Quan ens van proposar fer-nos càrrec del projecte de mediació amb públics del cicle d’exposicions
Arqueologia preventiva
a l’
Espai 13
de la
Fundació Joan Miró
, vam pensar que era una bona oportunitat per posar en pràctica algunes de les idees que teníem sobre els processos de construcció de coneixement i relacionalitat en el marc de les institucions artístiques.
En realitat, aquestes idees podrien reduir-se a una única idea-vector que consistiria a descentrar i dislocar els espais, els discursos i els rols establerts en el camp de l’art, amb l’objectiu de -en la mesura del possible- instituir processos i relacions més horitzontals i justes entre els diversos agents que intervenen en la producció de sentit, dins i a través d’aquest camp.
Una de les operacions fonamentals d’aquest projecte serà la de desplaçar aquests processos de construcció de coneixement i relació fora de l’espai de la Fundació Joan Miró, i situar-los en un nou espai, dins d’un context geogràfic, social i cultural específic
[1]
com és el barri de Bellvitge.
Aquesta elecció no és aleatòria: des de febrer d’aquest any, LaFundició disposa d’un petit local al número 11 del carrer Prat en aquest barri de L’Hospitalet. Allí hem intentat obrir espais i temps en què individus i grups diversos puguin arribar a trobar en la cultura una esfera de diàleg i negociació (no exempta de conflicte). Així mateix, hem anat tramant xarxes de col·laboració potencialment perdurables.
De setembre de 2013 a setembre de 2014, aquest espai es desdoblarà com l’Espai 14-15 de la Fundació Miró, un espai que pot considerar-se, al seu torn, com un doble del propi Espai 13. I diem un doble perquè l’Espai 14-15 no pretén ser una còpia o una extensió a Bellvitge de l’espai institucional de la Fundació Joan Miró. D’altra manera, pretenem situar els diferents actors que intervenen en el cicle
Oriol Vilanova
,
Lúa Coderch
,
Lola Lasurt
i
Antonio Gagliano
– i al seu comissari, Oriol Fontdevila, sinó també a les pròpies obres i els seus processos de creació, al personal de la Fundació Joan Miró i a aquest ens amorf i massa abstracte que són els seus ‘públics’.
En aquest sentit, l’Espai 14-15 no hauria de tenir un programa d’activitats, sinó una sèrie de moments en què es fan visibles processos de treball ja actius en el territori i que es relacionen amb la programació de l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró.
No es tracta tampoc de produir una lectura en clau local dels ‘continguts’ del cicle o, pitjor encara, d’oferir una lectura ‘adaptada’ al context social i cultural de Bellvitge. D’una manera molt diferent, la nostra intenció és assajar nous agenciaments amb la finalitat de generar maneres de fer i sabers híbrids -monstruosos- que facilitin a cadascun de lxs involucradxs (entre lxs que ens comptem) repensar la seva posició en el camp cultural i el rang de possibilitats que aquesta posició implica.
El cicle d’exposicions Arqueologia preventiva es presenta com una sèrie de recorreguts per algunes maneres de fer associades a l’escriptura de la història (entenent ‘escriptura’ en un sentit ampli) i al que podríem anomenar ‘producció de memòria’ (i també a la producció del seu revers: l’oblit).
Cada unx de lxs artistes que hi participen pren com a pretext alguna d’aquestes maneres de fer o algun dels dispositius que operen en aquestes maneres de fer; les obres resultants donen peu a pensar els règims de veritat que aquells institueixen.
Entenem que el nostre paper no és afegir al treball de lxs artistes una nova ‘capa de sentit’ o una lectura crítica; d’altra manera, entenem que pot ser el de disposar una sèrie de temps i espais que facilitin processos col·lectius de producció de sentit. Entenem també que, amb l’objectiu de desjerarquitzar els sabers, aquests processos no han de tenir com a centre el treball i el discurs de lxs artistes i el comissari del cicle, sinó que han de posar-los en relació amb processos socials i culturals ja existents que també tenen a veure amb la producció historiogràfica i de memòria col·lectiva. Processos que es donen ja de manera autònoma, en un context social i cultural diferent del de la Fundació Miró, com és el barri de Bellvitge. Processos en els quals LaFundició, en tant que ‘habitants’ d’aquest territori, ja estem involucrats d’entrada -i continuarem estant involucrats una vegada finalitzi Arqueologia preventiva-.
Entenem que posar en relació els agents, el treball, els sabers i els discursos provinents del camp de l’art contemporani amb els presents en el context de Bellvitge, passa per crear ‘zones de contacte’
[2]
; és a dir, temps i espais en què poder abordar col·lectivament els punts en comú i les controvèrsies que hi pogués haver entre ambdues esferes. No tractem doncs, amb l’Espai 14-15, de crear un espai dialògic neutral
Podem dir que la memòria es construeix (i destrueix) contínuament: en una conversa casual pel carrer, en els mitjans de comunicació, en llegir un llibre de text, en fer una foto, en erigir o enderrocar un monument… infinitat d’actes amb molt diferents escales que produeixen memòria i oblit. A Bellvitge, molts d’aquests actes es relacionen avui amb la commemoració el 2015 del 50è aniversari de la construcció del barri, i la commemoració el 2014 del 300è aniversari del setge de Barcelona.
Les respectives commemoracions d’aquests dos fets aparentment tan dispars comparteixen, en realitat, maneres de fer molt similars. Els fets són els fets i això és inqüestionable, ens diuen -alguns historiadors, entre altres persones-; tanmateix, el que sí és qüestionable és la manera en què els fets s’ordenen, categoritzen i relaten, així com el context en què se situen els relats i l’ordre del discurs en què s’insereixen. I una mica d’això van Arqueologia preventiva i l’Espai 14-15.
[1]
Evidentment l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró també es troba situat en un context geogràfic, social i cultural específic, tanmateix això és una cosa que les institucions artístiques intenten eludir presentant les seves maneres de fer com a estàndards culturals, políticament neutrals i assimilables als de qualsevol altre museu d’art contemporani del món.
[2]
‘Zones de contacte’ és el terme encunyat per Mary Louise Pratt amb el qual es refereix als espais intermedis de negociació entre dues cultures. El coneixement d’aquest terme el devem al projecte així titulat que Aída Sánchez de Serdio, Daniel García i Javier Rodrigo van posar en marxa el 2010 des de La Virreina, Centre de la Imatge.
[3]
Entre altres motius perquè tal cosa és impossible ja que tota conversa, per innocent que sembli, està travessada per relacions de poder.