D’un temps ençà, les relacions entre la cultura i l’economia han centrat l’interès d’investigadors, tant del camp cultural com de l’econòmic i el polític. El recurs a les ‘indústries culturals’ primer, i a les ‘creatives’ en l’actualitat, com a motor econòmic local i regional ha entrat de ple en les agendas dels responsables polítics i dels inversors. En el nostre context són ben conegudes les investigacions de YProducciones al respecte. No obstant això, ens sembla que encara no s’ha aprofundit en l’anàlisi de les repercussions socials de les polítiques de ‘regeneració urbana’ a través del foment d’aquestes indústries. Aquesta anàlisi sol cenyir-se a qüestions intrasectorials (la precarització i flexibilització extremes del treball en cultura) o al desplaçament poblacional associat als processos de ‘gentrificació’ que acompanyen al seu torn el sorgiment dels ‘districtes creatius’.
Intuïm, però, que la implementació de models econòmics fonamentats en la cultura i la creativitat comporta desigualtats socials encara més profundes. Recentment descobríem el treball del grup de recerca Social Impact of the Arts Project (SIAP) de la School of Social Policy & Practice de la Universitat de Pennsylvania, que ha realitzat les seves investigacions a l’àrea metropolitana de Philadelphia centrant-se en els vincles entre “l’estructura del sector creatiu, les dinàmiques de la participació cultural, i la relació de les arts amb el benestar comunitari”. En un document publicat el 2008, titulat
From Creative Economy to Creative Society
(pdf) l’equip del SIAP, format per Mark J. Stern i Susan C. Seifert advoca per una espècie de “tercera via” alternativa a les polítiques merament economicistes de foment del sector creatiu i a les polítiques de desenvolupament cultural comunitari tout court.
La seva proposta es basa en el foment i cultiu del que ells anomenen, fent ús del que sembla un oxímoron de cap a peus, “districtes culturals naturals”. No acabem d’entendre del tot la diferència entre aquests “districtes culturals naturals” i el que, per oposició, serien ‘districtes culturals artificials’, però ens sembla que l’anàlisi en què es fonamenta la proposta del SIAP apunta algunes reflexions a tenir en compte: Primerament, Stern i Seifert assenyalen que la majoria de les polítiques de regeneració urbana mitjançant el foment de les indústries creatives recauen en una concepció errònia de la creativitat segons la qual aquesta continua sent entesa com un do innat del qual gaudeixen uns pocs individus escollits. Per contra, els processos creatius poden ser entesos com a processos col·lectius que depenen d’una complexa infraestructura de xarxes socials i espacials. És en aquest sentit que Stern i Seifert proposen definir el sector cultural com un “ecosistema” -un terme calcat al que utilitza, en un sentit similar, Reinaldo Laddaga en la seva
Estética de la emergencia
-.
La concepció individualista de la creativitat ve associada al que Stern i Seifert anomenen “winner-take-all labor markets“, és a dir, mercats laborals en què uns pocs escollits obtenen beneficis extraordinaris enfront d’una gran majoria el treball de la qual no només és escassament remunerat, sinó que a més manca de reconeixement i és invisibilitzat. Com el mateix Richard Florida observava el 2005, tan sols tres anys després de la publicació de
The rise of the creative class
-el llibre que segueixen gairebé al peu de la lletra la pràctica totalitat de les polítiques de foment del sector creatiu que comentem-: ” Potser la més destacada del que considero les externalitats de l’era creativa té a veure amb l’augment de la desigualtat social i econòmica. Menys d’un terç de la força de treball -la classe creativa- està empleada en el sector creatiu de l’economia. […] I el que és encara més descoratjador, la desigualtat és considerablement més accentuada a les regions creatives líders. […]L’economia creativa està donant lloc a una pronunciada polarització social i política. “
Ens sembla que en el seu estudi Stern i Seifert no aprofundeixen prou en els processos dels quals resulta aquesta polarització social. Seguint els ensenyaments de Florida, els responsables polítics de les ciutats amb pretensions globals s’han llançat a una competició desaforada; en aquesta singular carrera les ciutats exhibeixen i ofereixen els seus encants amb l’objectiu d’atraure els membres d’aquesta classe creativa que han de convertir-se en motors del desenvolupament econòmic. Posem per cas
La ciutat en si mateixa s’ofereix com l’escenari del treball i de l’activitat econòmica en l’era de la creativitat, entre altres coses perquè el treball creatiu no es realitza ja en un temps i un espai concrets, com bé sabem. La ciutat s’ofereix, doncs, com a escenari per a un estil de vida-treball. La pregunta que Stern i Seifert no acaben de formular és: qui s’encarrega de mantenir i de posar a punt aquest escenari? Qui fa funcionar la sala de màquines de l’estil de vida de les classes creatives? I quin és el cost social d’aquesta divisió del treball? Mentre les classes creatives gaudeixen d’un estil de vida que és en si mateix un mode de producció -de manera que plaer i treball apareixen indissociats- en l’entorn “meravellós” dels districtes culturals i tecnològics dels nuclis urbans, aquests dos terços de la població als quals feia referència Florida i que no s’ocupen en les indústries creatives -entre els quals es troben els encarregats de mantenir la fàbrica immaterial que és la ciutat- habiten en altres parts de les àrees metropolitanes.
Aquest matís espacial no seria rellevant si no fos perquè és aquí on es produeix una curiosa dissimetria respecte a la instrumentalització de la cultura: mentre que als districtes creatius és utilitzada com un recurs econòmic, capaç de generar valor simbòlic i dinerari, a la perifèria dels nuclis urbans la cultura és utilitzada com a recurs en un sentit completament diferent: Es pretén que, a través de les polítiques de “cultura de proximitat” o de “desenvolupament cultural comunitari”, la cultura actuï com una espècie d’aglutinant social que, sense saber molt bé com, millori les condicions de vida d’aquestes comunitats i especialment dels col·lectius considerats en “situació de risc” o d'”atenció especial”, entre els quals es compten habitualment els joves, les dones o els migrants. En un article publicat el 1995 i titulat