Les primeres sessions de treball amb els alumnes de l’
Institut Bellvitge
en el projecte
Cartografies en moviment
es van plantejar com a exercicis amb l’objectiu d’introduir la idea de la cartografia com una eina de representació i construcció dels territoris, geogràfics però també afectius, polítics, culturals, identitaris… etc. com explicàvem en el resum anterior.
La proposta metodològica per a aquesta tercera sessió era idèntica a la de l’anterior, però en aquest cas, en lloc de partir d’un objecte personal amb el qual cada alumne s’identifiqués, proposàvem analitzar objectes o imatges que ells identifiquessin amb el barri de Bellvitge.
Ràpidament va aparèixer un tret comú a la majoria dels alumnes: no pertànyer al barri. Això va donar peu a discutir sobre el significat i les diferències entre expressions com “ser de” o “viure a” un barri determinat. Molts alumnes van al·legar desconèixer totalment el barri més enllà dels llocs que transiten diàriament durant el trajecte de la parada de metro a l’institut i els seus voltants. Això dóna una idea de la separació que existeix entre el que succeeix dins dels centres educatius i el seu entorn més immediat.
Aquest caràcter “foraster” al barri de l’alumnat va posar també de relleu que la imatge que aquests alumnes tenien de Bellvitge estava marcada per prejudicis i estereotips comuns que creiem ja superats en gran mesura: les imatges aportades pels alumnes remetien a la brutícia, la delinqüència, la droga i a una “cultura cani” que bé podríem entendre com la versió contemporània de “lo quinqui” dels 70.
A més d’aquests elements els alumnes també van assenyalar com a significatius els mercats, l’arquitectura dels blocs, la presència d’un gran nombre de persones grans, les zones verdes, el tren, l’Hospital de Bellvitge i els col·legis.
Utilitzant una simple taula vam anar dialogant sobre la funció d’aquests “objectes”, la seva relació amb altres elements urbans, subjectes, contextos i processos en el territori. Durant la conversa vam anar apuntant a la pissarra els punts clau, intentant complexificar l’anàlisi. Per exemple, la gent gran era vista pels alumnes com un col·lectiu que acaparava l’espai públic del barri, però vam introduir el treball de cures que els avis i, sobretot, les àvies, realitzen com un aspecte a tenir en compte. Així mateix, vam comentar com les persones grans constitueixen una font de memòria del barri.
En el segon grup de treball (recordeu que vam dividir la classe en dos grups per poder treballar millor) es van repetir alguns elements com els blocs (gairebé ineludibles per a la mirada a Bellvitge) o l’hospital, però també van aparèixer alguns elements diferents com el Pirulo (un petit quiosc situat en una plaça adjacent i en el qual, segons els alumnes, es reuneixen habitualment “els canis i les chonis“), l’hotel Hesperia, la biblioteca, el mercadet, el Club Rojo o la fira.
Un cop analitzats els elements proposats pels alumnes vam passar a buscar característiques categories, etiquetes i criteris que ens permetessin elaborar un mapa conceptual del barri. Van sorgir diverses idees que reduïen l’anàlisi a oposicions binàries del tipus bo-dolent, vell-nou que simplificaven en excés la multiplicitat de qüestions que havien aparegut. Es van plantejar també diferents solucions formals: en el primer grup es va arribar a la idea d’utilitzar un únic bloc de pisos i l’espai interbloc circumdant per representar el conjunt del barri a mode de “diorama”. En el segon grup es va arribar a una solució més “convencional”: crear un conjunt d’icones que representessin les diverses dades generades durant l’anàlisi i situar-les sobre un plànol del barri.
Tots dos mapes van quedar com a simples esbossos conceptuals.