Lord Foster (Norman per als amics) ha dissenyat l’escola més cara del Regne Unit (46,4 milions de lliures esterlines) i possiblement una de les més grans: l’Thomas Deacon Academy a Peterborough. Però amb tot, el tret més cridaner del centre és que no té pati. Els estudiants gaudiran d’una pausa de 30 minuts per dinar, així com de descansos durant les hores lectives i podran beure aigua durant les classes. També poden anar al lavabo sense haver d’aixecar la mà…
El director del centre, Alan McMurdo justifica en unes declaracions a la BBC la decisió de no construir un pati d’aquesta manera: “Aquesta és una enorme inversió de diners públics i crec que el que la ciutadania reclama és un aprenentatge màxim. La gent s’adona que els més joves poden jugar en el seu temps lliure i a les seves comunitats locals”.
Deixant de banda que l’ús dels espais públics està cada cop més restringit per a nens i nenes, fent bastant complicat això de “jugar […] a les seves comunitats locals”, sembla que el principal motiu per suprimir el pati en el nou disseny és l”eficiència’. Escoltem alguns arguments més que el senyor McMurdo ofereix al Daily Mail: “Els estudiants no tindran necessitat d’esbravar-se perquè no estaran avorrits” i d’altra banda “Els estudis demostren que si els nois estan concentrats a les classes durant tot el dia, el seu rendiment millora”. Està clar que el primer argument es fonamenta en una pressuposició ‘atrevida’ com a mínim i el segon… Tanmateix, un altre argument bastant més palpable és que “Per a una escola d’aquesta mida, el pati hauria d’haver estat enorme, quelcom pràcticament incontrolable. Hem suprimit un espai incontrolable per prevenir el bullying i l’absentisme.” Tota una mesura preventiva al més pur estil ‘guerra contra el terror’. Està clar que un pati així esdevé un espai que es presta en excés a la indeterminació, que no pot ser fàcilment controlat i optimitzat en funció dels estàndards de producció d’instrucció de l’escola.
Però la cosa va a més: “Els responsables del centre pensen que els estudiants haurien de ser tractats com a empleats d’una companyia i que no necessiten un temps ‘desestructurat’ en el qual jugar i donar puntades a una pilota, perquè [de nou] la seva ‘experiència d’aprenentatge’ no serà avorrida”, segons recull el periodista Daniel Bates també al Daily Mail. Està clar que fins i tot els treballadors d’una empresa tenen, per llei, dret a descansos, però més enllà d’això sembla que una vegada més estan en joc els models educatius en relació amb la producció de força de treball i de formes de governabilitat.
La Thomas Deacon Academy no proposa suprimir les trobades fortuïtes, les converses informals i l’establiment de relacions socials entre els seus estudiants, de fet en l’eslògan de l’acadèmia s’esmenta que els seus espais educatius són “flexibles”, per això manté la pausa informal de 30 minuts del dinar i per això habilita espais relativament oberts i confortables, perquè suprimir això aniria en contra dels models de producció postfordistes basats en la circulació de la informació. Però sí que pretén posar fre i dirigir el flux d’aquestes relacions socials i actes de comunicació entre els estudiants/empleats, de manera que aquells (les relacions socials, els afectes, la parla…) es ‘posin a treballar’ per al sistema educatiu/productiu.
Un exemple ambigu d’això últim és el de l’escola Fuji Kindergarten dissenyada a Tòquio pels arquitectes Takaharu i Yui Tezuka, els quals van situar un gran pati oval al centre de l’escola, envoltant-lo d’aules, tancades aquestes per un mur cortina que s’estén de manera contínua al voltant d’aquest gran espai indeterminat. A més, van convertir el sostre de l’edifici en una mena de ‘pista de curses’ en la qual els lluernaris de les aules serveixen de mobiliari sense ús concret que els nens i nenes utilitzen efectivament per jugar, i encara més, la pista-sostre es comunica amb el pati de l’escola no només per unes escales sinó també amb un tobogan (estil Carsten Höller). Tot a la Fuji Kindergarten està dirigit a estimular la creativitat dels nens i nenes, però potser la pregunta pertinent sigui una vegada més, creativitat per a què?
