Aquesta imatge és un primer esbós/intent de diagrama cronològic de les organitzacions i actors socials sorgits a Bellvitge des de finals de 1968 fins a 1977. Per descomptat, el dibuix és incomplet i està obert a les aportacions de qui vulgui ampliar-lo i millorar-lo.
Desconfiem de l’èpica: sospitem que el relat èpic ens escamoteja alguna cosa.
D’una banda la narració èpica oculta les tasques de producció social necessàries per sostenir la vida i el treball dels seus protagonistes (assistir, cuinar, netejar, cuidar els xiquets, estimar, consolar, escoltar…) Tasques feminitzades en molts casos, que rarament apareixen en el relat èpic; rarament es menciona la intendència o la rereguarda de la batalla. Però sobre això parlarem més extensament en un altre moment.
De l’altra, el relat èpic torna invisible allò que es perd en la victòria. Sobre això ens estendrem aquí a propòsit de la segona escena de “Bellvitge rol en viu” que hem titulat “El boicot a les obres”.
Des que ens interessem per la commemoració del 50 aniversari del barri de Bellvitge, pels modes en què es construeix la seva memòria, hem tingut aquesta sospita. A Bellvitge, com en tants altres barris obrers construïts a l’escalfor del desenvolupisme a finals dels anys 60 i principis dels 70, es comparteix una visió hegemònica del barri, un relat sense fissures que corre de boca en boca, que podeu escoltar tan bon punt pregunteu a qualsevol veí per la seva memòria: quan van arribar no hi havia res, ni serveis, ni equipaments, ni asfalt als carrers, ni parcs, ni clavegueres… només hi havia blocs, fang i rates; va ser gràcies a la lluita tenaç dels veïns, a les accions de protesta —com la que inspira “El boicot a les obres”— que van aconseguir dignificar les seves condicions de vida.
Compte! no es tracta que aquest relat —que, d’altra banda, les veus instituïdes del barri també s’encarreguen d’amplificar i disseminar— sigui fals ni molt menys!: les persones que van lluitar per millorar els barris, que van dedicar les seves forces i la seva creativitat que es van jugar veritablement el tipus! mereixen tot el nostre respecte i reconeixement.
El problema és un altre, la qüestió no és de l’ordre de la veritat, sinó del que es fa visible o no, d’allò sobre el que es posa el focus o no: podem dir que el final del règim franquista va venir acompanyat de la desmovilització de l’associacionisme veïnal; els partits d’esquerra, que en la clandestinitat havien recolzat i impulsat les lluites veïnals, van emprendre una política de pacte social per tal de no desestabilitzar la incipient i fràgil democràcia. Els moviments veïnals van quedar supeditats a les lògiques electoralistes dels partits —i de fet, no pocs líders veïnals van passar a integrar-se en els seus quadres de comandament primer i a ocupar càrrecs públics després—.
Més endavant, ja en els anys 80 i sota mandat socialista, les polítiques culturals van democratitzar l’accés a la cultura, però de rebot van tenir l’efecte perniciós de neutralitzar aquelles experiències d’autoorganització ciutadana en la gestió de la vida social i cultural dels barris, i a la fi, convertirien la cultura en un producte de consum.
Les conquestes socials es van assolir reclamant drets a l’administració, reclamant equipaments i serveis, però també es van assolir prenent-los: mitjançant formes autònomes d’organització es van crear espais socials, culturals i serveis públics on no hi havia res.
Aquestes són qüestions que tot just emergeixen en el relat de la història del barri i que no tenen una presència substancial en l’imaginari col·lectiu. De fet, en moltes ocasions, parlant amb veïns i veïnes, la història del barri sembla acabar a finals dels anys 70. Semblaria que en aquell moment s’hagués assolit el gruix de les conquestes socials i que tot el que va venir després no fos digne de menció, que no mereixés ser narrat perquè manca de l’èpica necessària per crear consens social.
La democràcia es va instaurar al preu d’un consens que no era tal: a Bellvitge, de nou com en tants altres barris de les perifèries urbanes i obreres de l’estat espanyol, es sentien aleshores veus divergents, grups i moviments “radicals” que no acceptaven el preu a pagar per la democràcia; entre altres motius perquè el canvi de règim no va comportar una millora immediata i substancial en les condicions de vida de les classes més empobrides. El nou “espai de convivència i llibertat” que obria la democràcia, oposat a la polarització ideològica que havia portat el país a la confrontació, es sustentava —i s’ha sustentat fins avui— en un règim específic de representació que demarca allò que és visible, dible i pensable.
No es tracta de “reobrir ferides”, fent ús d’una expressió habitualment emprada per sostenir aquest règim de representació del qual parlàvem, sinó d’incorporar la diferència i la multiplicitat al relat o, millor dit, als relats.
Els fets en què s’inspira “El boicot a les obres” constitueixen un dels majors assoliments de les lluites veïnals a Bellvitge: gràcies a les accions de protesta es va aconseguir paralitzar la construcció de 29 dels 32 edificis projectats; tanmateix, aquests tres edificis que finalment sí van ser construïts van posar de relleu les diferències entre els sectors del barri que van acceptar la seva construcció per no posar en risc les conquestes assolides, i qui advocaven per no cedir ni un àpex en el compliment del lema «Ni un bloc més», que havia encapçalat fins aleshores les protestes.
El passat no és alguna cosa que només recordem (per repetir-ho o per no repetir-ho); el passat és alguna cosa que construïm i que actua en el present, que ens afecta ara i que forma part del nostre esdevenir.