A principis de desembre, un grup d’artistes i responsables polítics acordava a San Francisco (EUA) el llançament de la
National Campaign To Hire Artis to Work in Schools
o
N-CHAWS
(web i Facebook), és a dir, una campanya que promou la contractació d’artistes perquè treballin a escoles; en setmanes successives s’ha constituït un grup de suport d’àmplia base, encapçalat per l’organització
Americans for the Arts
, per promoure’n l’adopció per part de la nova administració Obama i el congrés. La campanya promou l’ús de fons federals per al foment de l’ocupació amb la finalitat de contractar artistes en escoles i centres comunitaris. La idea ha estat presentada a l’equip de transició Obama–Biden i a la portaveu Nancy Pelosi per a la seva consideració dins del paquet de mesures de la nova administració per al foment de l’ocupació i el creixement econòmic. La proposta de la campanya, segons el comitè directiu, s’inspira en els precedents històrics del programa
WPA
de Roosvelt i el programa nacional per a les arts
CETA
dels anys Ford-Carter. A aquesta campanya s’han sumat dues més per donar suport a la contractació d’artistes en llocs de treball públics, tant en escoles com en centres i entitats de caràcter local i comunitari.
En un primer moment, a qualsevol li podria semblar que aquesta és una bona iniciativa: genera ocupació en un sector especialment “delicat” com és el cultural i millora, en principi, l’oferta educativa pública. Tot i això, moltes preguntes en diferents direccions ens assalten de seguida: Podrien els artistes jugar un paper crític i transformatiu sobre la cultura escolar un cop oficialitzat el seu estatus dins del sistema educatiu? Sempre ens ha semblat que l’escola ha de ser un lloc molt més permeable i permetre el flux de coneixements i persones cap a dins i cap a fora, llavors per què concretament els artistes i no també altres professionals o agents? O per què no portar de manera efectiva l’escola al museu o a altres llocs i institucions (i no només com a mera consumidora de “ofertes educatives”)? I apuntant en una altra direcció encara més: com afecta els artistes, com a agents socials i educatius crítics, el fet que la ‘creativitat’ sigui considerada avui un recurs econòmic de primer ordre?
Sembla que les polítiques culturals a l’estat espanyol estan lluny d’aquestes qüestions. A Catalunya el
Programa de barrios y áreas urbanas de atención especial
(sic), més conegut com a “Ley de barrios” té com a objectiu “la rehabilitació integral dels barris que presenten problemàtiques específiques per evitar-ne la degradació i millorar les condicions de vida dels seus habitants” (el destacat és nostre) i contempla a més d’intervencions urbanístiques i millores assistencials la implementació de plans de desenvolupament cultural comunitari. L’aplicació del programa està conduint els ajuntaments a contractar empreses culturals per a la realització dels plans culturals comunitaris. D’altra banda, segons la nostra experiència, el programa
Creative Partnerships
auspiciat per l’
Arts Council
britànic és un referent per a molts tècnics de cultura aquí, tot i això sembla difícil que un programa d’aquestes dimensions es pogués implementar des de les administracions locals. Per últim, us linkem aquí aquest article de
Arlene Goldbard
(una de les impulsores de la N-CHAWS) en què fa un repàs històric d’anteriors programes d’ocupació pública d’artistes en comunitats locals als EUA i assenyala alguns dels reptes de la iniciativa, tot i que molt poques de les controvèrsies que presenta.