic modern sobre les plantes. El sorgiment i auge de les ciències naturals és paral·lel al d’altres disciplines com l’urbanisme, disciplines que són constituïdes per i alhora constitueixen en aquest període històric les condicions subjacents de veritat que delimiten el que pot ser pensat o no i allò que és acceptable o no.

Així doncs,
Males herbes
, que és com hem titulat aquest petit projecte-herbari, no tracta només de plantes, sinó de les maneres en què categoritzem les coses; dit d’una altra manera, de les maneres en què identifiquem alguna cosa com el mateix o com l’altre i normalitzem o no una sèrie d’objectes, discursos, llocs, pràctiques, subjectes… En última instància el que està en joc a Feroviarilor és la producció de cossos i espais normalitzats, de bonesi malesherbes —igual que en qualsevol altre espai urbà, encara que potser en aquest de forma més evident per la seva condició agresta i pels usos informals i no regulats que s’hi donen ja de fet—. Una mostra patent d’això són els grups de joves gitanos que són ocasionalment al parc: és ben sabuda la segregació espacial de la població gitana en moltes ciutats europees —i Cluj no sembla ser una excepció— i com la seva mera presència als espais públics, especialment la dels joves, és percebuda com un indicador d’inseguretat per moltes persones; un altre tant succeeix si pensem en les persones sense llar que acampen al parc i la manera en què normatives higienistes com la llei del civisme a Barcelona perseguien veladament expulsar-les de determinats espais de la ciutat.

D’altra banda Males herbes remet al coneixement sobre els noms vulgars de les plantes i les seves propietats —com el del nostre guia local, Tudor Gomoiescu— un saber popular i vernacle, encara avui en alguns casos transmès oralment entre generacions. Es tracta d’un saber propi de les cultures rurals de subsistència —dedicades a la mera reproducció de la vida— anteriors a les cultures de progrés —consagrades a la producció i l’acumulació—. És precisament la necessitat capitalista d’optimitzar la producció agrícola el que intensifica els processos de selecció d’aquelles espècies vegetals més rendibles en termes de producció de plusvàlues —fins a arribar en l’actualitat a la manipulació de la pròpia vida amb les plantes transgèniques— i la introducció d’herbicides per acabar amb aquelles plantes considerades improductives. La indústria agroalimentària destrueix els vincles ecosistèmics que mantenien les comunitats rurals basades en formes d’agricultura no intensiva i en una utilització sostenible dels recursos naturals. D’altra banda, el descrèdit dels sabers populars —per exemple el coneixement de les propietats medicinals de les plantes, en moltes ocasions conservat i utilitzat per les dones— és part integral dels processos de proletarització del camperolat. Institucions com la Universitat apareixen a l’Edat Mitjana amb l’objectiu fonamental de monopolitzar el control sobre l’acreditació dels coneixements i la facultació per a l’exercici d’oficis com la medicina.

Des del Renaixement —i fins i tot abans si pensem en els herbaris medievals— els llibres de plantes uneixen el coneixement instrumental i el gaudi estètic: la descripció de les plantes —que només pot considerar-se científica a partir d’un determinat moment històric— s’acompanya de belles i delicades il·lustracions. Jan Kops, qui fora director d’agricultura dels Països Baixos, va publicar el 1800 el primer número de la revista botànica
Flora Batava
, que s’editaria fins al 1934. Kops va escollir aquest nom en referència al jardí d’Agnes Block —col·leccionista d’art i horticultora— del qual nombrosos artistes van pintar les seves plantes i flors sense cap altra pretensió més enllà del plaer del quotidià. El nostre petit herbari de plantes que es poden trobar al parc Feroviarilor inclou alguna de les il·lustracions corresponents publicades a la revista Flora Batava—que són de domini públic— juntament amb altres realitzades per persones locals que ens han acompanyat a dibuixar al parc Feroviarilor —també disposarà de diverses pàgines en blanc en les quals els lectors i lectores podran fer les seves pròpies il·lustracions i prendre les seves notes—. Durant dues jornades hem acudit al parc, no només per dibuixar-les en grup i a plein air, sinó per romandre al parc i, com diu el col·lectiu argentí Barrilete Cósmico, sostenir una presència, una manera de prendre’s seriosament l’estar allà.

El proper cap de setmana presentarem la publicació, si arribem a temps per acabar d’escriure els textos, traduir-los al romanès, a l’hongarès, al català i a l’anglès i maquetar-la tota. Esperem sobreviure per explicar-ho per aquí.