Continuem, en diferit, les nostres cròniques quitenyes. Aquí relatem el nostre encontre amb el col·lectiu Escalant parets:
Escalant parets és un espai de trobada i col·laboració obert a joves del barri de Chimbacalle, lloc on es troba el
Museu Interactiu de Ciència
(MIC) a Quito, aquest projecte està coordinat per Tián Sánchez que forma part de l’equip de Mediació Comunitària de la
Fundació Museus de la Ciutat
(FMC).
La iniciativa continua després d’un intercanvi en què van participar joves quitenys i joves de la ciutat de Pittsburgh (EUA) a través del
Children’s Museum
. Després d’aquesta trobada, els joves van continuar acudint al MIC per desenvolupar-hi diverses activitats, que es van vincular inicialment al projecte d’agricultura urbana
A l’hort!
coordinat per Pablo Ortiz, integrant també de Mediació Comunitària de la FMC.
Després d’aquest primer contacte i a través del diàleg amb els joves, per als quals s’obre un espai de reunió i taller propi a l’antic recinte industrial que ocupa actualment el MIC, es proposa impulsar col·lectivament un programa d’intervencions artístiques des de l’agricultura urbana en espais públics del barri amb l’objectiu de crear comunitats verdes.
El barri de Chimbacalle se situa en una zona fronterera entre el centre històric de Quito i les zones nord i sud de la ciutat que es diferencien notablement en la seva composició social i el seu tramat urbà.
Després d’un primer moment de presentacions, en què el grup ens explica quina és la seva activitat i implicació en el projecte i ens mostren l’hort, els proposem dibuixar un mapa en què assenyalin aquells espais del barri que per a ells són significatius per algun motiu, i en els quals pensin que podrien desenvolupar algun tipus d’intervenció. Decidim en aquell moment visitar un d’aquests espais que els joves anomenen ‘el Forat’.
El Forat és un espai situat a la ribera del Machángara —riu que travessa tota la ciutat de Quito i que es troba greument contaminat— en què es donen diferents usos. Tot i estar unit al barri, és un espai aïllat i amagat al qual s’accedeix per un carreró sense sortida; un espai de reunió per als joves, al qual també acudeixen per aïllar-se del bullici de la ciutat.
Abans d’arribar al forat els joves assenyalen les pintades i tags que cobreixen els murs del carreró que condueix fins allà i sorgeix el debat sobre el civisme, les formes d’expressió juvenil, l’estètica i l’espai públic, així com la possibilitat d’intervenir en aquests murs. No obstant això, un cop arribem a l’espai es donen altres converses sobre la construcció i l’ús de l’espai públic. El forat sembla un lloc idoni per convertir-se en un espai públic i de recreació per a tot el veïnat: Un reducte natural enmig de la ciutat que disposa d’una pista de voleibol autoconstruïda —el tronc d’un arbre caigut fa les vegades de graderia improvisada— i en què uns pocs horts s’estenen per un dels vessants de la muntanya. No obstant això, un dels seus principals atractius per als joves és el seu aïllament i el no ser un espai vigilat en què, fins a cert punt, poden estar fora del control dels adults.
In situ discutim sobre el potencial de les pràctiques creatives per apropiarse i transformar els espais urbans, el paper de la ciutadania i de les autoritats en aquesta tasca, la capacitat dels joves per incidir en la construcció de la ciutat. També parlem sobre la necessitat de recuperar el riu i el seu entorn, de la seva capacitat com a col·lectiu de joves per incidir en aquesta qüestió i de la utilitat de les pràctiques artístiques per cridar l’atenció sobre el medi ambient.
Passa el temps i hem de tornar al museu, ha estat una tarda productiva en què hem dialogat amb els joves de coses que ens semblen rellevants i a les quals el programa de mediació comunitària de la FMC pot donar continuïtat. Seguirem des de la distància l’evolució del col·lectiu.