Hem de reconèixer que quan ens vam assabentar que Carles Guerra presentava al Centro de Arte Huarte una nova exposició titulada “
Això no és una exposició
“, no hi vam parar gaire atenció. Vam pensar aleshores que es tractaria d’algun joc de paraules conceptual pel qual “Això no és una exposició” sí que seria una exposició. Però no, el títol aspira a una certa literalitat i es pot dir que el projecte de Carles Guerra (en col·laboració amb Imanol Aguirre) no és, o almenys pretén no ser, una exposició. Segons diu a la web del centre:
“Les obres presentades no aspiren a ser mers objectes de contemplació, sinó a circular i a ser transportades a altres espais, llocs i institucions. La seva finalitat última és la de ser debatudes per públics específics. En definitiva, aquesta exposició aspira a ser una anti-exposició que transforma la sala en un centre de recursos per als usuaris més propers. […]
Així doncs, l’exposició s’instal·la a les sales del Centre Huarte, tot i que algunes de les seves peces també es poden trobar fora del mateix. El desplaçament de les activitats a centres escolars i el fet que la logística habitual que caracteritza l’organització d’una exposició hagi estat desestimada fan d’aquest projecte una experiència encaminada a repensar el centre d’art com un servei públic. ”
I més encara:
“Els usuaris del centre d’art són lliures d’escollir aquelles [obres] que vulguin emportar-se a casa o a l’escola, així com a qualsevol altre lloc, per debatre-les i mantenir-hi una relació que sovint no és possible en el context de la sala d’exposició.”
El projecte planteja almenys un desplaçament que ens sembla interessant tot i que amaga alguns perills sobre els quals hem hagut de reflexionar últimament: desplaçar els llocs pels quals circula i es rep l’art pot ser una estratègia efectiva per democratitzar l’accés a la cultura i eludir règims disciplinaris que subtilment operen en l’arquitectura i els hàbits museístics. No obstant això, “acostar l’art a l’escola” (o a on sigui) literalment, pot convertir-se en un dispositiu per ‘il·lustrar’ i una forma de “proselitisme cultural”, quan no directament de màrqueting (un recurs per atraure visitants al museu). No sembla que sigui aquest el cas de “Això no és una exposició“, intuïm que les obres aportades pels artistes s’utilitzen com un pretext per obrir el diàleg sobre diferents assumptes: ” Moltes d’aquestes obres presenten una temàtica propera als esdeveniments que seguim a través dels mitjans de comunicació. Per això l’exposició […] reuneix en major mesura obres de caràcter documental“. Ens sembla que seria interessant revisar com es relacionen aquests assumptes amb el context en què es tractaran i fins a quin punt el projecte fa explícites les posicions que ocupen els diferents agents que hi intervenen, i com aquestes posicions determinen el valor dels seus discursos.