Mariló Fernández, membre de LaFundició, va començar a Bellvitge (L’Hospitalet) fa 12 anys a donar classes de pintura a un grup de veïns i veïnes del barri.
Les Dones de Millones
és una publicació que articula un procés de reflexió i que s’ensambla amb l’audiovisual produït juntament amb María García.
Les Dones de Millones intenta establir un lloc de trobada, diàleg i construcció de discurs de forma col·laborativa, sobre una pràctica molt comuna que és la pintura en centres cívics, culturals o associacions de barris centrada en la còpia com a procés d’aprenentatge.
«La presència i la circulació d’una representació (ensenyada com el codi de la promoció socioeconòmica per predicadors, educadors o vulgaritzadors) no indiquen gens el que aquesta representació és per als usuaris. Cal analitzar-ne la manipulació per part dels practicants que no en són els fabricants.»
La invenció del quotidià 1. Arts de fer
Michel De Certeau
Aquest treball intenta aprehendre d’alguna manera com s’articulen alguns dels mecanismes que es posen en joc quan es copien quadres. L’objecte del plagi que es dóna en el context de Bellvitge es podria classificar en tres grans grups: el primer englobaria els que anomenem “grans mestres de la pintura” (Van Gogh, Gauguin, Monet…) entre els quals hi ha una especial predilecció pels impressionistes, pre i post. El contacte amb aquests referents no ve pels canals propis del camp de l’art: museus, galeries, catàlegs… sinó pel que Eloy Fernández Porta descriu en el seu llibre
Homo Sampler
com «identificació per ressonància» , és a dir «l’aprenentatge d’un referent artístic i tradicional per analogia amb un altre comercial i modern- i.e., associar Les Quatre Estacions de Vivaldi amb l’anunci de la Mel Granja San Francisco.» o El Dormitori de Van Gogh a Arles, La Mona Lisa de Da Vinci o Les dones de Tahití de Gauguin, amb les cortinetes televisives de La 2 durant els noranta «per a una immensa minoria» (aquest era el lema de la cadena).
El segon bloc seria el dels quadres que es distribueixen a través de les botigues de mobles amb tot el ventall de modes i estils canviants que va marcant el mercat en aquest sector, les imatges dels almanacs també són motiu de plagi, paisatges bucòlics, prats amb caseta i ramat d’ovelles, cascada amb muntanya, caseta i cervatells, cavalls o gossos…
Al tercer bloc entrarien els pintors contemporanis reconeguts com a “figures” en aquest context. Aquest sector escapa a moltes de les lògiques que des de la teoria cultural s’apliquen per entendre per què són valorats determinats objectes classificats com a kitsch o populars. Podem aventurar què fa que en el grup de pintores i pintors de Bellvitge es disparin les reproduccions de l’obra d’un pintor i no un altre, resulta difícil entendre sota quins criteris uns es consoliden i els altres no.
Eduardo Millones és un d’aquests casos: un pintor peruà de vuitanta anys l’obra del qual és una mena de remake dels treballs primerencs de Diego de Rivera. El “reconeixement” de Millones ha arribat a convertir un dels seus quadres en imatge de la col·lecció
Art
de Puzzles Educa juntament amb Klimt, Gauguin i Velázquez.
Sota aquestes consideracions, hem intentat amb la revista establir algunes converses que ens ajudin a entreveure els llocs on assentar la nostra deriva. Esperem que aquest sigui el primer de moltes trobades per compartir.