Fa poc descobríem, gràcies al del.icio.us dels amics d’
Straddle3
, la ‘vida i obra’ de Jane Jacobs. El lloc comú està ben emprat, perquè vida i obra semblen dos elements inseparables en la figura de Jane Jacobs: urbanista, escriptora i activista americana d’origen canadenc coneguda, entre altres coses, per la publicació el 1961 de
The Death and Life of Great American Cities
, una crítica al racionalisme de les polítiques americanes de renovació urbana dels anys 50, tant com un al·legat per una ciutat densa, complexa i oberta a la participació efectiva de les comunitats i la ciutadania en el seu govern i la seva gestió.
A principis d’aquest any,
The Municipal Art Society
de Nova York va organitzar una exposició titulada
Jane Jacobs and the future of New York
amb la qual es volia actualitzar el seu llegat en un moment històric que guarda importants similituds amb el que ella mateixa va viure pel volum i la importància de les operacions urbanístiques que s’estan realitzant a ‘la gran poma’. Però els processos de gentrificació i els plans urbanístics abusius no són exclusius de Nova York i semblen donar-se en totes les grans ciutats que competeixen en el mercat global; Josep Maria Montaner, publicava a
El País
aquest article en el qual parla sobre l’exposició dedicada a Jane Jacobs i establia algun paral·lelisme entre la història de Nova York i Barcelona, des dels disbarats porciolistes fins a les actuals lluites veïnals al Poblenou, Ciutat Vella o la Barceloneta.
El lloc web de l’expo conté una quantitat ingent d’informació entre la qual destaquen els vídeos de les diferents conferències que es van organitzar; tanmateix, una de les seccions que més ens ha cridat l’atenció és la del servei educatiu, que planteja, entre altres coses, que els estudiants creïn mapes subjectius dels seus barris, analitzin els mapes oficials i la informació que proporcionen, comparant-la amb la que ells mateixos han generat o que surtin als carrers a observar, registrar i analitzar què hi passa o convidar membres d’associacions i moviments veïnals i activistes a la classe.
Gairebé de manera automàtica ens assalta el dubte de si una proposta pedagògica d’aquest tipus seria tan sols “pensable” en molts dels centres escolars de les nostres ciutats, en un moment en què les escoles semblen cada cop més tancades sobre si mateixes a causa de les restriccions legals i la “demonització” (en gran part mediàtica) dels col·lectius d’estudiants, pares i mares (d’altra banda la política de “Centres Oberts” que cedeixen els seus equipaments durant els caps de setmana per al seu ús ciutadà poc té a veure amb un projecte de centre realment integrat en el teixit social d’un barri i sensible a les seves problemàtiques i a la vida urbana). Molt menys factible encara ens sembla la possibilitat de fomentar des de les escoles la participació dels estudiants en les reivindicacions veïnals o, simplement que aquests s’impliquin en qüestions urbanístiques (per molt paradoxal que resulti el fet que els estudiants siguin també un col·lectiu directament afectat per les decisions d’urbanistes, polítics i planificadors). En aquest aspecte ens ve sempre a la ment la negativa del director de l’