Jovan Ćirilov
, director artístic de la 41a edició del festival Bitef, juntament amb Francisco, mostrant el catàleg de la 40a edició (no el de la 41a edició)
Potser el títol d’aquesta entrada escandalitzarà algú, tot i que no sigui aquesta la nostra intenció; pot ser que algú exclami: com es pot frivolitzar sobre una qüestió ‘tan seriosa’ com l’educació! Crec que és ben sabuda la capacitat de l’art per fagocitar successivament altres àrees de l’activitat humana, assimilant les seves metodologies i objectes d’estudi com un vampir epistemològic. Una de les conseqüències negatives més greus que sol derivar-se d’aquest hàbit alimentari és l’estetització i desactivació del potencial crític, resistent o transformador de qualsevol que sigui el camp sobre el qual estén les seves xarxes l’art. El cas és que semblaria haver-li arribat el torn a l’educació. Podríem assenyalar dos esdeveniments clau en aquest auge de l’educació en el camp artístic -de forma bastant aleatòria, com gairebé sempre que es fa aquest tipus d”historització’-: un seria la ‘
Cimera d’iniciatives educatives no-alineades
‘ celebrada a finals de maig passat a Berlín, i l’altre l’atenció prestada per
Documenta 12
a l’educació a través del seu projecte editorial
Documenta 12 Magazines
del qual ja hem parlat bastant extensament. El simposi
Goat Tracks of Self-education
, organitzat en el marc del festival teatral
Bitef 07
pel col·lectiu
TkH
els passats 21 i 22 de setembre a Belgrad, es pot entendre com una continuació d’aquest treball de visibilització i reconeixement de l’educació que s’està produint en ‘el món de l’art’; aquest treball polític en essència, té altres capes, potser més útils, en les quals es problematitza i es proposen nous rols per a l’educació en les societats contemporànies.
Fa uns mesos treballava jo en un text que hauria volgut titular ‘
Per què l’educació no és
cool
?
‘ en el qual reflexionava sobre la total absència d’educadors a la llista de personatges que ocupen les pàgines de les revistes de tendències, en les quals abunden artistes (pop o no), comissàries, dissenyadores, dj’s… A tot això, si algú dubta que l’educació no sigui
cool
proposo, a manera d’exercici, que compari els avatars dels membres de
myspace
i
eduspaces
… La pregunta entronca directament amb la que dona títol a aquesta entrada, i en ambdós casos qui interroga ho fa sense un prejudici moral sobre quina hauria de ser la resposta. El que resulta interessant és veure com algunes pràctiques i discursos s’integren en determinades esferes de valoració i reconeixement social, econòmic i/o cultural i altres no, pensar sobre quines conseqüències té la seva inclusió o exclusió i traçar línies d’actuació davant d’aquests processos. I aquest era un dels objectius explícits del simposi en el qual, com anunciàvem uns dies enrere, vam participar presentant projecte3*.
En veritat, des de l’organització del simposi es llançava una hipòtesi: donada la preeminència del coneixement en l’actual model de producció postfordista no és d’estranyar que les mirades es tornin cap a l’educació; d’una banda els artistes, com a productors de coneixement, buscarien noves formes de legitimació dins de la lògica mercantil, els mass media i internet, però d’altra banda disposarien, des de les avantguardes, d’una llarga experiència en la gestió de la pròpia formació al marge de les institucions educatives. No obstant això, si entenem, seguint les idees de Paolo Virno -un autor que va ser bastant citat, no sempre de forma ‘encertada’- que les indústries culturals constitueixen per al capitalisme cognitiu un camp de proves en el qual assajar noves formes d’organitzar la producció, el treball, el desig i, en general, la vida, no sembla descabellat pensar que ja des d’ara els artistes siguin els més adequats per oferir al capital nous models educatius que substitueixin el d’unes institucions (escola, acadèmia…) desfasades i pràcticament inservibles als seus interessos. En aquest sentit va ser interessant la presentació de
Milena Dragićević-Šešić
, responsable de polítiques de cooperació cultural europea del govern serbi, qui en un detalladíssim estudi estadístic va desglossar les maneres d’aprenentatge no convencional utilitzades pels estudiants universitaris que transiten l”espai educatiu europeu’, és a dir, que el poder està sobre la nostra pista… més o menys.
Vladimir Jerić Vlidi
de
slobodnakultura.org
-que venia a parlar del projecte
One Laptop Per Child
(OLPC), del qual només va dir que li semblava “molt bé” (!?)- va dibuixar d’una forma bastant dramàtica alhora que ajustada a la realitat, la manera en què, en diluir-se els límits entre el temps de treball i el d’oci, el sistema capitalista havia posat a produir a temps complet fins a l’última capacitat humana. Davant d’aquesta situació Vladimir Jerić Vlidi advocava per la ‘contemplació’ com a possible solució, una sortida que se’ns antulla massa… aristocràtica.
Bojana Cvejić
, membre també, entre altres, del col·lectiu TkH, juntament amb
Ana Vujanović
i
Mišco Šuvaković
(editors aquests dos últims del simposi) tampoc va veure molt clara l’alternativa contemplativa i va apostar per l’exercici d’algun tipus de ‘pragmatisme especulatiu’. Sens dubte, la relació dels diferents projectes i concepcions teòriques amb ‘les institucions’ va ser un dels temes que va aparèixer repetidament durant el simposi i sembla haver-hi una opinió generalitzada en certs sectors al respecte: no podem abandonar la institució perquè, dit en termes foucaultians, estem travessats per la institució que, al seu torn ens constitueix. Ara, com negocia cadascú això és un tema que dona molt de si… En aquest sentit, Mišco Šuvaković, professor d’estètica i teoria de l’art a la Facultat de Música de Belgrad, proposava establir vies i mecanismes de col·laboració entre col·lectius i entitats ‘independents’, i la pròpia Universitat, com una possible estratègia per superar els ‘models imitatius’ i les relacions jeràrquiques que encara imperen en aquesta institució, almenys a la facultat d’Arts Visuals (que aquí s’anomena encara de les Belles Arts).
Des de l’organització del simposi s’apel·lava a la capacitat crítica de l’art per subvertir els processos de cooptació relacionats amb l’educació. En aquest sentit, a excepció de la nostra pròpia presentació, tots els projectes pràctics presentats -les sessions es van dividir en exposicions teòriques al matí i presentacions d’experiències pràctiques a la tarda (!)- partien de la voluntat expressa dels participants en els respectius projectes d’aprendre, creant per a això estructures horitzontals que els permetin produir coneixement i fer-lo circular sense les restriccions i duanes que imposa la burocràcia acadèmica: PAF (PerformingArtsForum), Nomad Dance Academy (programa educatiu encara en ciernes de la Balkan Dance Network, -l’adjectiu ‘Balkan’ va aixecar butllofes entre els locals a propòsit de les identitats nacionals-) <illegal_cinema> o el s-o-s project del qual ja hem parlat amb una mica de detall en aquesta entrada anterior.
Però, com deia, si alguna cosa diferenciava a
projecte3*
de la resta de propostes és que parteix d’un col·lectiu (concretament
La
Fundició
, una Societat Cooperativa) que proposa a una institució pública (l’institut
Joanot Martorell
) emprendre un procés de treball que, d’alguna manera, en major o menor mesura, modificarà les maneres de producció d’aquesta institució, en aquest cas les maneres en què ‘es produeix’ educació. Aquesta transformació de la institució passa, en línia amb el que s’ha dit més amunt, per habilitar espais per a l’emancipació dels individus que ‘encarnen’ la pròpia institució (i això en el cas de projecte3* es dona de forma potser massa literal…). Existeix, per descomptat, un problema amb el terme ‘emancipació’ perquè sustenta la il·lusió d’un ‘afora’, d’un espai autònom; a més, aquesta voluntat ‘emancipadora’ ens situaria a nosaltres com a “educadors” en una posició insostenible, massa propera al mestre il·lustrat, l’educador de veritat, qui sostreu l’alumne de la seva ignorància per apropar-lo als dominis de la saviesa. No obstant això pensem que és necessari resignificar la paraula o trobar-ne una que la substitueixi satisfactòriament, per designar aquelles iniciatives que intenten canviar determinades relacions de poder que es tradueixen en infinitat de fenòmens socials, culturals i econòmics.
El simposi va tenir lloc a Magazine MKM, un nou centre dedicat a la producció i investigació cultural a Belgrad, habilitat per l’ajuntament de la ciutat, en el qual s’ubicaran diversos col·lectius independents. El públic assistent va ser més aviat escàs, tot i que això no semblava importar a l’organització del simposi. Podeu veure algunes fotos a
la nostra pàgina del flickr
.
