Mariló llançant raigs psicotrònic a l’incaut convidat
Aquest cap de setmana va visitar la seu de LaFundició el nostre amic Antonio Collados per explicar-nos algunes coses sobre Aulabierta, experiència de la qual és un dels principals artífexs; la xerrada va ser molt interessant, vam comentar algunes de les similituds i diferències amb projecte3* i vam acabar parlant sobre la vida del treballador cultural… tot això mentre berenàvem un deliciós pastís de pastanaga cortesia de Mariló. L’entrevista, que podeu llegir a continuació, apareixerà publicada també en un fanzine que estem preparant sobre projecte3* i en el qual també es publicaran textos dels estudiants de l’
Francisco: Com aquesta entrevista és per al fanzine, comentar què és Aulabierta i com va sorgir la necessitat de començar Aulabierta, o és massa formal això? Per a qui no sàpiga què és Aulabierta, no?
Antonio: Discutiu una mica si voleu les preguntetes… Aulabierta és, jo crec, una experiència de construcció d’una comunitat d’aprenentatge, autogestionada, dins de la Universitat pels propis estudiants i sorgeix fa ja tres anys a la tardor de 2004 arran d’alguns dels condicionants de la pròpia facultat: l’absència de llocs de trobada, més enllà dels estrictament programats per a la docència reglada; espais on gent que entén el seu aprenentatge d’una forma més oberta pogués arribar a trobar-se, a plantejar projectes en grup i una mica a qüestionar-se quin és el model d’estructura reglada i de quina manera ells podrien arribar a intervenir des de dins, amb el seu propi desig com a motor d’aprenentatge, que és un dels objectius del projecte.
Mariló: No hi ha cap espai, no hi havia cap espai dins de la facultat que vosaltres poguéssiu utilitzar?
F: A part del bar.
A: Bé, sempre parlàvem d’això, de com cafeteria i biblioteca eren dos llocs de trobada, o dos llocs que ho propiciaven però sempre dèiem que el que volíem construir era un espai intermedi o sigui, un lloc obert com una cafeteria però sense el soroll de la cafeteria i un lloc com una biblioteca, amb la informació d’una biblioteca però sense el silenci d’una biblioteca. No hi ha llocs així a la Facultat de BB.AA de Granada, encara que en unes instal·lacions tan caòtiques com les seves sí que pugui arribar a aflorar algun espai d’aquest tipus. No n’hi ha cap dissenyat per la institució per a tal fi. En origen Aulabierta era més aviat un espai abstracte, un espai de trobada, no es plantejava com quelcom físic, era un espai que es podia donar a qualsevol lloc…
F: És que jo també em faig la pregunta de si realment cal ‘construir’ alguna cosa per construir Aulabierta o per construir l’Espai3*, és que potser et pots apropiar d’un espai que ja existeix.
A: Jo crec que sí, en realitat nosaltres vam començar, el projecte comença sense plantejar-nos l’autoconstrucció, la trobada es pot donar arran de l’organització d’un seminari o, imagina’t, en la forma d’una beca d’estiu, o d’unes converses de bar programades o sense programar, en una cafeteria; el que passa també és que en aquells moments coneixíem l’obra de Santiago Cirugeda amb el qual vosaltres esteu treballant també, i vèiem moltes de les potencialitats que podia tenir l’arquitectura. El fet que nosaltres féssim el pas de construir físicament l’espai és perquè aquesta estructura podia convertir-se en un signe del projecte, crèiem que a través del projecte d’autoconstrucció la iniciativa seria molt més rica i visible.
F: En un símbol?
A: Sí, bé, símbol és que…
F: És massa?
A: A posteriori. Signe és com el ‘tag’, diguem “ho puc entendre, esteu parlant d’espai”, és una relació immediata “això és un espai”. A part gairebé tots a l’associació som creadors visuals o arquitectes i com que hi ha cert gust en la producció, en la materialització d’aquestes coses i encara que el desgast de construir un espai és brutal, fins i tot pot portar… bé, crec que d’això en sabem les dues iniciatives bastant, pot generar moments en què no produeixi energia positiva, el que passa és que, al cap i a la fi, des del principi sabíem que apostar per l’autoconstrucció ajudaria a crear comunitat, aquest és un projecte que requereix la participació de molta gent per fer-lo possible, per arribar a construir-lo i això genera unes relacions que al final són molt sòlides. Jo què sé, com que al final el treball aquest físic ens ha dignificat [riu] i ens ha aconseguit lligar com a grup.. També hi havia molta influència de Santi en això, des del principi va entrar en el projecte i és un arquitecte que entén que l’arquitectura pot modificar els… o sigui el fet de plantejar o de dissenyar una arquitectura diferent alhora pot provocar formes de viure diferents, o sigui que també motiva comportaments no habituals dins de la institució; ja heu vist, Aulabierta es col·loca dins d’un terreny que és universitari però hi ha coses que no preveu el reglat, la pròpia Universitat, coses que s’estan donant des d’Aulabierta. De fet aquesta és la sospita que pugui tenir la institució, sobre aquest projecte… de sobte és sospitosa l’autogestió, per molt que la tingui dins dels seus objectius. Tot allò que no està reglat i que no és previsible és sospitós.
M: Però sí us van donar permís per construir allà, en aquest sòl.
A: Això és molt conflictiu. [riure general] Aquesta és una pregunta…
M: No sé, com estem nosaltres igual.
A: A veure, això és complicat: si cal fer un projecte de… un primer pas… parlem d’activitats físiques o més complexes, com va ser el desmuntatge d’una nau industrial per obtenir materials amb els quals després dissenyar i construir l’aula. Per a això hi va haver una exigència legal molt gran d’elaborar un projecte de desmuntatge, un pla de seguretat i tot això, tots aquests documents es van fer, es van lliurar, es van supervisar per la Universitat i es van aprovar. A l’hora de muntar l’aula: el projecte de muntatge està fet, el projecte de seguretat està fet i lliurat.
M: Lliurat a qui? A la Universitat?
A: A la Universitat, com estem treballant dins d’una institució pública no cal que el nostre projecte passi pel Col·legi d’Arquitectes, perquè la pròpia Universitat pot visar-lo, hi ha una oficina tècnica que pot supervisar-lo. També cal analitzar el que estem muntant i tant el vostre com el nostre, són espais desmuntables, traslladables, llavors sí que hi ha certs forats i avantatges legals que cal conèixer molt bé i defensar-los. Al no estar fixats al sòl d’una forma permanent, els pots traslladar sense que hi hagi dany al bé immoble sobre el qual estan dipositats, o sigui, els nostres espais entrarien en la categoria de béns mobles, crec que la instal·lació d’un mòdul com el vostre és equivalent al dipòsit d’un armari en un solar, però d’aquestes coses l’especialista és Santi. Així, no hi ha altra… Aulabierta te la pots endur, dóna-li temps i ganes de desmuntar-la! que el terreny queda sense danys. I sobre els permisos: el que ha estat molt important i ho hem estat parlant una mica abans també, és fer les coses bé, o sigui, això és una experiència d’autoaprenentatge i per tant cal saber molt bé quin és el teu interlocutor, en aquest cas pot ser l’administració, des d’una institució civil fins a un centre educatiu, i ells tindran exigències amb tu, o sigui, el que hagis de fer ho has de fer molt bé, atenent a formalismes, a qüestions legals. Això ens ha preocupat molt des del principi, dèiem: anem a conèixer quins són els procediments habituals per realitzar qualsevol tipus de projecte, quines són les exigències i anem a complir-les totes, una per una, perquè per nosaltres, per una fallada nostra, el projecte no segueixi endavant, que sigui per una decisió d’un altre tipus. Tot i voler fer les coses bé hi ha coses que ens surten regular.
M: Tampoc les coneixes, a vegades.
A: Bé, en realitat, l’actitud sempre, des del principi, amb aquest projecte i encara avui, i això és el que més m’agrada, és que l’afrontem d’una forma molt ingènua, o sigui, per res coneixíem res d’això, res, res. S’hauria pogut fer d’una forma més àgil, més eficaç, però és que ningú teníem l’experiència; només Santi, però pel que fa als modes de negociar o intervenir a la Universitat crec que érem bastant verges. El projecte pretén que els participants en ell adquireixin la potencialitat per dissenyar la manera en què volen conèixer allò que no coneixen, en el nostre cas buscant la forma d’inserir-nos dins del propi sistema educatiu, del propi ‘disseny’ pedagògic, de la gestió de programes. Com veus, va més enllà de l’autoconstrucció. Hem intentat que cada pas de l’autoconstrucció, cadascuna de les seves fases, convertir-la en una activitat formativa, en cursos, i que la Universitat els reconegui i legitimi com a activitats acadèmiques concedint per elles crèdits de lliure configuració. O sigui, que s’incorporen les nostres activitats a l’expedient acadèmic. Tot això cal experimentar-ho i aprendre a fer-ho. Les nostres pròpies mancances, el que han fet… que és el que tenen aquests projectes, que amb ells analitzes les teves debilitats i t’ajuden a resoldre-les, això d’alguna manera s’està produint. Evidentment, la gràcia de tot, i torno al del principi, és el de la ingenuïtat. Si saps quin és el camí, primer: té poc interès, i el segon: no acabes per arribar a res nou, ara si vas una mica amb una actitud com diem nosaltres de… bé, és que no et queda més remei, vas llançat endavant, vas prenent decisions que en molts casos són temeràries i arriscades, però és el divertit i interessant.
M: Però el fet de construir no va començar a generar problemes entorn de la seguretat, que es produís un accident… o…? perquè suposo que hi hauria molt moviment allà a la facultat: vosaltres construint i ningú… o no?
A: Jo no he tingut mai la sensació que el projecte, des de dins, sigui seguit o valorat, jo crec que ha estat més aviat ningunejat.
F: Això a vegades és un avantatge.
A: Ara sí que està venint gent que no ha seguit el projecte i que comencen a realitzar preguntes molt suspicaces. Un professor, em contava fa poc Jesús [es refereix a Jesús Pérez, un altre dels responsables d’Aulabierta] li va venir dient: “Ei, això ho teniu ben legalitzat, teniu un projecte i tot això? Perquè a mi em preocupa molt la salut, la seguretat dels estudiants de BB.AA. i vull saber si això se’ns cau”. De sobte a la gent li sorprèn que ho hàgim aixecat i diu “hòstia, què és això?!” (evidentment nosaltres ens hem assegurat que no caigui, com si no ens preocupés la nostra seguretat!) però ja veiem certs recels i sospites sobre l’aula.
Sempre hem tingut molt en compte, i a més hem estat molt conscients que hem de tenir solucions preparades per a qualsevol problema. Si sorgeix qualsevol tensió, si hi ha algun tipus de requeriment, nosaltres hem d’estar molt preparats per actuar de forma immediata. Si un professor ens ve amb històries de “aquí hi ha un projecte tècnic?” ràpidament el té disponible. Al final la ingenuïtat és el que ha fet que ens formem, i al final ens ha generat el contrari, la previsió, és a dir, estar preparats per a qualsevol tipus de problema que pogués sorgir. De fet tenim convocada una entrevista amb la vicerectora i com que ja preveus la seva reacció.
A mi, en els tres anys que portem treballant a Aulabierta, des de 2004, la veritat és que hem arribat a tenir una capacitació que per res ens oferien els propis estudis; parlo del cas d’arquitectura per exemple, o sigui, un coneixement legal, pel fet d’haver de dur a terme la pràctica, o un coneixement que sembla anecdòtic, de mesures de seguretat, que el veus d’una forma passatgera durant la carrera, aquí hòstia! en certa forma t’estàs jugant que et caigui un martell a sobre, has d’estar preparat per a això. I per exemple, en aquest cas hem dissenyat cursos de formació, de seguretat i salut i tot això. El que fan aquest tipus d’activitats és complementar l’ensenyament que dóna la Universitat o, de fet cobrir les seves llacunes, les seves mancances, això s’ha d’entendre fàcilment, hem de ser àgils i estar preparats per saber explicar-ho bé, amb claredat. Jo no he tingut por en cap moment per la seguretat, si molt respecte.
M: Més que res que hagués pogut ser una de les raons que hagués pogut utilitzar algú per parar-vos, per parar el projecte. Bé, clar, el fet que la indiferència és guai, nosaltres també hem fet moltes coses des de l’àrea de l’educació artística perquè ningú li presta atenció i com no li presta atenció tu vas fent.
A: Com si fos una àrea residual. Et dic, no és que no ens hagués recolzat ningú, al contrari, però bé ja se sap. Insistint en el tema de la seguretat, ja ho he comentat, tant Recetas Urbanas com AAABIERTA hem elaborat qualsevol tipus de dossier, qualsevol tipus de projecte tècnic que fes falta. I a més d’una forma creativa el que ha ajudat a anar sempre una mica més enllà. Per exemple, calia elaborar un projecte de seguretat per al desmuntatge de la nau industrial i després per al muntatge de l’aula, doncs l’estudi de Santi va elaborar uns manuals gràfics de desmuntatge i muntatge molt clars i útils, una mena de manual d’instruccions o fitxa didàctica, que servien per potenciar molt més el nostre interès per la seguretat. Això, per exemple, ha aconseguit convèncer a les institucions amb les quals hem treballat, la serietat que hem demostrat en tot aquest tipus de procediments; si ells consideraven que la seguretat, per exemple, és important, nosaltres demostràvem amb el que lliuràvem que per a nosaltres era fins i tot més. Hem demostrat una preocupació màxima en aquest cas i fins i tot érem propositius, és a dir, vosaltres plantegeu un problema i nosaltres sempre donàvem opcions per salvar-lo, fórmules que la institució no havia pensat.
M: Per a nosaltres, clar, dient tu això penso: si per a mi quan ens posen pegues a l’espai es planteja que és un espai vulnerable, o que és un espai no vigilat… jo mai podria posar mesures com per supervigilar l’espai! A vosaltres, suposo que per la indiferència, no ho han arribat a requerir.
A: Hi ha exigències de seguretat.
M: Sí, però de vigilància de l’espai, de que pugui ser un espai…
F: Clar, un dels problemes és “Què es farà aquí? Què passarà aquí? I això ha d’estar supervisat, controlat i vigilat” i això tu no ho pots… com li ho retornes…?
A: Doncs amb previsió. Jo recordo dels primers projectes tècnics que ells a més d’insistir-nos en la qüestió tècnica, ens preguntaven sobre els usos: per a què serviria allò, què es faria allà dins. Ángel Avidad, arquitecte de la Universitat, quan li vam lliurar el dossier tècnic ens ho va dir: “Bé, és que el nostre dubte és què es farà allà dins”. Però bé, davant aquest dubte: un programa. Un programa d’ús, un programa d’activitats. Els usos de l’aula no seran proposats des de la direcció de la facultat, sinó consensuats per l’alumnat.
F: Però que tinguin valor acadèmic.
A: Sí, a veure: valor formatiu tenen, valor acadèmic és que hi hagi una legitimació per part de la facultat, o sigui, que donin crèdits. Nosaltres sempre hem explorat aquesta via (també d’altres), li dediquem molt temps a aquest projecte i el que vols és rendibilitzar-lo també. Entra dins de l’objectiu de dissenyar part de la branca curricular de la lliure configuració del teu expedient acadèmic.
F: Que això és el que no s’entén que puguin fer alumnes de secundària. S’entén que no són capaços de dissenyar el seu propi currículum.
M: Però també hi ha, més enllà de si són o no són capaços de dissenyar alguna cosa, crec que hi ha no pots… perquè és una percepció molt subjectiva, però hi ha una cosa molt objectiva que és la ‘responsabilitat legal’ d’una persona de 16 anys, aquí és on tot el temps gira l’eix de…
F: Ja, però bé, aquest és l’argument legal per negar-te que ells ‘tenen’ la capacitat de fer-ho.
M: És per negar el poder de decisió. Però no ja per decidir sobre el currículum, sinó per decidir sobre qualsevol cosa. Si jo he d’estar en un espai no sé quantes hores, vigilat i sense poder sortir d’allà perquè tinc 16 anys és com… és que ja és igual, no és ja que no pugui decidir sobre el meu currículum, no puc decidir on sóc. Per a mi això és molt bèstia dins del sistema.
A: Jo no sé com estarà el sistema dins de secundària, però nosaltres sí que ens hem preocupat d’estudiar els estatuts de la Universitat, quins són els seus objectius, i en relació amb l’alumnat diu: “valorem positivament i potenciarem la participació de l’alumnat en les tasques docents”.
F: Sí, això és ja un lloc comú de les polítiques educatives.
A: Això ho parlàvem abans, es compleix o no? En el nostre cas, a la Universitat, crec que, encara que es potenciï, a nivell acadèmic si parlem de currículum, per a res pots participar. Això ho sabem, però davant aquesta situació el que dèiem: “anem a buscar solucions creatives”. Ja sabem que per a ells, en aquest aspecte no tenim decisió, més enllà de participar en un consell i tal, però no podem arribar a proposar, bé…, doncs sí podem arribar a proposar. Com es pot fer això? Professorat afí. Cap dels nostres cursos podíem signar-los nosaltres com a directors, nosaltres com a alumnes no podem tramitar la concessió de crèdits de cap, però si consta en la direcció un professor, sí.
F: Això és una cosa que veig clara amb projecte3*, que hem de buscar professorat afí i quan diem el de co-gestió de l’espai em refereixo a que ‘els professors’ han de co-gestionar aquest espai, perquè si no és impossible, no tindrà validesa acadèmica, no tindrà…
A: I una de les coses que més em preocupen a mi i que us pot preocupar també és la perdurabilitat del projecte.
F: Sí, perquè en el moment que sortim d’allà s’ha acabat projecte3*, hem de buscar aquests suports.
A: Quan el grup que forma AAABIERTA surti de la Universitat perquè ha acabat els seus estudis, qui segueix amb això? Nosaltres hem tingut un problema i és que la delegació d’alumnes de BBAA estava una mica desestructurada encara que ara, comença a funcionar, l’objectiu és que això es converteixi en un projecte conjunt de tots els estudiants. Evidentment l’associació ha fet un esforç molt gran per construir-lo i per dissenyar-lo però ens hem adonat que qui perdurarà serà el professorat i delegació d’alumnes (estigui qui estigui dins) seran els que estaran en aquesta facultat, llavors, evidentment, han de fer seu aquest espai i aquest projecte; l’espai tant físic com el digital, facilitar-los totes les eines que hem dissenyat nosaltres com autoaprenentatge, explicar-les, ensenyar-les i dir: “anem a…”.
F: Respecte a això ens comentaven que no tothom ho veia tan clar i gent que havia participat en el projecte volia apropiar-se’l per a ells, com que era una cosa exclusivament seva i no deixar participar a la resta de la facultat. Hi ha moments en què els nois de projecte3* també tenen aquesta reacció: “No, això és nostre i aquí no entrarà ningú més”.
A: No d’una forma tan exagerada, però fins i tot jo he sentit afecte a la cadira, com se sol dir en gestió política, …clar, dius “Ostres, he estat dos anys en això…” però t’has de reciclar i dir “Tio! en quin projecte has estat treballant? de què va això?, has decidit treballar en grup i afavorir la participació”. Pot ser que Aulabierta sigui encara una aula “entreoberta”, que no s’ha comunicat bé. Crec que el que tenim són problemes de comunicació del projecte.
M: Nosaltres també els tenim.
A: I fem un esforç tremend per esbrinar quina és la millor forma d’obrir-lo, però crec que no estem formats en això… l’educació universitària que tenim no ha afavorit la creació de projectes en grup. Dóna molta satisfacció dir: “aquesta aula l’he fet ‘jo’, però alhora això tanca… “bé, val, això ho hem fet nosaltres, però el que ens interessa és que aquest que ve l’últim dia pugui enganxar-se i donar-li continuïtat”.
M: Respecte a fer públic el projecte, per exemple per a nosaltres era superimportant que tot el centre sabés el que estava passant i es va intentar fer quan van venir María i Ppda [María García i José Daniel Campos, membres de Catarqsis junt amb Carlos Gor] en aquella reunió al hall i, per exemple, el professorat no sap el que està passant i per a nosaltres era vital que tothom fos conscient i pogués aportar coses al procés i el procés s’ha quedat molt endogàmic i no saps quina eina podies haver utilitzat per obrir-lo. Per exemple, ja no només al centre, perquè una idea era obrir-lo al barri, perquè la idea era que el que passava a l’escola es conegués fora. Ara, quan estem fent la deriva, és una eina per conèixer el barri i perquè et coneguin a tu, o sigui, actues pels costats i es pregunta i tu qui ets? tu d’on vens i què estàs fent? i llavors vas explicant-li a tothom el que estàs fent. I hem començat ara a fer la deriva però m’adono que és una eina bastant potent per conèixer i que et coneguin.
A: Sí, en el nostre cas també és un interès fer de la universitat un lloc permeable, porós en projectes com zonachana que uneix aquest espai que hem creat dins però també amb el barri que acull a la pròpia facultat de Belles Arts, La Chana. Hem fet esforços però també ens hem adonat que en la comunicació hi ha un codi i que aquest codi, el nostre i el de la gent, tampoc és que sigui compartit, un cas concret, quan presentem aquest projecte AAA a l’inici al departament de pedagogia visual… té un nom estrany ara no me’n recordo bé, per demanar una subvenció, un suport, ens va dir que realment no veia quina relació tenia el projecte d’Aula Oberta amb el seu departament. Llavors per una part dius, bé o ells estan cecs o sóc jo que no sé parlar, hi ha aquí un problema de comunicació perquè evidentment el nostre projecte sí que treballa en el seu àmbit, plantejant una revisió de les formes i dels continguts de l’educació Belles Arts o l’Arquitectura i d’altres disciplines.
M: Sí, jo crec que en el nostre cas també és això que els codis, els llenguatges són diferents i llavors no podem…
F: En el nostre cas el professorat del centre no és un organisme, sinó que cadascú és autònom. Llavors és bastant difícil. En Centres com el Prat de la Manta, tu parles amb el director i llavors el director s’encarrega de fer-ho públic a tot el centre perquè per a ells és important que tothom estigui informat, i un centre normal doncs no.
M: Però el mateix que passa amb l’alumnat, que és individualista i que costa treballar en grup, passa amb el professorat que només s’encarrega de la seva classe, dóna la seva hora, prepara la seva matèria… però no estan acostumats a treballar en grup, jo dono llengua i tu dones anglès, i jo no sé el que tu fas i tu no saps el que jo faig.
F: No obstant això, els professors estan convençuts d’estar molt units i que treballen en equip.
M: Que hi hagi una unió en quant que tots són docents, però cadascú porta la seva matèria i la seva història i no es fan híbrids i es junten interessos o.. no sé, que no estan acostumats, potser seria necessari que es fessin projectes amb els professors treballant en conjunt; que tots els professors, el de llengua, el d’història, dissenyin…
F: Un espai [rialles]
M: O que s’ajudin entre ells per jo què sé.. per què donin una classe per exemple, una cosa tan senzilla. però estan acostumats tots els dies … no hi ha…
A: Sí és com l’escenificació. En el nostre cas, coneixeu l’edifici de belles arts, oi? Veieu l’estructura que té, oi?: Bé segur que Pablo us ho va explicar és un antic hospital psiquiàtric i el seu disseny és laberíntic, la seva funció era la de disgregar, no era unir, cel·les estanques repartides en llargs passadissos. El cas és que es converteix en Facultat de Belles Arts, i s’instal·len els departaments, les àrees de coneixement, pintura, escultura…s’implementen però ocupant cadascuna un lloc molt diferenciat de la resta, tornen a estar separades, tu dius bé avui dia les arts tendeixen a convergir en cap cas a separar-se, oi? Tot el concepte d’art és híbrid per naturalesa i fixa’t quina metàfora ens dóna el nostre edifici de BBAA per a amb l’acadèmia. Dic això, pel que parlàveu de projecte comú, a la Facultat de Belles Arts de Granada, una de les sensacions que jo he tingut des de dins és que mai ha tingut un projecte comú, altres facultats sí que sembla que el tenen, encara que tinguin les seves tensions internes i tot això. però n’hi ha algunes que dius, aquesta va d’això, aquesta tira per aquí. Granada mai, jo crec que hi ha tanta tensió interna que no hi ha un projecte que il·lusioni i que uneixi forces. Aulabierta volíem que fos un projecte que recolzés el centre i servís per crear un espai de comunicació, de debat i trobada de tots els sectors de la facultat, també contagiar altres centres, però està difícil.
F: Jo no sé si hauríem de… bé el nostre cas és diferent, nosaltres podem triar on anem. Jo crec que hauríem de seleccionar una mica on anem a fer les coses, hi ha llocs on és possible i on no és possible per les dinàmiques internes, encara que tots els centres s’assemblen molt però… també depèn de les persones que estiguin al càrrec.
A: I també el projecte, o sigui organitzar un seminari de cinema amb crispetes és molt més factible, més fàcil de gestionar que replantejar la pròpia estructura del centre.
F: Fins i tot dins d’això potser hi ha algun centre que està més predisposat a qüestionar-se, pels motius que sigui. Però és veritat si fas un curset de pintura al natural doncs tot és més fàcil…
A: Jo crec que en l’institucional hi ha poques possibilitats per interactuar.
M: Bé jo crec que aquest tros d’aula és una interacció bastant potent.
A: Sí però al cap i a la fi fixa’t que els problemes dels quals estem parlant és que de nou està com aïllada.
M: Sí però has materialitzat una iniciativa de l’alumnat, vull dir, si això s’ha pogut fer és que es poden fer altres coses. Obres una porta, moltes vegades el problema és que això no es pot fer perquè no s’ha fet mai, doncs no, ja s’ha fet. Per a mi és molt encara que després tingui tots els problemes a nivell de poder estructurar-se o que moltes de les línies que un ha marcat no s’hagin aconseguit però n’hi ha d’altres que són allà.
A: Evidentment el cas d’Aulabierta és un precedent, a la universitat, a la nostra facultat, per descomptat, fins i tot que transcendeix una mica el nostre àmbit. L’objectiu era adquirir potencialitat i s’adquireix per la força i pel desig de fer, no perquè tinguis ni la capacitació, ni la preparació, ni perquè tinguis els mitjans. Cap d’aquesta tres coses les teníem, no estàvem preparats ni mentalment, ni físicament i tampoc teníem els mitjans per fer el que hem fet, mitjans materials i fins i tot humans, perquè el projecte parteix de zero, d’unes persones que es reuneixen, però que aviat comença a créixer, això és magnífic, però no es tenia res. De fet no es partia d’un pressupost, que és una de les coses que m’encanta d’aquest projecte, no hi ha un pressupost que hagis de gastar per fer un projecte, no, hi ha un projecte que ha de sortir a totes totes i que has de buscar la forma de trobar finançament pas a pas, segons requereixi o aparegui un problema. Sorgeix una necessitat, busquem una solució. L’especialista en això és Santi.
M: El nostre és així, ell [Francisco] critica aquesta forma d’actuar.
F: Ja, però és que el context també és diferent, perquè ells són un grup de gent que tenen unes circumstàncies i emprenen una acció…
M: Però per a mi aquesta forma és una de les vies que assegura que no sigui un projecte tancat, que no és una cosa tancada. Perquè quan tu busques, quan tu tens uns diners i després ja ho…
F: Ja, però hi ha marges també. Nosaltres ens posem a treballar… nosaltres no som un…
A: Vull entendre el que diu Francisco…
F: Nosaltres tenim una forma de vida, un mitjà de vida a través del nostre treball, ells no…
A: No, no. Directament no.
F: Fins i tot ho volen rendibilitzar a nivell acadèmic ‘almenys’, perquè estan realitzant un treball i un esforç enorme, nosaltres hem de rendibilitzar-ho i clar, llançar-se a un projecte que el finançament et costarà 24.000 euros, per exemple, sense tenir zero assegurat, clar, és una mica suïcidi. Ho pots fer una vegada però no sempre!
A: I de fet jo he pogut estar molt a prop del projecte perquè tinc una beca que em cobreix, i he pogut dedicar-li molt temps a aquest projecte perquè d’aquí parteix el meu projecte d’investigació, que és que si no…. Si afrontés això com un projecte professional seria diferent per a mi. … però em sembla interessant que el projecte es faci en les condicions en què s’està fent, el que acabem de parlar. Jo potser no estaria en les circumstàncies o condicions de poder romandre en una cosa així, perquè bé, la vida se’m cau, la realitat se’m cau a sobre…
F: És que a nosaltres no se’ns pot caure a sobre… [riu]
A: Jo ara tinc la meva beca però acaba dins d’un any i què creus que passarà? jo ja no em puc plantejar… Ara sí que estic agafant projectes dels quals no obtinc benefici econòmic… però és que els propers! Ara puc gestionar el que m’agrada o diverteix, però jo dins d’un any ja no podré permetre’m dedicar tant temps, del qual no aconseguiré remuneració, a això; per ara busco altres formes de rendibilitzar el meu treball. Clar, és el que em deies tu per mail l’altre dia, el que parlàvem de… això [es refereix al propòsit exprés de LaFundició de remunerar, modestament, als col·laboradors del fanzine de projecte3 i a la necessitat de modificar hàbits de precarització i explotació dels treballadors culturals àmpliament estesos en la indústria] això és evident per a molta gent, hauria d’estar clar.
F: Sí, molta gent.
A: Allò de… és que òstia,… el típic que en una expo cobrin tots menys tu, per a tu la repercussió pública, diuen; però què m’estàs explicant!?; el que passa al meu poble: “Porta uns quadres per a una expo al Centre” i és que ni se n’adonen: “Doncs no et porto quadres (ni tinc quadres, que malament explico el que faig), perquè tu com a tècnic de cultura estàs cobrant de la programació que jo et faig i jo en canvi què?”, conformar-me amb sortir a premsa i a veure si algú em compra alguna cosa, no?. O sigui que no, que no funciona així la cosa. Evidentment el projecte Aulabierta té altres circumstàncies…
F: Llavors allò de l’herència era mentida.
A: Completament. [riuen] Sóc absolutament pobre i em pesa, el que estic és buscant una herència, de fet la meva noia, Marta, tampoc la té i estem pensant en trencar, perquè els dos pobres no tirem ‘endavant’. Menys mal que hi ha l’afecte.
M: Com Truffaut que es va casar amb una ‘pija’ per poder fer les pel·lis. El pare li va posar una productora.
A: No, està molt bé, clar [riuen] el capital cal moure’l i transformar-lo.
M: I a sobre ho explicava en les seves pel·lícules.
A: Jo estic una mica així, la veritat, en aquesta història. És que no ens pot afectar… som els més precaris de tot el sistema, som els últims tot i que els que generen tot… o sigui, tot això es mou perquè hi ha uns senyors i unes senyores que fan coses, que aporten creativitat i que aporten coneixement al món, i justament són els que no… els últims de la cadena: això cau per aquí, se’ns cau [ríen].
