Lloc: Ateneu La Púa Carrer de la Unió, 33
Sessions: 5 (Es proporcionarà dossier de textos)
Dates i horari: dijous (excepte 5a i última sessió divendres). 19 i 26 de gener i 2, 9 i 17 de febrer. 19-21 h.
Coordinació: LaFundició & La Hidra
Contacte: hola@lafundicio.net | 654465108
Inscripció de suport: 20 euros
Inscripció becada: 100%
Places limitades
Les perifèries urbanes i la classe treballadora tornen a estar de moda. Els mitjans de comunicació els atribueixen els grans “shocks” de l’últim any: des del Brexit fins al triomf de Donald Trump, passant pel creixement de l’“amenaça” Le Pen a França. Aquí no som aliens a les sacsejades: la Catalunya que un dia va ser roja, avui passa del taronja de Ciutadans al morat de Podem sense parpellejar. Però quines realitats s’amaguen més enllà del vot? Encara que periodistes, “experts” i polítics de diferent pelatge parlen de desigualtat i malestar, indignació i ràbia, la veritat és que gairebé ningú es pren la molèstia d’escoltar què diu i fa la gent dels barris. A la Catalunya urbana, tot el que va més enllà del centre barceloní és pràcticament invisible: no existeix.
No hi ha major símptoma d’aquest silenci eixordador que L’Hospitalet. Com és possible que se sàpiga tan poc sobre la segona ciutat de Catalunya? Es desconeix gairebé completament de què viu, quins són els trets culturals dels seus habitants, els seus problemes econòmics i polítics. Semblaria que viure sota l’ombra de Barcelona, que tot ho absorbeix, pràcticament serveix de pretext per evitar enfrontar-se a les pròpies contradiccions.
Aquest curs neix del desig compartit de posar fi a tan curiosa llei del silenci. Partim d’una premissa senzilla però rotunda: les perifèries catalanes són el terreny privilegiat sobre el qual s’ha vingut cimentant el model econòmic i cultural que regula les nostres vides. En elles s’expressen totes les seves contradiccions, tant el diví com el profà. En elles pren cos la desigualtat però també la possibilitat de donar-li la volta. I pocs llocs més idonis per acostar-se a aquesta realitat que L’Hospitalet. Al cap i a la fi, hi ha un fil conductor que uneix les ciutats invisibles del Baix Llobregat amb les seves germanes del Besòs i el Vallès, amb les seves cosines-germanes de Vallecas i Móstoles, i amb molts altres parents més enllà.
Al llarg de cinc sessions trenades per convidades de luxe i col·lectius organitzats, ens enfrontarem a una varietat d’assumptes crucials: quina és l’economia política que s’ha anat configurant al territori metropolità i al voltant de quins discursos; quina relació han tingut les diverses generacions de migrants amb la societat dominant i quin tipus d’hegemonia cultural s’ha vertebrat; quin paper té l’escola en la reproducció de les desigualtats; a quins reptes s’enfronta la societat organitzada en moviments veïnals i iniciatives comunitàries. Es tracta, doncs, de prendre-li el pols a la famosa internacional dels blocs. D’afinar l’anàlisi col·lectivament per poder pensar, en definitiva, sobre el “què fer”.
Data: Dijous 19 de gener (19h-21h)
Lloc: Ateneu La Púa
Condueixen:
Presentació:
Es sol pensar en L’Hospitalet i altres llocs similars com a mer extraradi. Com a “ciutats dormitori” i poc més. No obstant això, aquest tipus de lectura fàcil sovint impedeix que ens fem preguntes fonamentals: Quin és el model productiu que està reconfigurant el territori? De quina manera influeix en com la gent es guanya la vida? En aquesta sessió abordarem algunes de les transformacions que s’han anat donant al llarg i ample de la Regió Metropolitana des de fa dècades. Veurem que aquests canvis han estat marcats per la transició d’un model industrial (en llarga crisi des dels anys 80) a un de serveis fortament basat en la construcció, la logística i les estratègies immobiliari-financeres. Un llarg cicle de canvi en què la precarització del món del treball ha anat acompanyada de l’expansió del crèdit i d’una revolució residencial sense precedents.
Al mateix temps, ens preguntarem: tant ha canviat el treball per a les de baix? Encara que moltes fàbriques van tancar, el segle XXI va portar amb si les seves pròpies cadenes de muntatge. Una part majoritària de la població (més de la meitat) segueix depenent de treballs repetitius i mecànics: en hotels i restaurants de menjar ràpid, en franquícies Inditex i magatzems logístics, empreses teleoperadores i hipermercats. La proporció de qui treballa en aquests camps coincideix amb el percentatge de persones que no prossegueixen els seus estudis més enllà de l’ensenyament obligatori. D’altra banda, la producció segueix recolzant-se en una quantitat incommensurable de treball reproductiu, no remunerat, realitzat per dones. I són també les dones qui duen a terme, habitualment en condicions irregulars o precàries, els serveis de cures que sostenen la vida a la metròpoli.
Si la crisi ha estat particularment intensa i duradora a les perifèries es deu precisament a la seva posició dins d’aquesta economia urbana. No obstant això, i probablement no hauria de sorprendre’ns, l’actual camí de “recuperació” es planteja més o menys en els mateixos termes: ja sigui mitjançant noves operacions urbanístiques basades en les rendes immobiliàries i el turisme (com la transformació de l’eix Gran Via), amb la construcció de noves plantes logístiques al llarg i ample del territori (vegeu el cas d’Amazon) o fins i tot amb nous macro-esdeveniments (vegeu Barcelona World). Com podem organitzar-nos davant d’un model econòmic i polític que vam donar per mort, però segueix funcionant a ple gas?
Data: Dijous 26 de gener (19h-21h)
Lloc: Ateneu La Púa
Condueixen:
Presentació: Deia Gramsci que l’hegemonia no es construïa a través de la força sinó de ressorts culturals. L’església, l’escola, els mitjans de comunicació. Com s’han governat culturalment les perifèries metropolitanes en els últims 60 anys? Parlar dels barris perifèrics és parlar de la història de generacions d’emigrants arribats de llocs molt diferents, gairebé sempre estigmatitzats pels sectors més assentats com a poblacions “sense cultura” o “moral”. En altres paraules, com una amenaça de primer ordre per a la cultura dominant. Al cap i a la fi, el que s’amaga darrere d’aquests discursos que es repeteixen al llarg de la història, ahir i avui, és la por a les anomenades “classes perilloses”: el fantasma de les masses incivilitzades que et robaran el benestar.
No sense motiu: l’àrea metropolitana i en particular el Baix Llobregat van ser en la dècada dels 70 el bressol d’un dels moviments obrers més potents que es recorden. Anys en què l’estigma d’immigrant analfabet va ser substituït per l’honor de pertànyer a la cultura obrera i de barri. No obstant això, aquella va ser una època plena de contradiccions, on també vam assistir a l’ascens d’una ideologia de “classe mitjana”, vertebrada al voltant de la família, la propietat privada i el consumisme, que s’ha anat imposant amb el pas del temps. És tal la importància d’aquest fenomen que es pot dir que els barris i ciutats invisibles han tingut un paper central en la construcció de l’hegemonia neoliberal a Catalunya. No obstant això, la crisi ha suposat per a molts una ruptura d’aquest horitzó de “classe mitjana”. En un moment de creixent desigualtat, sembla que oscil·lem entre dos possibles camins: Anem cap a la formació d’una nova cultura de “les de baix” contra els de dalt, com promou la PAH o les Marees? O ens encaminem cap a un tancament identitari i etno-nacionalista?
Data: Dijous 2 de febrer (19h-21h)
Lloc: Ateneu La Púa
Condueixen:
Presentació: En les societats modernes, l’escola és el lloc per excel·lència en què es reprodueixen les estructures socials. Com han demostrat un sens fi d’estudis, hi ha una relació estreta entre l’origen social dels alumnes i els seus resultats acadèmics: les possibilitats d’èxit escolar d’un noi de barri són infinitament menors que les dels fills de les elits. Encara que el sistema escolar va arribar a gaudir de cert prestigi en dècades recents, la veritat és que el nombre de persones procedents de barris perifèrics que accedeixen a l’educació superior va en retrocés. I els que passen per la universitat, no accedeixen a llocs de treball d’acord amb la seva formació. La pregunta és improrrogable: quin paper juga avui l’escola per als habitants dels barris? creuen en ella com a via de millora social? És cert, com tot sembla indicar, que la institució educativa pateix una forta crisi de legitimitat? En aquesta sessió ens endinsarem en la xarxa educativa per abordar dos dels seus problemes més greus. D’una banda, una onada de retallades pressupostàries que han debilitat la pública. D’altra banda, l’avanç i naturalització d’un sistema dual: un que concentra les desigualtats a l’escola pública (particularment a les noves minories), i que fa aparèixer l’escola concertada o privada com una taula de salvació per a aquells que creuen que els seus fills (majoritàriament blancs) podran així tenir més oportunitats a la vida. Davant l’avanç de la desigualtat i la segregació, sembla que una de les lluites per la justícia social passa per l’escola.
Data: Dijous 9 de febrer (19h-21h)
Lloc: Ateneu La Púa
Condueixen:
Presentació: En els últims anys assistim a constants esforços de les administracions locals per construir una marca de ciutat, des de “L’H” fins als projectes de “Smart city” i de “Districte Cultural”. Com ve succeint en altres llocs, aquest tipus de campanyes està molt vinculat a l’atracció d’inversions immobiliàries: es tracta de convertir la ciutat en un espai atractiu per a empreses diverses, des d’hotels fins a recintes firals, en un procés molt ancorat a les rendes urbanístiques que genera la ciutat de Barcelona. L’objectiu, al cap i a la fi, és mercantilitzar els espais de vida i veïnals per potenciar la circulació de capital.
Però quin grau d’èxit tenen aquests programes de branding de la ciutat? Reverteix positivament en els veïns? I anant una mica més enllà, les opcions d’una ciutat perifèrica passen només per ser hub immobiliari o pati del darrere de la capital? En aquesta sessió abordarem quin tipus d’economies locals s’estan generant i les lluites simbòliques que hi ha de fons, que tenen a veure amb construir el relat sobre L’Hospitalet pretèrit i del futur. Davant la invisibilització del passat, posarem en valor tradicions culturals diverses, com el patrimoni agrícola i l’anarquisme. Davant la ciutat marca que certs agents tracten de promoure, posarem en valor pràctiques que proposen un altre tipus d’innovació cultural. Iniciatives populars que tracten de fer efectiu el dret a la ciutat.
Data: Divendres 17 de febrer (19h-21h)
Lloc: Centre Municipal Ana Díaz Rico
Taula Rodona conduïda per: Montse Santolino
Presentació: Els barris del Baix Llobregat i de l’Àrea Metropolitana van ser, en el seu dia, el bressol d’un dels moviments populars més exitosos que es recorden. Una xarxa d’associacions, sindicats i entitats capaç de posar en escac a moltes administracions i de conquerir un sens fi de drets socials. Però fa ja molt de temps que tots aquests ressorts de solidaritat col·lectiva estan a la unitat de cures intensives. Encara que en moltes barriades encara perviuen associacions amb molta història, la veritat és que el triomf de la ideologia individualista de “classe mitjana”, entre altres factors, ha aguditzat la seva crisi.
No obstant això, els barris són encara avui un espai de sociabilitat i d’articulació política estretament vinculada a la seva realitat particular. Quins tipus d’expressió cultural estan emergint i quina relació tenen amb el propi territori? D’una banda, parlarem de la “cultura de barri” o el “sentit de pertinença”, que encara avui segueix operant en les barriades amb més força de la que ho fa en un centre urbà com el barceloní. D’altra banda, prestarem atenció a les formes incipients d’organització veïnal, que no passen necessàriament per “produir barri” i que tenen altres referents, des del dret a l’habitatge (la PAH i altres moviments) al de la fe religiosa (des de les comunitats evangelistes fins a les catòliques) passant per la música i determinats estils de vida (com les cultures juvenils al voltant del reggaeton, el hip hop o el trap). Es tractarà no tant de fer un inventari com de pensar quins tipus d’associacionisme promouen els diversos grups i què podem fer per sumar esforços i organitzar-nos col·lectivament, més enllà de les diferències.