Produir cultura

5.5.08

Fa ara una setmana van tenir lloc a
La Capella
(Barcelona) les jornades de presentació dels projectes seleccionats en la convocatòria
BCN Producció 08
, una convocatòria que tenia com a objectiu “incentivar i donar suport a la producció dels artistes de la ciutat de Barcelona i la seva àrea d’influència“; més enllà de les habituals polèmiques al voltant dels artistes escollits pel comitè de selecció (format per Amanda Cuesta, Eloy Fernández-Porta i Martí Manen), la convocatòria ha suscitat un debat força més útil al voltant dels models de producció que podrien o haurien d’implementar-se des de les polítiques oficials i més concretament des de plataformes com BCN Producció (vinculada aquesta a l’
Institut de Cultura de Barcelona
). Tot i que els organitzadors han insistit que la iniciativa es definia com “un marc de treball centrat especialment en el procés metodològic, en les dinàmiques de treball i seguiment” entès com “una condició prioritària per consolidar, posteriorment, unes estructures sòlides de promoció i difusió per al context artístic barceloní“, s’ha criticat que la convocatòria acabés resultant massa semblant a un concurs a l’ús en què el premi final hauria estat l’exposició final de La Capella, produïda, això sí, sense la habitual precarietat en què es desenvolupa el treball dels artistes.

En realitat, la controvèrsia es va desencadenar arran de les jornades de presentació esmentades al principi d’aquesta entrada que, malgrat la intenció inicial dels organitzadors, van semblar venir a reforçar en cert sentit la dinàmica de “guanyadors” i “perdedors” pròpia del format concurs. Aquest punt sembla ser el que venien a assenyalar les YP en aquesta entrada, a la qual va seguir un reguitzell de comentaris.

D’aquest debat destacaríem a tall de conclusió que no s’hauria de reduir la idea de ‘producció’ a una qüestió de ‘finançament’, entenent que la producció engloba un conjunt extens i complex de processos que resulten en la creació de valor (simbòlic i econòmic). Aquesta consideració resulta especialment necessària en el context barceloní en tant que les polítiques culturals municipals estan posant l’accent precisament en la idea de producció i el signe més visible del qual són les famoses “fàbriques de creació cultural”. Nosaltres ens preguntem si un enfocament veritablement “holístic” sobre aquesta qüestió hauria de no limitar-se a l’observació de processos lligats en un sentit estricte a la producció cultural (com la formació, la recerca, el desenvolupament o la mercantilització de les produccions artístiques) sinó estendre’s a l’anàlisi de tota la sèrie de tensions i negociacions que dins de la societat en el seu conjunt, resulten ‘de’ i ‘en’ la valorització d’aquestes produccions; unes tensions i unes negociacions en les quals es posen en joc qüestions relatives al poder i la construcció de les identitats.

Finalment enllaçar aquí un parell de propostes que tracten o han tractat d’una manera directa algunes d’aquestes qüestions, per una banda,

PILOT PROGRAMS: Alternative support structures for artistic production

, un panell de discussió organitzat per
Temporary Services
a finals de l’any passat en què es va convidar a Sara Black, Brett Bloom i Brian Holmes a debatre sobre pràctiques artístiques que reinterpreten les presents estructures públiques i privades de suport a la creació o que directament creen les seves pròpies infraestructures i mitjans de producció, i per l’altra La Fàbrica Transparent, una iniciativa ara mateix en curs, posada en marxa per Octavi Comerón que té com a objectiu “abordar un debat entorn de certs reptes i interrogants que afronta la pràctica artística en relació amb les noves formes de producció en l’anomenada societat del coneixement, […] i la redefinició de l’espai econòmic, polític i social que l’art pot ocupar en aquest nou context“.