Fa unes setmanes es publicava l’últim monogràfic de
Transversal
, webjournal del projecte
Transform
,
derivat al seu torn d’un altre projecte de l’
European Institut for Progressive Cultural Policies
(EIPCP), anomenat
Republicart
, que va ser una iniciativa de “recerca transnacional” posat en marxa pel mateix EIPCP entre els anys 2002 i 2005 amb la intenció de “promoure la recerca i el desenvolupament de pràctiques intervencionistes i activistes d’art públic“.
La publicació ha generat força expectació en certs àmbits ja que aborda un tema candent en l’actualitat: “la relació entre “institucions” i “moviment”. I ho fa no per eternitzar la polèmica sobre el binomi “aparells d’Estat versus política autònoma”, sinó per enfocar críticament l’estat de les institucions de moviment i postular la possibilitat d’emprendre una nova fase d’institucionalitat que qualifiquem d’híbrida i monstruosa, que afavoreixi en definitiva la materialització d’una altra política .” Prova d’aquesta hibridació monstruosa és el fet que el monogràfic és el fruit de la col·laboració entre Transform, que és un projecte de la
Insistim que el tema és “d’absoluta actualitat” en un moment en què els discursos crítics dels moviments socials estan sent re-apropiats o s’estan instaurant en o des del cor d’algunes institucions culturals “oficials” (vegeu el cas proper del MACBA). Un exemple més que ens sembla pertinent a propòsit de la complexitat d’aquest procés/fenomen:
Llegim al blog dels YP (feia temps que no els esmentàvem) que el
Departament d’Estudis Culturals
de Goldsmiths ha posat en marxa una sèrie de sessions de treball que involucren tant a estudiants com al propi staff de la universitat i que té per objectiu replantejar el paper de la disciplina en el context acadèmic i que porten per títol un molt significatiu
Attack the Headquarters
.
Una de les aportacions al blog del programa destacades pels nois de YP és la de Will Davies, qui remarca la fluïdesa de les fronteres entre la Universitat, el capitalisme i l’estat. Davies assenyala quatre estratègies amb les quals habitualment s’afronta aquesta situació i que caracteritza com: “
Ens sembla insuficient reduir l’acció a una mera exploració i presa de consciència, si bé és un pas necessari per a qualsevol acció transformadora en un sentit “contrahegemònic” o “antagonista”. D’altra banda, entenem i compartim la postura de Will Davies (i dels YP) quan afirmen que la crítica i l’antagonisme han arribat a ser una part constitutiva del poder de l’Estat, si bé podem pensar que l’Estat, encara que sembli el contrari, no és un ens monolític i homogeni, i que la seva capacitat per encarnar-se en els discursos i les pràctiques crítiques no és igual ni sincrònica en tots i cadascun dels seus estaments. Un exemple per aclarir aquest últim punt: si bé les elits culturals, a través d’institucions com el museu o la universitat, poden incorporar els discursos crítics per oferir una imatge de radicalitat i compromís social que reforci en última instància la seva posició, altres institucions com l’escola romanen ancorades en discursos i formes d’organització que es corresponen amb els de l’inici de la modernitat.
De tota manera cal dir potser que, encara que el museu o la universitat (o més exactament, algun museu o alguna universitat) hagin estat capaços d’incorporar els discursos crítics (dels moviments) en el seu propi, caldria revisar fins a quin punt aquestes institucions han modificat de forma estructural i socialment significativa la seva organització i les seves maneres de funcionament. D’aquí que la idea d’una “institució monstre” pugui resultar interessant.
