Tornem de les vacances (encara que n’hi ha que mai se n’han anat) recuperant la lectura d’un breu article publicat per l’artista
Kristina Lee Podesva
a la revista online
Fillip Review
l’estiu passat. A l’article, titulat “
A pedagogical turn: brief notes on education as art
“, Lee Podesva ressenyava un conjunt d’experiències i projectes que, en les seves paraules, “s’apropien de l’educació com un mode de pràctica artística, ja sigui en la forma d’una escola, d’intercanvis de coneixement, grups de lectura, laboratoris, etcètera, que podrien ser compreses en el conjunt més ampli de les pràctiques ‘site specific'”. Lee Podesva traça una genealogia que va des de la tasca docent de Joseph Beuys a l’Acadèmia de les Arts de Düsseldorf, passa per la crítica institucional d’artistes com Andrea Fraser o Fred Wilson i l’estètica relacional, fins arribar a projectes o treballs desenvolupats durant aquesta primera dècada del segle XXI com la
Copenhagen Free University
(2001-2007),
Playshop
(2004), la
Momentary Academy
(2005) o la
School of Panamerican Unrest
(2006–2007).
Lee Podesva assenyala, seguint el que Miwon Kwon apuntava en un article de 1997 publicat a la revista October i titulat “One Place After Another: Notes on Site Specificity” (pdf) que un dels punts que distingeixen de forma més clara aquestes pràctiques de les esmentades anteriorment és una relació diferent amb el context en què es produeixen: “[…] distinguishing characteristic of today’s site-oriented art is the way in which the artwork’s relationship to the actuality of a location (as site) and the social conditions of the institutional frame (as site) are both subordinate to a discursively determined site that is delineated as a field of knowledge, intellectual exchange, or cultural debate,” que no existeix a priori, sinó que és generat a través del treball mateix (afegeix l’autora). Podríem dir que, a diferència de les seves suposades “predecessores”, aquestes pràctiques proposen una redistribució efectiva del poder en tant que, en menor o major mesura, generen espais discursius autònoms i defineixen marcs d’acció instituents.
Per contra, les pràctiques de l’estètica relacional, en la seva fixació per les relacions socials, quedarien enredades en les estructures polítiques i econòmiques que passen per alt; mentre que per a Lee Podesva, la càrrega política de la crítica institucional de Fraser o Wilson, queda desactivada per la seva espectacularització dins del propi marc institucional cap al qual dirigeix les seves punyalades. Per la seva banda, malgrat els esforços per convidar el públic a participar col·laborativament en la construcció de significat (amb o sense l’autorització de la institució acadèmica) Beuys no abandona en cap moment la moderna creença en la sensibilitat i sofisticació del professor o l’artista: Beuys es presenta a si mateix com algú amb una visió especial d’aquells assumptes que haurien de merèixer la nostra atenció (ja sigui la democràcia directa o l’educació lliure).
Les diferències que Lee Podesva estableix entre aquests artistes i les actuals pràctiques que aborden l’educació com una forma artística, li serveixen per acotar el context històric en el (o del) qual aquestes pràctiques emergeixen, referint-se al galopant procés de subordinació de les institucions educatives a l’agenda política neoliberal.
Però com que resulta més entretingut i esclaridor explicat per la pròpia autora, us remetem al text original, no sense abans deixar caure una pregunta que ens ve ara al cap: com funciona l’enquadrament d’aquests projectes i iniciatives en el camp de les formes artístiques? quines conseqüències se’n deriven? quin és l’ús que uns i altres actors socials fan o poden fer d’ell? dit d’una altra manera més inexacta encara que potser més intel·ligible: quina necessitat estratègica, des d’una perspectiva política, o quina utilitat té ‘marcar’ la Copenhagen Free University o Playshop com a obres d’art?