Ens ha arribat per diverses vies aquest text de Stewart Martin publicat a Mute, amb la indicació “us pot interessar”. I hem d’agrair als nostres informadors perquè certament l’article aborda una paradoxa en la qual estem interessats des de fa temps: en l’actual estadi evolutiu del sistema capitalista, quan la idea d’una força de treball autònoma és altament desitjable, quines són les conseqüències i quin hauria de ser l’objectiu d’una educació emancipadora?
Dèiem en una altra part el següent: “Si considerem, com Paolo Virno suggereix, que les indústries culturals han estat un camp de proves per a les noves formes de treball i de vida flexibles que requereixen les condicions de producció post-fordista, seria una idea totalment equivocada considerar l’autoeducació com un camp de proves de possibles solucions a les noves necessitats de formació del sistema de producció actual? Això no és, per descomptat, una crida al conservadorisme, al contrari, hauríem de prendre consciència i persistir en els “objectius emancipadors” dels nostres projectes;”.
Insistim que, com molt bé assenyala Stewart Martin, el problema rau en què la vella aspiració de les pedagogies radicals d’una educació no disciplinària, que permeti l’autonomia dels subjectes, ara coincideix amb les necessitats del capitalisme. Quins haurien de ser llavors els “objectius emancipadors” dels nostres projectes? L’autor tampoc arriba a cap conclusió que resolgui aquesta paradoxa o respongui a aquesta pregunta, però formula una altra sèrie de preguntes que potser ens posin sobre la pista: s’hauria d’entendre una educació emancipadora com una forma d’autodeterminació o com un alliberament de l’autodeterminació? Hauria d’estar lliure de la subjecció -entesa com l’oposat a l’autonomia-, o ser una forma alternativa de subjecció? Hauria l’educació de ser una determinació de la vida, o una emancipació de la determinació de la vida? Autonomia o heteronomia?
Stewart Martin apunta una idea que, tot i que sigui una mica tramposa, ens resulta suggerent: en el moment en què tots els aspectes de la vida han quedat subsumits en el capitalisme, inclosos els sistemes educatius, el capitalisme pot ser entès com una pedagogia en si mateix. L’autor suggereix que, siguin quines siguin les pedagogies emancipadores dins de les societats capitalistes avançades d’avui, hauran de comprometre’s en la lluita per extreure formes de vida no capitalistes de les formes de vida capitalistes… Però bé, el text parla de més coses i amb molta menys lleugeresa, de manera que us recomanem vivament la seva lectura 😉