No

27.9.08

“Escolta, que no.”

Parlant de descontents, no sembla que a
Daniel García-Andújar
li fes gaire il·lusió la invitació de Fernando Franco a participar en la tercera edició de la
Biennal d’Art Contemporani de Sevilla
(BIACS AKA
BIASC©
), com es dedueix de la carta feta pública pel mateix artista fa pocs dies, i de la qual van donar compte puntualment
Catarqsis
i
Aulabierta
. Més que qualsevol altra cosa, la invitació per part de la biennal semblava un intent de cooptar una de les veus crítiques amb l’esdeveniment que més notorietat pública tenen en aquell context.

Segurament, els responsables de la BIACS, conscients que la “visibilitat” i “estar en el candelabre” són un imperatiu en la lluita per la “supervivència” dins del camp artístic, van pensar que García-Andújar hi accediria. Tanmateix ell ha dit “no”. Possiblement aquest gest “heroic” tingui els seus clarobscurs; però, més enllà de l’acció individual, García-Andújar assenyala/denuncia alguns dels “mals endèmics” del sector cultural en el context andalús —que es poden fer extensius a la resta de l’estat— i que macroesdeveniments com la biennal ajuden a perpetuar i ocultar al mateix temps —cosa que sabem prou bé els que vivim/treballem a Barcelona—. Menciona a la seva carta la tasca crítica i sobretot propositiva de la Plataforma per a la Reflexió sobre Polítiques Culturals (PRPC) —que té un dels seus instruments més recognoscibles a la plataforma
e-sevilla.org
— i com des d’aquesta plataforma s’aposta per polítiques que prioritzin les necessitats d’“artistes, col·lectius, obres, projectes i corrents de pensament que intentin interpretar les pràctiques artístiques i la producció de coneixement en el marc d’una relació social i política amb els contextos en què es desenvolupen”.

Fa poc parlàvem de l’aparició de la plataforma
Cultura de Base
, que té també entre els seus objectius contestar les polítiques que afecten el sector cultural a Barcelona. Seria massa agosarat extreure conclusions d’aquests dos fets aïllats; tanmateix no ens sembla fora de lloc pensar que aquest tipus d’iniciatives i reaccions respon en alguna mesura a les condicions estructurals i generalitzades de precarietat extrema en què els/les treballadors/es culturals desenvolupem la nostra feina. Ens preguntem si el “no” de Daniel García-Andújar és representatiu d’un “no” col·lectiu molt més ampli i potent.