Després de diverses setmanes de convivència i visites als diferents centres de la
Departament de Mediació Comunitària
, el 17 de juliol ens vam reunir amb l’equip complet, format per
Recordem que Mediació Comunitària és un departament que treballa de manera transversal en els cinc museus que componen la Fundació, en els quals desenvolupa tres línies d’acció principals: arquitectura i disseny participatius, educació i investigació i el programa d’agricultura urbana ¡A la huerta! A propòsit de la visita d’Alejandro Cevallos i Valeria Galarza a Tabakalera a Donostia, els amics de Transductores van publicar fa uns mesos aquest article sobre el projecte del Departament de Mediació Comunitària que bé podria servir com a introducció a aquesta crònica.
Tot i que les comparacions sempre resulten odioses, ens sembla necessari destacar —i és una cosa que no ens cansem de repetir a Quito— que a l’estat espanyol hi ha molt pocs projectes de mediació comunitària en museus amb la solidesa institucional, l’amplitud de mires i els recursos —materials i humans— de què disposa el Departament de Mediació Comunitària de la FMC. De fet, potser la llista es pugui reduir al projecte de
Mediació Comunitària-Hezkuntza de Tabakalera
. Ens sembla important destacar a més la vàlua professional de l’equip de mediadors, no només pels seus coneixements —que també— sinó per la seva pràctica fonamentada en una concepció complexa, crítica i emancipadora de la cultura i els seus vincles amb el social. Aquesta consideració ens porta a subratllar allò que tantes vegades recalquen Javier Rodrigo i altres: i és que el predomini institucional, acadèmic i econòmic anglosaxó sumat a una mirada eurocèntrica de la qual costa molt desprendre’ns, fa invisibles pràctiques i discursos que es produeixen a les “perifèries” i que molt bé ens vindrien per transformar i renovar la nostra pròpia esfera cultural i les seves institucions. Tanmateix, no tot és perfecte, ni molt menys: com assenyalen els propis membres de l’equip, l’experiència de Mediació Comunitària de la FMC no deixa de ser un projecte excepcional en el context equatorià i encara que aparentment les institucions que formen la FMC disposen més recursos per invertir en comunitat i educació que altres, i malgrat que laboralment els companys de Quito estiguin menys precaritzats que a Espanya, es manté la diferència inequitativa entre els recursos destinats a curadoria enfront dels destinats a educació-comunitat. Aquests recursos segueixen estant supeditats a la voluntat del coordinador de museu de torn i a la capacitat de convèncer i seduir que el Departament de Mediació Comunitària sigui capaç de desplegar en cada moment, per la qual cosa segueix sense haver-hi una política ni una institució estable que suporti la seva tasca.
Podem entendre la tasca del Departament de Mediació Comunitària com una sèrie de pràctiques de creació, producció col·lectiva de coneixement i organització estretament lligades al territori i a les comunitats que l’habiten. La institució cultural s’inscriu aquí com un node més en la xarxa de relacions que articulen aquestes pràctiques, no des d’una horitzontalitat il·lusòria, sinó d’una manera que problematitza les relacions de poder que s’estableixen en el territori entre els diferents agents socials i els seus sabers. Un exemple d’això bé podria ser la participació de Mediació Comunitària en el context del Mercat de San Roque i la seva col·laboració amb l’Escola Intercultural vinculada al propi mercat.
Com dèiem en una altra part, el mercat de San Roque és un espai travessat per grans tensions polítiques, culturals i econòmiques i friccions entre diversos grups d’interès (si teniu curiositat per saber més sobre el tema podeu veure el breu documental publicat recentment pel propi equip de Mediació Comunitària). En un context com aquest podem preguntar-nos: Com funcionen aquí les pràctiques culturals? De quina manera es relacionen amb les pràctiques, les formes d’organització, les representacions i els interessos, de vegades contraposats, de grups diversos?
Però anant al concret, quina és la tasca de Mediació Comunitària en aquest context? Podríem dir que consisteix a construir coneixement al voltant del mercat de San Roque i el seu context —que va de l’escala barrial a la global— en col·laboració amb els propis agents del mercat i tenint en compte i incorporant els seus sabers. Una mostra d’això podria ser el projecte d’investigació i tallers participatius desenvolupat el 2013, el propi documental que enllaçàvem anteriorment o el treball amb l’Escola Intercultural del mercat per a la creació d’un calendari agrofestiu basat en sabers ancestrals andins i vinculat al cultiu de l’hort.
Des d’una perspectiva política, la tasca del Departament de Mediació Comunitària no pot ser considerada neutral ja que, d’una manera o altra, contribueix a un procés de construcció col·lectiva d’eines i dispositius conceptuals i sensibles (relats, narratives, cartografies, representacions, discursos, modes de relació, pràctiques i rituals…) que, en última instància, comporta una presa de poder per part d’aquells col·lectius i comunitats amb els quals col·labora.
Davant d’aquesta noció de construir col·lectivament la cultura, trobem el propòsit, àmpliament estès en l’esfera institucional, de acostar la cultura a contextos com el del Mercat de San Roque —a barris empobrits, grups subalterns, persones en risc d’exclusió social, etc.—; podem entendre que aquesta idea és profundament inhabilitant en tant que nega els coneixements i la pròpia cultura de qui habiten aquests territoris i al mateix temps pot ser utilitzada com una estratègia pacificadora en escenaris de conflicte social. El Departament de Mediació Comunitària estableix entre els seus objectius «
En aquest punt trobem un dels nusos de l’entramat social, institucional i polític en què se situa el Departament de Mediació Comunitària perquè, alhora que s’inscriu en les estructures i el funcionament de la institució museu, treballa a favor de la seva radical transformació. La tasca del departament i els seus treballadors ha de respondre, en un o altre sentit, a les demandes de la institució per un costat i a les dels col·lectius i comunitats amb les quals col·labora, per l’altre. Salta a la vista que aquesta posició no és en absolut còmoda, ja que qui l’ocupen es veuen sotmesos sovint a les friccions, forces de pressió i tensions que exerceixen els diferents agents que, de forma directa o indirecta, operen en aquest camp. Es tracta a més d’una posició molt precària i vulnerable, ja que el poder del departament —i d’aquest tipus d’iniciatives, en general— sol ser molt limitat dins de l’arquitectura institucional. Tot això condiciona, és clar, la pròpia presa de posicions de l’equip de mediació comunitària en casos i situacions concretes de treball: fins a on s’està disposat a empènyer els límits de la institució? quines conseqüències s’està disposat a assumir quan es tensen o es trenquen els límits de la institució? són viables estratègies que permetin ampliar o traspassar aquests límits de manera que passin desapercebuts a la pròpia institució? quin marge de diàleg i negociació existeix entre els mediadors i la institució?
En algun moment durant la conversa, un dels membres de l’equip va advertir que, en realitat, el projecte de Mediació Cultural gaudia d’un alt grau d’autonomia respecte al funcionament de la FMC i que, als ulls d’altres persones funcionava en certa manera com «una institució dins de la institució». Aquesta imatge gairebé accidental ens sembla, d’una banda, força suggerent: podem generar pràctiques instituyents dins de les pròpies institucions culturals hegemòniques i que al mateix temps conservin un grau suficient d’autonomia? En quina mesura poden transformar aquestes pràctiques la pròpia institució? Podem ser el vuitè passatger? (Nah! aquesta última pregunta no va de debò). Tanmateix, per altra banda resulta una mica trist com ens apuntava el propi equip de mediadors, ja que podem entendre que les grans institucions culturals concedeixen espais i permeten l’existència de departaments crítics que treballen amb les comunitats i amb projectes d’educació crítica, etc. i els permeten existir perquè així es proveeixen d’un maquillatge cool-radical, mentre els seus programes i equips més conservadors avancen en una altra direcció sense permeabilitzar-se. Parlar d’una institució dins d’una altra institució equivaldria a reconèixer el fracàs en el projecte de transformar la institució cultural i la impotència davant de la flexibilitat i el doble discurs que algunes institucions culturals han après per poder sobreviure.
Precisament en relació amb aquest últim punt, el Departament de Mediació Comunitària ha passat per un moment de ‘crisi existencial’, en què només el reconeixement de les aliances amb altres departaments dels museus, la solidaritat i la simpatia dels seus equips, li ha retornat l’energia que li permet imaginar una major obertura de les fissures dins de la institució, o si més no, el deixar empremtes que facin difícil un retrocés. El desafiament és doncs, instituir pràctiques davant de les voluntats polítiques de torn.
Encara que nosaltres no treballem dins d’una institució —formant part de la mateixa, com és el cas del Departament de Mediació Comunitària de la FMC— sí que hem treballat en i amb institucions en diversos projectes. Salvant les distàncies, moltes de les circumstàncies, dificultats i satisfaccions que els companys de Quito descrivien ens resultaven d’alguna manera “familiars”. La sessió de treball va continuar amb alegria, esforçant-nos a evitar la queixa i el lament estèrils, assenyalant les dificultats i oportunitats, escletxes i possibles vies d’acció.
Ens emportem de Quito un munt d’aprenentatges i una experiència personal molt gratificant. Aprofitem aquest text per agrair públicament a l’equip de Mediació Comunitària la seva enorme generositat. Esperem poder seguir al corrent de les seves tasques i que, precisament les institucions, no frustrin un projecte que per a molts ja és una referència.