25 de juliol. Ens movem lentament per l’Avinguda Mariscal Sucre pujats a l’enorme Volvo 850 familiar d’Anapau. El trànsit és especialment dens a aquesta hora al sud de la ciutat. Arribarem amb més de mitja hora de retard. A la quebrada Ortega ens espera un nodrit grup de representants veïnals de Quitumbe. En arribar demanem mil disculpes pel retard. Molt amablement no ens ho tindran en compte.
La trobada l’hem coordinat prèviament amb Fabián Melo i Sandra López i té com a propòsit compartir els processos de treball del projecte
Bellvitge rol en viu
per la nostra part i que ens expliquessin quines iniciatives volien impulsar al barri de Quitumbe, per tal de pensar juntxs com podrien desenvolupar-se.
Parlar de Bellvitge rol en viu en aquest context era pertinent ja que una de les preocupacions del grup era precisament la memòria del barri. Així doncs, després d’explicar en què consisteix Bellvitge rol en viu i de quina manera havíem abordat la qüestió de la memòria en aquest projecte, es va produir un interessant debat en què vam analitzar i discutir algunes de les problemàtiques que travessarien qualsevol desenvolupament futur d’un treball sobre la memòria a Quitumbe i la quebrada Ortega.
Tot i que el propòsit de la trobada no era, és clar, entrar a construir un relat historiogràfic del barri, inevitablement van aparèixer algunes dades que calia tenir en compte: sobretot cal destacar que el barri és molt jove, amb tan sols 23 anys d’història.
Aviat va aparèixer una qüestió que des del col·lectiu es va considerar necessari contemplar: la manera com es relaciona la memòria individual amb la memòria col·lectiva. Es va assenyalar que les històries de vida dels veïns coincidien en un moment històric: quan compren el lot de terreny i entren a formar part de la
Com dèiem a la crònica anterior, un d’aquests factors que van enfrontar els veïns va ser precisament la tendència majoritària a cobrir les quebrades. La decisió de recuperar la quebrada com a espai natural anava en contra del que dictaven el sentit comú i els usos d’aquell moment i va suposar un genuí exercici de pensament divergent que va fer possible construir un hàbitat que es relaciona de manera harmònica amb el territori en lloc d’imposar-se sobre aquest.
Alguna cosa que ens va semblar especialment destacable és que tots aquests processos es poden entendre en clau pedagògica, en tant que van comportar un gran nombre d’aprenentatges significatius per a la comunitat. De tots ells potser el més important sorgeix de la pregunta per com volem viure. Aquesta pregunta és la que va impulsar l’ús d’eines d’autogestió i la creació d’espais de producció de coneixement com poden ser les pròpies minges.
Tot aquest bagatge és part del patrimoni de la quebrada, de la seva memòria i la seva cultura, i d’alguna manera va acabar vinculant-se durant la conversa al projecte d’un Centre de Desenvolupament Comunitari. En la posada en marxa d’aquest centre —que de moment no és més que una idea— es volia atorgar un paper protagonista als joves, com a relleu generacional dels moviments veïnals a la quebrada. En aquesta direcció el col·lectiu
Joves del col·lectiu Danzarte en uns moments previs a la seva actuació.
La creació d’un Centre de Desenvolupament Comunitari va donar peu, d’altra banda, a pensar en les polítiques públiques: La tradició autogestionària de la quebrada semblava entrar en conflicte amb les polítiques estatals, que es veien com una forma de control sobre les comunitats; entre altres motius perquè l’estat s’arrogava la producció del Bon Viure: és l’estat qui dóna el Bon Viure i qui defineix què és o no el Bon Viure.
El Centre de Desenvolupament Comunitari era vist com una necessitat en el procés de desenvolupament de l’hàbitat i de construcció i aprenentatge de la cooperativa, en què es podrien obrir nous espais de diàleg i convivència, educació popular i projectes de comunicació situats com per exemple un diari digital.
En un moment de la conversa Fabián Melo va parlar de la necessitat d’un «canvi civilitzatori» que suposés una ruptura amb les formes establertes de relació amb l’hàbitat. Aquí ens va semblar rellevant assenyalar com la tradició cooperativista de la quebrada es podia aplicar a formes d’economia solidària i consum responsable més enllà de l’habitatge.
Finalment es va parlar de la manera com havia de donar-se la possible implicació d’experts i professionals en qualsevol projecte de creació col·lectiva. Aquí, el record del paper dels arquitectes en el disseny dels habitatges de la quebrada va servir d’exemple per abordar la qüestió. Aquest punt va resultar especialment rellevant donada la implicació de l’equip de mediació comunitària de la
Fundació Museus de la Ciutat
(FMC), i més concretament de Carlos Hidalgo, responsable de l’àrea d’urbanisme participatiu, en aquesta iniciativa veïnal.
És clar que també hi va haver moments per a l’esbarjo amb l’actuació del col·lectiu Danzarte i per recuperar forces amb una contundent colada morada cortesia dels veïns de Quitumbe.
Esperem mantenir el contacte amb els companys de Quito per seguir al corrent de l’evolució de la quebrada Ortega. De moment sabem que el proper 21 d’octubre s’inaugura l’exposició
Ruta quebradas
al Yaku Parque – museu de l’aigua de Quito, que recull la recerca impulsada des del Departament de Mediació de la FMC i que podeu consultar al blog del projecte: http://labquebradas.blogspot.com.es.