Tres moments amb les líders veïnals del Barri de La Floresta: La Universitat, la Parròquia, el Museu.
A la universitat: Assemblea veïnal de La Floresta. Arquitectes i veïns es reuneixen per propiciar el diàleg i l’intercanvi de sabers entre l’acadèmia i la comunitat.
La Floresta és un barri tradicional de la ciutat de Quito, segons narren les seves veïnes; amb un patrimoni arquitectònic peculiar, un caràcter comunitari i una població heterogènia de classe mitjana-alta, mitjana i popular.
A la sala de la Universitat Andina on s’ha convocat l’acte hi ha un cartell on es pot llegir: «De la Floresta només ens quedarà el nom?». La preocupació veïnal per la ràpida transformació de la fesomia i la idiosincràsia del barri, fruit d’una intervenció urbanística indiscriminada, ens remet a molts processos similars que s’han donat en diferents ciutats de la península. A Barcelona, sense anar més lluny, hi ha barris experimentats en l’esdevenir i les conseqüències d’aquests processos de gentrificació.
Les veïnes expliquen que no tenen una postura reaccionària de rebuig a tot allò nou, que estan disposades a resignificar el patrimonial, a acollir els nous habitants, però no saben com respondre a les amenaces i assetjaments que estan patint.
Aquesta trobada en la qual estem com a oients juntament amb Carlos Hidalgo i Valeria Galarza, membres del Departament de Mediació Comunitària de la
Fundació Museus de la Ciutat
, és una primera acció de la comunitat per organitzar-se juntament amb arquitectes, urbanistes, sociòlegs, geògrafs… que han pensat la ciutat des d’una perspectiva àmplia i poder construir un marc d’acció davant de certes transformacions que s’estan desenvolupant a Quito. Una de les veïnes afirma: «La nostra gestió veïnal és estreta, podem denunciar, fer seguiment, però no ens permet interrogar la ciutat, necessitem del saber dels experts.”
El 27 d’octubre del 2011 es va aprovar l’Ordenança 135 del Pla Especial de Sector La Floresta amb una vigència de 10 anys i amb el compromís d’una revisió al cinquè any, el 2016. Per a l’elaboració d’aquesta ordenança el barri de La Floresta es va organitzar, es va llançar llavors un concurs d’idees per a la seva rehabilitació integral al qual es van presentar 17 propostes. Hi va haver més de 120 reunions per a l’elaboració del Pla Especial i es va debatre en assemblea general la demora en l’aplicació de l’ordenança pressionant per a la seva aprovació el 2011. Avui, en vista de la manca d’aplicació i compliment de l’ordenança —per exemple, amb la construcció d’edificis de 6 plantes, per sobre de les 4 estipulades— i propers a la seva primera fase de revisió, el barri planteja la creació d’un Comitè de seguiment i avaluació del pla.
Com en molts d’aquests processos, les mirades sobre el territori difícilment són clares i s’enterboleixen enmig de la voràgine de la transformació; es reprodueixen llocs apresos, concepcions hegemòniques de l’urbà que precisament beneficien aquells grups dominants que decideixen com han de ser les ciutats: la seguretat o la venda ambulant són dues de les preocupacions que se sumen sense distinció a l’enderrocament d’edificis patrimonials, a la instal·lació indiscriminada d’antenes de telefonia mòbil o a la nova arquitectura que viola l’ordenança en relació amb l’alçada de l’edificació.
A la Parròquia: preguntes i respostes
A la Parròquia ens esperen tres veïnes de La Floresta, arribem juntament amb Carlos i Valeria, i sense adonar-nos-en configurem l’escenografia com si es tractés d’un examen: a un costat de la sala les veïnes, a l’altre nosaltres.
Valeria explica el paper que ocupa a la institució dins del Departament de Mediació Comunitària de la Fundació Museus de la Ciutat.
Rocío: —Però què és? Un programa? —la pregunta és directa i dona la impressió de traslluir certa desconfiança.
Carlos: —És un pla transversal als cinc museus de la ciutat…
Valeria continua explicant: —Som un equip multidisciplinari de 14 persones… i el funcionament de mediació comunitària. —Rocío la interromp—. Què entenen allà com a mediació comunitària? Valeria intenta de nou respondre a la inquietud, compartint l’origen del projecte: —Sorgeix al
Centre d’Art Contemporani de Quito
, partint d’un deute amb les comunitats que habitaven l’espai i les pistes prèvies a la instal·lació del Centre d’Art. El treball comença allà amb una persona, Alejo [Alejandro Cevallos]; el que es buscava era obrir un espai de diàleg amb la comunitat. D’allà es torna un projecte de la Fundació i es busquen noves línies de preguntes. L’oficina funciona a partir de tres programes, el d’agricultura urbana, el d’arquitectura i disseny participatiu i el d’educació. —Rocío gairebé no deixa que Valeria acabi la seva explicació i ja té preparada una nova pregunta— Com s’articulen amb la Secretaria [Regidoria] d’Empreses i tot el caos del municipi?
Valeria: —És complex, però no som conciliadors.
Rocío: —Llavors és una organització pedagògica.
Valeria: —Més de preguntes.
Rocío: —Entre qui es pregunten?
Valeria explica el procés al voltant del mercat de San Roque per intentar il·lustrar unes formes de fer fonamentades en la idea del dret a la ciutat i les línies que comparteixen.
—Rocío: Comparteix amb els seus iguals, no comparteix amb l’autoritat.
Valeria intenta aclarir els límits amb els quals es troba l’equip en el seu treball, i què poden aportar als processos, facilitant estratègies d’articulació de la comunitat o eines de visibilitat de les problemàtiques des de la lògica col·lectiva.
Rocío: —Però el límit amb quina autoritat? El Municipi [Ajuntament] vol treure el mercat com sigui d’allà.
Carlos intenta respondre amb alguns exemples de les eines pedagògiques amb les quals treballen per construir processos col·lectius d’anàlisi i comprensió de les situacions que travessen diferents contextos i territoris.
Sembla que l’ambient es va distendint i un espai de possibilitat apareix amb la pregunta d’una altra de les veïnes, María de los Ángeles: —I què han pensat per a la Floresta. —Valeria insisteix que el punt de partida és compartir experiències i aprofitar la nostra visita perquè puguem fer una transferència de les eines que s’han utilitzat en el procés de construcció de la memòria històrica del barri de Bellvitge a través del projecte
Bellvitge rol en viu
.
La conversa deriva cap a la realitat de Barcelona, com s’han donat aquests processos vinculats al turisme i la venda de la ciutat per interessos econòmics extractivistes i com entenem el moment actual, a més de la repercussió d’aquestes dinàmiques sobre les perifèries.
Rocío intenta tancar la reunió amb el compromís de l’equip de mediació d’organitzar una sèrie de tallers de capacitació per als veïns de la Floresta. Acordem una data per a la visita al museu, han tancat l’església i cal esperar que el capellà ens obri la porta.
Al museu: espai de diàleg entre LaFundició, veïns de la Floresta, veïns de la Mariscal i l’equip de mediació de la Fundació Museus de la Ciutat.
Dies més tard ens retrobem al Centre d’Art Contemporani. La reunió té lloc a la mateixa sala on s’exposa Bellvitge rol en viu. Després d’una breu visita a l’exposició ens asseiem al voltant d’una taula sobre la qual estenem un paper on anirem prenent notes. Assisteixen a la trobada Rocío, María de los Ángeles i María Eugenia en representació de l’associació de veïns de La Floresta; i ens acompanyen dos veïns de La Mariscal, un barri adjacent a la Floresta que en els últims anys s’ha transformat en un gegantí centre d’oci nocturn i atracció turística. Per fer-vos una idea podeu consultar l’apartat dedicat a aquest barri a la pàgina web de promoció turística de la Municipalitat de Quito: http://www.quito.com.ec/que-visitar/la-mariscal
Una de les principals pors del grup de veïns era, precisament, la creixent mariscalització de La Floresta. Una por que no és ni de bon tros infundada quan veiem que a la mateixa pàgina web de promoció turística de Quito, La Floresta apareix ja com un dels atractius de la pròpia Mariscal, descrit com «la zona bohèmia contemporània de Quito», un «barri de cases antigues» on habiten «cineastes, pintors, actors i músics» (sic) (http://www.quito.com.ec/que-visitar/la-mariscal/la-floresta).
Encara amb les seves particularitats, la transformació de La Floresta (i abans la de La Mariscal) es pot veure com un procés de gentrificació bastant comú. A mesura que el grup relata les seves experiències, anem ajuntant les peces d’un puzle el dibuix del qual apareix cada vegada més clar: Part de l’encant de La Floresta resideix en les seves mansions, grans cases construïdes per famílies benestants als anys 40 que en algun moment van deixar de poder mantenir. Abandonades les cases, el sòl es devalua i comencen a arribar nous pobladors (entre ells joves amb professions liberals o creatives com els esmentats «cineastes, pintors, actors i músics»). D’altra banda, davant l’arribada d’aquests nous habitants, els inversors comencen a interessar-se pels immobles per tal d’obrir establiments comercials, d’oci o hotels. Simultàniament es produeix el que les veïnes denominen la tugurització de determinades zones del barri, encara habitades per població “autòctona”, l’abandonament de la qual denuncien: l’augment de la delinqüència, la presència de prostíbuls, la venda ambulant, la insalubritat… L’ordenança 135 es crea, precisament, per regular alguns d’aquests fenòmens, així com les qüestions relatives a l’edificació i usos.
Les denúncies dels veïns no poden ser en absolut menyspreades, però cal analitzar aquests fenòmens des d’un marc ampli que ens permeti entendre el seu funcionament en l’entramat social, cultural i econòmic de la ciutat: d’una banda cal preguntar-se en quina mesura la tugurització funciona com a palanca per al desplaçament de poblacions i resulta convenient als interessos de grups inversors i immobiliàries en moments determinats; de l’altra, podem preguntar-nos en quina mesura l’higienisme esdevé en alguns casos una eina de control social: Carlos Hidalgo argumenta que la venda ambulant de menjar constitueix un tret idiosincràtic del barri, però no només això: la venda ambulant fomenta l’ús dels espais públics i és precisament l’ús ciutadà de l’espai públic el que redueix el grau d’inseguretat i no l’augment de la presència policial. Certament existeix un greu problema de salut pública pels residus que generen els llocs de menjar ambulant, però en aquest cas, afirma Carlos, vegem de quina manera podem solucionar-ho gestionant de forma adequada els residus en lloc de criminalitzar la pròpia venda ambulant.
La conversa deriva per camins una mica caòtics, resulta difícil focalitzar-la i es reiteren algunes percepcions. Una d’aquestes és el caràcter combatiu del barri, del qual les seves líders veïnals es mostren totalment convençudes. Intentem assenyalar alguns dels grups, organitzacions i agents que podrien sumar-se a un procés d’organització per abordar la situació del barri. Davant la dificultat per assolir un dibuix clar de la situació del barri, des del Departament de Mediació Comunitària es proposa organitzar un taller de mapeig col·lectiu a l’espai públic, que alhora serveixi com a fòrum per al debat. Es proposa fer-ho en un lloc fronterer del barri: el Mirador de Guápulo, del qual arrenca una mena de passeig escènic que enllaça La Floresta amb el barri de Guápulo travessant la quebrada. El mirador és un dels punts del barri considerats insegurs per les veïnes, de manera que el taller es planteja com un acte lúdic que pugui ocupar-lo durant unes hores i servir alhora com a crida a recuperar, mitjançant el seu ús, aquest tipus d’espais.
Així quedem. Però nosaltres ja no ho veurem. En qualsevol cas ens sembla interessant assenyalar que la participació del Departament de Mediació Comunitària en el context de La Floresta posa de relleu algunes controvèrsies i límits entorn de la pròpia idea de mediació des de les institucions culturals: Implicar-se en qualsevol procés dins d’un context social comporta inevitablement prendre una posició en un camp tensat pels interessos divergents de diferents grups d’acció i institucions. Aquest acte de prendre posició, ja sigui de forma conscient i voluntària o no, és sempre profundament polític en tant que redefineix la correlació de forces entre els diferents actors. Això pot semblar obvi, però ens sembla que xoca de front amb la il·lusió, alimentada de vegades de forma interessada per les pròpies institucions, que la cultura i els seus agents poden i han d’actuar sota paràmetres estrictament