El passat 8 de juliol vam tenir la nostra primera trobada amb una de les comunitats amb les quals col·labora el departament de mediació comunitària de la
Fundació Museus de la Ciutat
de Quito (FMC). Ens va acompanyar
«Qui explica la història?» ens pregunta Sandra López, membre de la cooperativa d’habitatge Alianza Solidaridad mentre visitem la Quebrada Ortega. Un projecte cooperatiu d’hàbitat, comunitat i habitatge impulsat per veïns i veïnes davant del pla urbanístic municipal Quitumbe al sud de la ciutat de Quito.
En estar situada als contraforts de la serralada dels Andes, Quito està travessada per les quebradas que condueixen les aigües des del massís nevat del Pichincha fins a la vall. Fabián Melo ens comenta l’estigma que pesa sobre l’espai de les quebradas, llocs que des de la colonització dels espanyols han estat relegats a aquells exclosos de la centralitat —política, social, cultural, econòmica…— així, mentre a les planícies els espanyols aixecaven els centres administratius de les seves ciutats, l’orografia de les quebradas funcionava com a defensa de la ciutat, dificultant l’accés a possibles atacs, i els indígenes, mestissos, cholos i negres anaven sent desplaçats i relegats a habitar aquests espais que han arrossegat l’estigmatització de la marginalitat fins avui. De les més de 100 quebradas que formen part de la ciutat de Quito moltes han estat cobertes, moltes altres, com va ser la quebrada Ortega, convertides en abocadors de la metròpolis. Fabián ens llança una altra pregunta: «Què seria Venècia sense els seus canals? Llavors… Què seria Quito sense les seves quebradas?».
L’origen de la iniciativa ciutadana per recuperar les quebradas se situa als anys 90 amb la creació de l’Associació de Cooperatives Solidaritat, així es van comprar llavors terrenys al sud de Quito, es van parcel·lar i equipar amb aigua, llum… Es van crear les cooperatives Salvador Allende, Simón Bolívar, Monseñor Óscar Arnulfo Romero, Unión y Fuerza Obrera entre moltes altres —avui encara conserven aquests noms els territoris on més tard es van aixecar altres complexos habitacionals, inscrivint un marc ideològic sobre el territori—; però el pas cap a la fase de construcció de l’habitatge no s’acabava de donar, i els cooperativistes van començar a vendre les seves terres davant d’ofertes avantatjoses que anunciaven la revalorització del sòl. En aquest context la Municipalitat (l’Ajuntament), interessada en el projecte, ofereix 6 hectàrees de sòl entre la Quebrada Ortega i la del Carmen (que juntes podien sumar 12 hectàrees addicionals de terreny), davant d’això la idea inicial empenyia a reproduir el model colonitzador: cobrir la quebrada i guanyar terreny per a la construcció. Però va aparèixer una proposta dissident: «I què tal si recuperem la quebrada?».
Amb el treball de 10 anys de mingas —paraula kichua que designa les jornades de treball col·lectiu fet en favor de la comunitat— es van treure tones de brossa acumulada durant dècades per l’ús de l’espai com a abocador. Fruit de l’autogestió és també el carril bici, un model pioner que ara es replica en molts llocs de l’Equador.
L’empresa constructora Andino & Aso. va iniciar la construcció del primer projecte d’habitatge, com expliquen els veïns: «El primer conjunt habitacional va ser fruit de la imposició i aquest mai l’ensenyem», el segon, tercer i quart ja recullen la veu de les persones que els havien d’habitar; en ells es van modificar els models arquitectònics usuals en resposta a les demandes dels seus habitants: així, per exemple, la cuina va passar de ser un espai residual i amagat a ser part de l’àrea social de la casa; es va modificar la ubicació del safareig, o es va trencar el concepte de conjunt habitacional tancat i aïllat de la ciutat —un model que ha propiciat la construcció d’autèntics búnquers a l’àrea urbana—. Una altra de les peculiaritats del conjunt és que les cases no donen l’esquena a la quebrada sinó tot el contrari, així les seves façanes donen a un espai natural recuperat on es poden trobar més de 130 espècies diferents de plantes, 20 d’elles medicinals. Un petit oasi enmig de l’asfalt.
L’habitatge i l’hàbitat en el qual s’insereix, formen part de les preocupacions d’aquesta comunitat, que s’expressen en la pregunta: «Com volem viure?». Aquesta pregunta obre paral·lelament un camí de capacitació contínua dels veïns per treballar col·lectivament el reglament de convivència de la comunitat o per assumir nous reptes com el debat sobre els espais per al seu desenvolupament cultural o per transferir la seva experiència i coneixements i capacitar noves comunitats dins dels paràmetres d’una economia social i solidària.
Fabián coneix L’Hospitalet, va estar allà per prendre contacte amb el treball i funcionament de la
Fundació Catalana de l’Esplai
. El seu objectiu era poder conèixer experiències que els ajudessin a imaginar un model d’equipament comunitari i cultural per a la zona: un centre de desenvolupament comunitari que es plantegen des de l’autogestió —entre altres raons perquè els horaris d’oci de la comunitat no coincideixen amb els horaris de treball dels funcionaris—. Els veïns van llançar una proposta inicial a la Municipalitat que aquesta, en opinió dels veïns, «va mal utilitzar». La cooperativa Alianza Solidaridad encara treballa per construir els seus espais comuns, equipaments i places, que col·loquen la ciutadania com a sobirana en la construcció de ciutat, una experiència impressionant d’autogestió amb la qual compartirem el proper dissabte 25 de juliol les preguntes que ens han sorgit durant el procés de
Bellvitge rol en viu
i de la qual volem seguir aprenent.
*Fotos: José Manosalvas (departament de mediació comunitària FMC)