Fent el pi a La Invisible
El passat mes d’abril va tenir lloc la segona trobada internacional de creativitat urbana davant la transformació de la ciutat durant les
Jornades Krax 2.0
, organitzades pel col·lectiu
City Mined(d)
, que es van centrar en els espais culturals autònoms. Mesos després, i a través de la llista de correu del col·lectiu, ens arriba el primer lliurament d’una sèrie d’entrevistes fetes als diversos espais que van presentar les seves activitats i el seu mode de funcionament durant les jornades.
Els primers a explicar-nos la seva moguda han estat la gent de
La Casa Invisible
a Màlaga de la mà del sense par Jorge Dragón. La Casa Invisible és, probablement, un dels projectes de gestió ciutadana autònoma més interessants de l’Estat espanyol, i un projecte al qual ens uneix, a més, un petit llaç afectiu, ja que vam tenir el plaer de col·laborar-hi en l’organització de
Durant les Jornades, ja fa 3 mesos, vam treure temps extra per entrevistar els convidats.
La idea era fer algunes preguntes bàsiques per veure com ens responien, a les mateixes preguntes, persones que venien de contextos culturals/polítics/socials tan diferents. I això va en sintonia amb els objectius de les Jornades.
Les entrevistes giren sobre els conceptes/mecanismes d’organització interna, comunicació, finançament i el sempre espinós tema de la clonació del discurs d’aquests espais autònoms per part de les institucions culturals/polítiques formals.
Hem començat a transcriure aquestes entrevistes i les anirem publicant aquí.
Comencem per jd, membre de La Casa Invisible, de Màlaga. Comencem per jd bàsicament perquè va ser el primer fitxer que vaig seleccionar…, però La Invisible també va ser la primera presentació de les Jornades. I, d’altra banda, la Casa Invisible és una de les (grans) raons per les quals el tema d’aquest any de les Jornades van ser els espais culturals autònoms… olé!
——————————-
LA CASA INVISIBLE (MÀLAGA) [jd]
La Casa és un espai, un organisme viu alimentat per l’energia de centenars de persones que, al seu torn, formen part de diferents col·lectius; en el meu cas, per exemple, tinc un background com a artista visual i la feina desenvolupada a Rizoma, un projecte de recerca sobre cultura i territori. La Casa està formada per gent així, cadascú ve dels seus camps específics.
Treballem en xarxa i estem connectats amb gent d’Andalusia i de la resta de l’Estat; és una dinàmica pròpia en què, si bé tenim una mena d’apèndix electrònic —que ens permet estar connectats per mails, comunicant-nos en línia, per telèfon, etc.—, treballem en col·laboració directa amb la resta de companys. La gent proposa i col·labora: organitzant una activitat o com a participants. No veig cap altra possibilitat de fer la feina sense aquesta xarxa de suports, relacions i col·laboracions: la clau és en la seva estructura, les seves diferents intensitats, les relacions que es mantenen dins i entre elles, i aquestes ressonàncies, la vibració comuna que es pot donar entre diferents cossos. Sense aquesta connexió entre persones, entre organitzacions, entre llocs, entre ciutats, entre formes de pensar…, no hi hauria manera de treballar. Només som alguna cosa, per dir-ho així, un cos, perquè estem treballant connectats d’aquesta manera.
Abans que existís la Casa Invisible ens coneixíem, col·laboràvem en diferents projectes, però La Casa ens ha donat una mena de presència… una mena de cos. La Casa ens ha donat la relació física, més enllà de la relació de connexió a distància. Cal estar connectats, estar en contacte amb gent de tot arreu, però també cal veure’ns, fer coses plegats… CSO és Centre Social Ocupat, però en el nostre cas és alhora CsO: Cos sense Òrgans. La Casa funciona com una mena de node, que posa en connexió certes relacions, internes i amb altres nodes: aquestes relacions són l’important, no pas el node en si; si fos al contrari, La Casa hauria esdevingut institució, en el sentit habitual del terme.
-Però aquest node està organitzat d’alguna manera, oi?
L’organització és mínima, difusa i completament horitzontal. Com saps, La Casa va ser ocupada per un col·lectiu de persones i veïns que van actuar sota el nom de Creadors Invisibles; aquesta estratègia defineix molt bé l’esperit de La Casa: no hi ha cap visible en ella; els que en un moment determinat ens pot tocar ser visibles (avui em toca a mi ser aquí, però demà vindrà una altra persona…), actuem de manera vicària, substituint qui parla per si mateixa, La Casa; entenc que només podem parlar de debò d’algunes de les coses que la multiplicitat de La Casa genera i sempre sense pretendre representar-la com un tot. Només La Casa parla per si mateixa; els que parlem per ella, oferim acostaments, perspectives, intentem ser fidels… en realitat només parlem de l’agenciament particular de la Casa amb cadascun de nosaltres.
Hi ha desenes de persones involucrades en la gestió, en la creació d’espais, d’activitats; tot funciona per suport mutu i col·laboració. Si es proposa un projecte, cadascú col·labora en la mesura de les seves possibilitats. Hi ha també gent que prefereix complir el paper de simple usuari; i hi ha qui alterna tots dos rols.
Cada dilluns hi ha una assemblea general on es debaten els temes però no es vota, no té capacitat decisòria immediata, les decisions neixen a partir de consensos… A l’assemblea es planteja una discussió, i després, a l’espai entre assemblees, van sorgint aquests consensos, i la gent va transformant els seus plantejaments. La Casa ens conforma: hi som per obeir La Casa. Un lloc meravellós per ser-hi, però sobretot, un lloc per treballar.
Hi ha un sistema d’organització mínim: uns torns de porta, uns torns de manteniment de la Casa; també una teteria, una cooperativa de restaurant amb menjar a bon preu. Aquests diners es reverteixen a la Casa, per al manteniment…
-I el finançament per a les activitats, d’on ve?
De aportacions personals, la feina és voluntària. I d’activitats específiques, concerts, etc. La paraula subvenció no entra ara mateix en el plantejament. Plantegem una estratègia de manteniment de La Casa, que es quedi a Màlaga, i hem presentat un projecte a l’Ajuntament: que l’Ajuntament mantingui la propietat de la Casa i nosaltres proposem els usos.
Es fan projectes de caràcter cultural, social, etc., que duen aparellat un pressupost determinat, i es busca finançament per a aquests costos que pot ser privat i pot venir també del camp del públic. Però és diferent plantejar-se les coses en termes de finançament que en termes de subvenció. Portem un any d’activitats continuades sense demanar ni necessitar subvencions.
La subvenció neix perquè hi ha uns pressupostos públics als quals s’accedeix per un sistema de concurs. Nosaltres ens posicionem de manera més activa. Plantegem un pressupost, veiem els costos, i a partir d’aquí es busca un finançament, i aquí hi poden entrar tot tipus de mecanismes. Entenc que tota producció cultural ha de ser finançada, i tota feina que es faci en cultura i en treball social ha de ser finançada. De quina manera? Això és el que estem discutint. Tothom té dret… cal aspirar que tothom cobri per la seva feina. [a les reunions de maig, un mes després d’aquesta entrevista, es va acceptar la possibilitat d’aquesta fórmula, tot i que fins ara no s’ha sol·licitat cap subvenció].
-I per què la cultura com a canal per arribar a la societat, com a imant, com a vehicle?
Bé, el conjunt d’expressions de la societat és el que forma la cultura; els seus costums i pràctiques, la creació de llenguatge, de maneres de dir, la creació de representacions. No parlem mai de cultura com d’alguna cosa aïllada del seu context, reduïda a una qüestió merament estètica. Atendrem de manera natural el context social on neix; no és una decisió estratègica: cultura i societat són paraules lligades, no tenen sentit l’una sense l’altra.
-A quines escales geogràfiques treballeu a La Casa Invisible?
Treballem a totes les escales. Aquestes Jornades Krax són un exemple de connexió internacional, on la feina de Màlaga s’està posant en connexió amb la feina de Ciutat de Mèxic o de Mumbai o de Barcelona. No entenem allò internacional com una cosa separada. Hi ha gent que té les mateixes perspectives sobre la feina en societat i cultura, i en aquest sentit formem part d’aquest gran riu. El nostre plural són molts plurals. Compartim experiències perquè aprenem els uns dels altres.
Ahir em deia una de les companyes del Patio Maravillas que La Casa Invisible els ha servit a elles per al seu desenvolupament estratègic; però La Casa Invisible no hauria estat possible sense l’experiència de la Casa d’Iniciatives, una experiència d’okupació pionera a Màlaga. En el salt de la Casa d’Iniciatives a La Casa Invisible hi ha hagut una extensió del rol que es juga a la societat malaguenya. S’ha ampliat el nombre de grups i de persones involucrades, i per tant les perspectives. Tot el que anem fent forma part d’un procés d’aprenentatge d’especial importància: entenem que La Casa Invisible és un espai d’aprenentatge, i aquest aprenentatge es transmet també a altres experiències que van naixent.
Abans parlàvem de la feina en xarxa i de com estem connectats, fins al punt que allò internacional actua també a escala local. Per exemple, demà, el debat sobre els barris: evidentment un barri de Mèxic amb dos milions d’habitants té característiques diferenciades d’un barri de Mumbai, de Barcelona o del nostre barri de Màlaga que gairebé no té població, que va deixar de ser barri i que reneix com a tal gràcies a La Casa. Però ens és de molta utilitat comparar experiències i modes de fer, situar en el mateix pla realitats diferents i comparar com s’actua en cada cas.
-Us ha passat que el discurs polític/institucional hagi clonat el vostre discurs?
Encara no ens ha passat, però aquest perill sempre hi serà. És una cosa que pot passar, i que hem de saber valorar. Cal estar vigilants en aquestes coses. La creativitat, la creació, la cultura és, abans que res, creació de llenguatge. Nosaltres estem creant llenguatge mitjançant signes visuals, mitjançant paraules, mitjançant maneres de fer les coses. Això ho transmetem al nostre grup, als nostres amics, però també a gent aliena o amb qui no tenim res a veure, també a aquestes institucions. És cert que part d’aquest llenguatge acabarà assumit per aquestes institucions, però, lentes per naturalesa, quan això arriba a passar, ja hem avançat i ens troben resituats en una altra posició; treballadors del llenguatge, no ens aturem, el procés és de creació continuada. Es tracta de transformar la relació entre el poder i la ciutadania, perquè sigui més horitzontal, que el poder estigui més distribuït, que obeeixi a les necessitats dels ciutadans…
-I aleshores, com és la relació amb les institucions locals i regionals?
La Casa, l’edifici, és propietat de l’Ajuntament, que està intentant obrir el debat sobre La Casa i el futur del projecte a la Junta d’Andalusia, a la Universitat i a la Diputació. L’Ajuntament diu que el nostre projecte té molt d’interès, però vol l’espai per a un projecte seu, sense interès… (rialles).
L’Ajuntament no és un aliat, no participem del seu plantejament de ciutat: una ciutat aparador estil Barcelona, una cosa que aquí ja és clarament en crisi i que ara, lustres més tard, es vol implementar a Màlaga.
Així que de moment estem negociant el nostre dret a ser en aquest edifici, un edifici propietat de l’Ajuntament que recordem que és la institució dels ciutadans ajuntats. Com que l’Ajuntament no ens ofereix espais d’aquest tipus en què puguem desenvolupar les nostres iniciatives, hem ocupat un espai per fer-les possibles. L’expressió pura d’una necessitat que tenia la nostra ciutat. Aquesta és la nostra legitimitat.
-I a llarg termini?
El futur no existeix. No m’ho plantejo… Ara estem en una situació delicada, seguirem amb activitats relacionades amb el Maig del 68 i amb el Maig del 48 (quan Israel es va instituir a la Palestina històrica). Però després tancarem temporalment la resta d’activitats. Massa activitats, moltes energies, pocs mitjans… Aleshores obrirem un petit període de reflexió per plantejar-nos aquests temes de planificació: personalment sóc partidari de fer menys activitats, de més calat i a mitjà termini. Aleshores, sí, estem treballant en el futur. He, el futur l’estem fent cada dia.
Però és clar, és un espai obert, habitat per centenars de persones, gent de tots colors, gent immediatista, gent que passa… Com ho visc això? Bé, és curiós. Es conviu. És molt fort, perquè tot es resol mitjançant consens. La Casa ha creat un bon rotllo i un punt entre la gent que fa que els conflictes se solucionin…
La Casa és la que parla sempre, allí les persones som invisibles. No hi ha noms, professions, status, currículums… és La Casa. Aquest n’és l’esperit. Mai no s’aconsegueix al 100%, però per aquí va la història.
Barcelona, abril de 2008.
Gràcies a Nuria Reguero.
